El 3 de juliol, en plena celebració de l’orgull i alliberament LGTBI a tot l’Estat espanyol –a Madrid s’havien convocat aquella mateixa tarda diferents mobilitzacions–, ens arribava la notícia d’un assassinat homòfob a la Corunya. En un primer moment, l’alarma provenia d’activistes que havien vist a les xarxes socials que un jove gai havia estat assassinat. Molta ràbia i indignació en un context en el qual les agressions LGTBI-fòbiques feia dies que colpejaven el col·lectiu.
A Catalunya, segons dades de l’Observatori Contra l’Homofòbia, acumulem des de l’1 de gener 138 incidències per violències a persones LGTBI i 18 d’aquestes amb agressions físiques d’una intensitat mai vista, com l’episodi homòfob de la platja de Somorrostro, a Barcelona, on un grup d’homes atacava brutalment a quatre gais i destrossava la cara a un d’ells, que va ser intervingut d’urgències.
En un clima d’augment de l’odi vers les persones LGTBI, el coneixement que un jove gai podia haver estat assassinat va generar una reacció d’indignació primer, i revolta un cop vist com s’estava tractant el crim per part dels mitjans de comunicació i de la policia.
Els titulars deien que un jove havia mort fruit d’una baralla per robar-li el mòbil i, de forma immediata; les fonts oficials –Ministeri de l’Interior espanyol– descartaven qualsevol motivació homòfoba. Es banalitzava un crim d’odi i es tallava de cop qualsevol intencionalitat LGTBI-fòbica.
Vaig tenir l’ocasió de parlar la mateixa tarda amb les companyes de l’Observatori Contra l’LGTBI-fòbia de la Corunya, que em confirmaven que Samuel no havia mort, l’havien matat, i que era un company gai. Immediatament, diferents entitats i col·lectius LGTBI van denunciar públicament el crim i exigiren que fos tractat com el que havia estat: un assassinat homòfob.
L’històric dels crims d’odi a persones LGTBI a l’Estat està estretament relacionat amb la presència permanent a diferents àmbits sociopolítics de l’extrema dreta i els seus discursos que amb total impunitat i amb diferents formats han colpejat tota dissidència a la norma patriarcal imperant.
Un grup de nazis van assassinar la transsexual Sonia el 1991, i el tractament informatiu des del primer moment va intentar negar una evidència claríssima, l’havien matat per ser una dona transsexual. Fruit de la lluita del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), que es va personar per primera vegada a la història com acusació popular per transfòbia, van detenir i jutjar els assassins, criminals que tenien com a lema “tocar els tambors”, en referència a rebentar el cap de punks, insubmisos, transsexuals…
L’any 2000 es va perpetrar l’assassinat d’un home gai a Montgat, que va passar desapercebut, tot i que l’autor del crim va escriure a la paret de l’habitació on el van trobar i amb la sang de la víctima: “Hitler tenía razón”. Han hagut de passar vint anys per jutjar-ne el responsable.
La relació de crims té un episodi molt lamentable amb l’assassinat d’una parella de gais a Vigo el 2006 on, en el judici, que es va celebrar el 2010, la defensa argumenta com a eximent jurídic “la por insuperable” de l’agressor, a qui van absoldre. Una sentència que va desencadenar un esclat de protestes que van fer que, finalment, el Tribunal Suprem revoqués la sentència i condemnés l’autor.
Al País Valencià, l’any 2013 va ser assassinat Javier Abil per un grup d’homes, que també van intentar argumentar “por insuperable” com a detonant del crim d’aquest home gai de Gandia. El tractament informatiu va voler fer creure que es tractava d’una mort fruit d’una baralla en un context de festa on s’intentava negar la motivació homòfoba. El procés judicial, on no va haver-hi acusació popular, va construir un argumentari jurídic que, al final, va fer que es retirés l’agreujant d’homofòbia. També al País Valencià van assassinar, el 2015, Lasse da Silva. El crim es va tractar de forma absolutament indigna i masclista, i es va criminalitzar la víctima, una dona trans.
L’assassinat de Juan Andrés Benítez, activista LGTBI l’any 2013 va concloure amb un reconeixement dels fets per part dels autors, vuit agents dels Mossos d’Esquadra, en un procés judicial on no es va admetre la motivació homòfoba ni la intencionalitat de matar. En tot moment es va criminalitzar la vida de Juan Andrés i desvirtuar el possible component d’odi dels autors.
El cruising ha patit i pateix molta violència homòfoba, que s’intenta desvirtuar estigmatitzant aquesta pràctica. Són dos, com a mínim, els assassinats documentats que s’han donat en aquests contextos. Un es va qualificar de mort “en estranyes circumstàncies” l’any 2005, a la muntanya de Montjuïc de Barcelona, i l’altre a la platja “Txernòbil” de Sant Adrià de Besòs, on l’autor va poder fer valer de nou l’argumentari de “por insuperable”.
L’aparició el 2013 del grup ultrahomòfob “Pilla Pilla” va generar pànic en el col·lectiu LGTBI. El grup feixista retenia i enregistrava en contra de la seva voluntat homes gais que havien estat contactats de forma fraudulenta per difondre’n després les imatges i criminalitzar-los com a pedòfils i depravats. En aquest cas, es va portar a judici els agressors, que van ser condemnats.
Aquest repàs pels crims d’odi es podria completar amb els fets de Sitges de 1996, on l’equip de govern de l’Ajuntament va ordenar fitxar els homes gais que passejaven per l’espigó. La tensió que va produir aquest atemptat contra els drets fonamentals es va traduir en tot un clima orquestrat en l’àmbit mediàtic, que frivolitzava i estigmatitzava el col·lectiu gai amb el resultat d’una gravíssima agressió a un cambrer d’un bar d’ambient. La manifestació de protesta organitzada pel FAGC i entitats antifeixistes va ser rebuda violentament per una part del poble que va insultar i agredir els manifestants.
El clima d’impunitat
El fil conductor és sempre la impunitat amb la qual actuen els autors dels crims i on sempre s’intenta per tots els mitjans esborrar qualsevol motivació d’odi, arribant a fer valdre la por a un contacte sexual homosexual com a justificació a un atac amb resultat de mort. Un altre indicador és invisibilitzar sempre les motivacions LGTBI-fòbiques de l’autor i especular sobre les causes de la mort, tractar-la com un accident, una baralla o un robatori.
Fonamentalment, l’extrema dreta vol desvirtuar i banalitzar la conquesta i la lluita pels drets i llibertats en matèria d’igualtat i LGTBI i qüestionar les polítiques públiques que fan front a la violència de gènere. Posa el focus en l’odi al diferent i a les persones que “venen de fora”, i crea estigma amb les persones racialitzades i migrades.
L’assassinat de Samuel Luiz ha estat un punt d’inflexió, tot i intentar de nou activar totes les eines per construir un relat buit de component d’odi, aquesta vegada l’evidència ha guanyat a la frivolització.
La revolta davant el constant degoteig d’agressions vers el col·lectiu LGTBI exigeix polítiques públiques efectives que actuïn sobre el fons de les violències que patim
La revolta davant el constant degoteig d’agressions vers el col·lectiu LGTBI ha demandat polítiques públiques efectives que actuïn sobre el fons de les violències que patim. Cal actuar ja en l’educació i la prevenció. Aturar la impunitat requereix també capgirar un imaginari on l’agressor no se sent mai interpel·lat. Darrere les dades sobre LGTBI-fòbia hi ha històries, situacions que s’han de gestionar i acompanyar.
Caldria treballar des de la narrativa de les persones afectades. Aquestes són les protagonistes del procés que disposen d’agència i paper actiu per a la recuperació del seu benestar emocional, tot considerant el millor itinerari que vulguin donar al recorregut del seu cas.
No podem naturalitzar ni normalitzar cap mena d’agressió o discriminació per raó d’orientació sexual, identitat o expressió de gènere. És necessari fer front a totes les agressions que patim, fer visible l’impacte que tenen sobre les nostres vides i articular estratègies per poder combatre aquestes violències estructurals.
És important reportar les incidències i documentar-les amb dades per constatar l’impacte que tenen. Cal també donar respostes sortint al carrer i denunciant públicament totes les agressions sofertes. I cal exigir polítiques públiques efectives que donin suport a les víctimes de forma especialitzada i específica. S’han d’implementar totes les eines necessàries per poder garantir tots els nostres drets i llibertats per viure sense por i sense odi
