Aquesta setmana sortia la notícia que la distribuïdora de Mercadona havia deixat de comprar la llet a una quarantena de granges d’Osona (a les quals pagava per sota de preu de cost) i jo no podia deixar de recordar tantes històries que havia sentit durant anys sobre els abusos de les distribuïdores a les granges de vaques. Drames personals que acabaven amb animals sacrificats, endeutaments o canviant a un maneig –encara més– intensiu.
Arran de la notícia, molta gent compartia a les xarxes socials els seus records de quan anaven a buscar la llet amb una lletera a granges petites amb unes poques desenes de vaques (si arribava) i unes quantes hectàrees de terra. Masos on es feien moltes més coses a banda de la llet. Jo també hi havia anat de petit –i d’això no fa pas tant– i també ho recordo amb la mateixa nostàlgia. Sense ancorar-nos en un passat idealitzat, els records serveixen per veure la deriva que va estirant a tot el sector primari en l’economia capitalista. No sé si les granges de vaques de llet són la punta de llança, però són un exemple molt vistós de la centralització i intensificació tant a la ramaderia com a l’agricultura. I és clar que quedem alguns folklòrics que mantenim projectes petits en extensiu –que som fotogènics i ens ensenyen arreu– però som absolutament insignificants tant en termes de producció d’aliments com en termes de gestió de territori.
Fer granges cada vegada més grans i amb un maneig més intensiu ha sigut una manera per intentar sobreviure dins la nostra estimada Unió Europea, però ha fet evident allò que sense marcs que regulin l’economia, el capitalisme és voraç. A Catalunya hem passat de vora quatre mil granges a unes quatre-centes en trenta anys, però la producció global de llet ha augmentat. Suposo que per ajudar a les poques granges petites familiars que quedaven es va permetre fa uns anys la venda directa de llet, però era frenar una hemorràgia amb una tireta. A Catalunya Nord (amb una legislació històricament més permissiva amb la venda directa) només queden una desena de granges (un 70% menys que fa vint anys) i la producció global de llet també ha augmentat.
Fer granges cada vegada més grans i amb un maneig més intensiu ha sigut una manera per intentar sobreviure dins la nostra estimada Unió Europea. A Catalunya hem passat de vora quatre mil granges a unes quatre-centes en trenta anys, però la producció global de llet ha augmentat
Mentre les granges d’Osona es quedaven sense qui els hi comprés la llet, a Lytton (al Canadà) s’assolien quatre rècords consecutius de temperatura arribant dimecres passat a 49,6 graus. El mateix dia s’evacuava la ciutat perquè arribava el foc que va acabar cremant-ne algunes parts. També a Sibèria s’han batut rècords de temperatura, com els 31,6 graus a Oymyakon (el poble més fred del planeta), que també han coincidit amb diversos incendis forestals.
A casa nostra ni la calor ni el foc ens són aliens. Som un País de foc. Cada 24 de juny, quan celebrem la Diada nacional dels Països Catalans, ens ho recordem, i no és només per les fogueres de sant Joan. Som un país mediterrani on el foc forma part de la nostra cultura, però també som un país que es crema i que s’ha adaptat al foc, ho han fet les plantes i arbres i la gestió que n’hem fet les persones durant mil·lennis; en el meu record d’anar a buscar la llet amb lleteres, també hi havia pagesos fent foc a l’hivern. Al poble tothom cremava marges i erms, però no es feia de qualsevol manera, se sabia fer.
Tenir pagesia i ramaderia –extensiva, s’entén– crea un mosaic de prats, boscos i conreus que no només fomenta la biodiversitat sinó que és clau per frenar l’avanç dels incendis i facilitar la feina als bombers
Penso en la reducció d’explotacions agràries familiars i no puc evitar pensar que amb elles perdem també aquesta cultura de saber fer foc alhora que anem perdent terres de conreu i de pastures (a les comarques de Barcelona les terres de conreu s’han reduït a la meitat en seixanta anys), i l’avanç de massa forestal sense gestionar arriba puntual quan el canvi climàtic ens esclata a les mans. Perquè tenir pagesia i ramaderia –extensiva, s’entén– crea un mosaic de prats, boscos i conreus que no només fomenta la biodiversitat sinó que és clau per frenar l’avanç dels incendis i facilitar la feina als bombers. Un paisatge que no només frena el foc de manera indirecta: als grans focs hi he vist exèrcits de tractors arrencant terres i llaurant hores i hores a l’estiu per aturar les flames. Els pagesos sempre hi són, i dubto molt que ningú els hi hagi pagat mai la terra arrencada, les hores o el gasoil.
En termes econòmics, reduir granges i terres mentre augmenta la producció seria parlar d’eficiència i aquí rau el problema: que plantejar la pagesia i la ramaderia com una activitat econòmica –i prou– no només ens porta a obviar tot el patrimoni immaterial que hi ha associat, també ens aboca a una explotació deshumanitzada dels animals i de la terra i ens fa terriblement vulnerables –com a societat– als incendis que ens portarà el canvi climàtic.
De poc ens servirà anar repoblant el món rural si no tenim pagesos a la terra, i no els hi posarem apel·lant al consum responsable si no hi ha legislacions atrevides i polítiques que sàpiguen transcendir el present i el mercat. Els incendis que vindran seran més forts, i els bombers seran sempre nostres, però perquè puguin treballar i protegir-nos ens cal un país que sàpiga cremar-se.
