Deia Txékhov que si una pistola apareix a la història és perquè es dispararà. La recopilació de dades sobre grups marginats pot ser quelcom arriscat, i la comunitat rohingya no és aliena al fet que la seva informació personal es pugui utilitzar per atemptar –encara més– contra els seus drets humans.
El poble rohingya és una minoria musulmana de gairebé un milió de persones que es concentrava majoritàriament al nord de Myanmar. Tot i que ja en el passat havien patit persecucions, durant l’agost de 2017, l’esclat d’una nova onada de violència a la zona amb repetits atacs militars va obligar a una fugida massiva de la població, que va buscar refugi en la veïna Bangladesh.
I la pistola, malauradament, per aquests refugiats, s’ha disparat: l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) va lliurar una base de dades detallada de la comunitat rohingya al govern de Myanmar; el mateix país que els va expulsar fa gairebé quatre anys. És a dir; el mateix exèrcit que va dur a terme el genocidi contra el poble rohingya posseeix ara les seves dades biomètriques.
Les dades incloïen no només l’historial biomètric de 830.000 persones, sinó també detalls de la seva composició familiar, el seu lloc d’origen i informació sobre els seus familiars a l’estranger. El procés de registre digital captava així mateix múltiples característiques, com empremtes dactilars, reconeixement d’iris, estructura facial i veu.
Aquest tipus d’informació es pot utilitzar per impulsar la repatriació involuntària. Tanmateix, persones refugiades dels camps de Bangladesh han declarat que moltes vegades acceptaven registrar-se biomètricament amb ACNUR perquè els reconeguessin com a refugiades i obtinguessin serveis d’ajuda humanitària.
La identificació de població perseguida per poder executar assassinats selectius ha estat una tàctica habitual dels règims genocides
La identificació selectiva de poblacions perseguides per poder executar assassinats selectius i dirigir la violència contra elles ha estat una tàctica habitual dels règims genocides. I aquesta vegada, les dades estan digitalitzades: són ràpides de compartir i fàcilment accessibles. Mentrestant, l’exèrcit de Myanmar ha comprat programes espia que poden extreure dades dels telèfons mòbils, accedir a les converses telefòniques i vigilar els moviments de la gent, mostrant així la seva voluntat d’utilitzar eines tecnològiques per a la repressió.
Hi ha molts errors en el que ha passat: errades institucionals en el compliment de les polítiques i directrius de l’organització; presa de decisions equivocades, en permetre que es compartissin les dades; errors morals en les accions irresponsables d’ACNUR i en la negació contínua del seu paper, així com una actitud negligent del sector per l’absoluta manca de mecanismes de responsabilitat.
Aquestes falles tenen repercussions reals, i les dades biomètriques són immutables: romandran vinculades als cossos de les persones refugiades fins que morin. Ara que les dades s’han compartit és impossible recuperar-les.
Traïció, negació i tracte desigual
En la seva defensa, ACNUR diu que les persones refugiades van donar el seu consentiment. Però un consentiment real en situacions de tal asimetria de poder és gairebé impossible.
Tanmateix, hi ha un dany més profund i insidiós. Aquestes dades es van extreure del cos d’éssers humans i es van compartir amb qui explícitament ha volgut causar-los danys. És una traïció al seu dret a l’autodeterminació, a la seva dignitat i a la seva integritat física. En un moment en què els drets a les dades personals són una part fonamental de la legislació de protecció de dades a les zones del món on actua ACNUR i altres agències humanitàries, el tractament de les dades privades de forma tan insensible i amb tan poca consideració envers els desitjos i el benestar de les persones afectades és inexcusable.
Això és el que resulta tan frustrant en la resposta d’ACNUR: semblen creure que demanar a algú que confiï en un govern que ha perpetrat un genocidi contra ells és quelcom raonable i que ho justifica tot. No ho és.
Evitar que això es repeteixi és bastant senzill. Si ACNUR no pot protegir aquestes dades personals, llavors, simplement no hauria de recopilar-les. Processos de registre dels refugiats exitosos han tingut lloc molt abans que entressin en joc les dades biomètriques, i encara hi ha espai per reconèixer que els riscos del registre biomètric superen amb escreix els possibles beneficis (com ja han fet alguns organismes humanitaris).
La tècnica de l’estruç d’amagar-se darrere d’una estratègia de comunicació, basada en la negació i el doble llenguatge no serveix de res. Tenim la responsabilitat de garantir el respecte i la protecció dels drets dels refugiats, i que les dades recollides en el marc de la resposta humanitària s’utilitzin per a aquesta fi i que no contribueixin a la seva persecució.
