Antoni Téllez Solà va néixer el 18 de gener de 1921 a Tarragona, en el si d’una família humil. La seva mare es deia Margarida i el seu pare, que era ferroviari, es deia Martí. El petit Antoni va viure els primers anys de la seva vida a Soto del Rey, a Astúries, localitat on havia estat destinat el seu pare. Amb tan sols 13 anys, va viure la Revolució de 1934 en primera persona, fet que el va marcar profundament i li va descobrir les idees anarquistes. Més tard, el seu pare va ser traslladat a Lleida. El gener de 1936, després d’haver estudiat fins a primer de batxillerat, el jove Téllez va començar a treballar com a aprenent de fuster i es va afiliar a les Joventuts Llibertàries de la ciutat.
Mig any més tard va esclatar la Guerra Civil espanyola. Va intentar unir-se a la columna de milicians coneguda com “Los Aguiluchos”, però va ser refusat perquè encara era massa jove, només tenia quinze anys. Va viure la guerra i l’evacuació successiva de les ciutats de Lleida, Tarragona i Barcelona. Fins que, el 19 de gener de 1939, en plena ofensiva franquista contra Catalunya i ja amb divuit anys, va ser cridat a files dins l’anomenada Quinta del Biberó i va lluitar contra el feixisme a diversos fronts.
Camps de concentració i treball obligatori
Amb la desfeta de l’exèrcit republicà, va travessar la frontera amb l’Estat francès el 10 de febrer i va ser internat al camp de concentració de Prats de Molló. El 19 de gener va ser traslladat al camp de Septfonds, on va passar més d’un any. El 13 de febrer de 1940 va aconseguir la llibertat de l’única manera que era possible en aquell moment: amb un contracte de treball. Va anar a treballar a Lannemezan, a la construcció d’una fàbrica de pólvora que havia de cobrir les necessitats bèl·liques de l’exèrcit francès en la guerra contra l’Alemanya nazi.
Tot i les duríssimes condicions del camp d’Argelers, Téllez es negava a treballar per als nazis. En alguna ocasió va arribar a “amagar-se als barracons dels malalts de tuberculosi i sarna per evitar ser enrolat a la força”
L’Estat francès es va rendir a Hitler el 22 de juny d’aquell mateix any, Antoni Téllez va ser detingut per la policia del govern col·laboracionista de Vichy i va ser internat de nou a un camp de concentració, d’on es va fugar dos mesos després. En aquest primer període de clandestinitat, es va guanyar la vida treballant com a jornaler a una granja, a Cantaus-Touzaguet. El 9 d’octubre va ser detingut de nou i internat de nou a un camp de concentració, aquest cop al camp d’Argelers de la Marenda (tristament famós amb el seu nom en francès, Argelès-sur-Mer). El govern de Vichy s’aprofitava del desemparament que patien els exiliats i els feia servir com a mà d’obra barata per col·laborar amb l’esforç bèl·lic hitlerià. Tot i les duríssimes condicions del camp, Téllez es negava a treballar per als nazis. En alguna ocasió –tal com explicava Manuel Ballarín Aured a l’article “Antonio Téllez, un historiador al servicio de los olvidados”, publicat l’any 2005 a Rojo y Negro– fins i tot va arribar a “amagar-se als barracons dels malalts de tuberculosi i sarna per evitar ser enrolat a la força”. Finalment, com que no veia cap altra sortida, va cedir i es va integrar a la 321 Companyia de Treballadors Estrangers, on cobraria cinquanta cèntims i quatre paquets de cigarretes diaris.
L’1 de març de 1941 va començar a treballar a les obres d’acondiciament de la comissaria de Mende, capital del departament de la Lozère. En el transcurs d’aquestes obres hi va haver una protesta general dels treballadors pels baixos salaris que rebien. Els funcionaris del govern van dissuadir ràpidament de la seva actitud rebel a tots els obrers; a tots menys al jove Téllez, que es va mantenir ferm en la seva protesta. Aleshores va ser cridat per la policia, acusat d’agitador i el van castigar amb un destí molt dur: el 19 de febrer de 1943 va ser enviat a la mina d’antimoni de Le Collet de Dèze, al mateix departament de la Lozère.
A la mina va tornar a mostrar el seu esperit rebel quan va decidir prendre’s un dia lliure sense autorització. Per aquest fet va ser castigat amb tres dies sense sou, va reclamar sense èxit i va arribar a les mans amb l’enginyer responsable de la mina, que el va denunciar a les autoritats alemanyes. Sorprenentment, els oficials nazis de la zona, que havien lluitat a la Guerra Civil espanyola i admiraven el coratge dels milicians, el van recolzar en les seves reclamacions i van pressionar la direcció de la mina perquè atengués les seves peticions. Després, Téllez va ser enviat a treballar a diverses obres de fortificació nazis a Agde, i al port de Seta. Allà, va sabotejar el ferrocarril Perpinyà-Besiers i va fugir a Saint-Affrique, a l’Avairon, on va treballar a l’Hospital de Convalescents de Guerra. A principis de març de 1944 va rebre l’ordre de presentar-se a Rodès, localitat propera a Perpinyà, per ser conduït a Alemanya, a treballar al STO (Servei de Treball Obligatori). Havia de ser a Rodès el 17 de març, però abans es va escapar. Només duia una manta i un plat.
El maquis i la invasió de la Vall d’Aran
El 25 de maig es va refugiar al campament militar de La Cavallerie, departament de l’Avairon, on hi havia un centre de transmissions. Allà va entrar en contacte amb un grup de resistents que havien format una xarxa d’evasió de presoners de guerra soviètics i va col·laborar amb ells fins que el responsable de la xarxa va ser detingut. Aleshores va haver de fugir i, per casualitat, va poder entrar en contacte amb el maquis. Es va incorporar als grups armats de La Sala (Decazeville en francès), a la mateixa regió de l’Avairon, amb el sobrenom de Tarra, abreviatura de la seva ciutat natal. Al maquis hi va retrobar antics companys de feina de quan treballava a Agde i també altres companys exiliats com Cipriano Mera o Juanel. Integrat a la Resistència en la IX Brigada de les Forces Franceses de l’Interior, el grup del Tarra va participar en l’atac al Pont de Salar, el 9 d’agost; i en l’alliberament de poblacions grans com Rodès, el 10 de setembre.
Integrat a la Resistència en la IX Brigada de les Forces Franceses de l’Interior, el grup de Téllez va participar en l’atac al Pont de Salar i a l’alliberament de poblacions grans com Rodès
Poc després, integrat a l’Agrupació de Cenetistes, a la Unión Nacional Española (UNE), va prendre part en l’operació d’intent d’ocupació armada de la Vall d’Aran, anomenada Reconquista de España, amb el càrrec de tinent de la IX Brigada i al comandament d’una secció, formada per llibertaris, que va participar en els combats per la presa de Salardú. El 16 d’octubre, el tinent Téllez va travessar la frontera amb vuit homes per explorar les vies d’accés i reconèixer el terreny, com a preparació per a la invasió de la vall. Després de passar diverses nits en una mina abandonada a l’espera de la resta de la unitat, el 19 d’octubre el grup es va aproximar a Salardú, on ja els estaven esperant forces de la Guàrdia Civil i l’exèrcit. El factor sorpresa va quedar encara més anul·lat per un tret accidental disparat per un membre de la seva unitat. Així i tot, van mantenir un intens tiroteig de vuit hores de durada als afores del poble, fins que van veure que s’apropaven diversos camions de soldats de reforç. Tot i que disposaven d’una bona dotació d’armes lleugeres (pistoles, subfusells, fusells i fusells metralladors), els guerrillers no tenien queviures, ni equips de comunicació, ni mapes, ni brúixoles, ni abrics o calçat adequats per a la climatologia hivernal; i una forta ventada va contribuir a agreujar més la seva precària situació. Així que la unitat d’en Téllez es va veure obligada a retirar-se a la mina abandonada. Poc després van tornar a travessar la frontera i es van refugiar a un alberg a prop de Saint Girons, a l’Arieja, “amb els peus i la moral destrossats”, segons relatava el mateix Téllez. Després, el comitè de la UNE va ordenar a Téllez que es dirigís als seus 37 camarades de la CNT per animar-los a tornar a la lluita amb la UNE. A causa de la desastrosa organització de l’operació i a la inutilitat dels esforços, el grup sencer va abandonar aquella unitat guerrillera i l’Estat Major de la UNE els va obrir un consell de guerra per deserció.
Tolosa de Llenguadoc i la guerrilla
Aleshores, Antoni Téllez es va traslladar a Tolosa de Llenguadoc, on va començar a militar activament a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L’any 1945 va entrar al Comitè Peninsular de la FIJL, on va estar durant dos anys, encarregant-se principalment de dues tasques. D’una banda, tenia la missió de recuperar l’armament de la Segona Guerra Mundial –que havia quedat dispers per tot l’Estat francès– i guardar-lo en magatzems clandestins, per ser utilitzat en la lluita armada contra el règim franquista. I d’altra banda, feia missions clandestines d’enllaç entre el moviment anarquista d’ambdós vessants dels Pirineus. Així és com va començar a col·laborar estretament amb els grups guerrillers de Quico Sabaté i Josep Lluís Facerías i va travar una profunda amistat amb la flor i nata de la guerrilla. Finalment, també va començar la seva tasca d’historiador i periodista, col·laborant amb les revistes de la FIJL i la CNT, Ruta i Solidaridad Obrera.
L’abril de 1946 va renunciar a l’activitat organitzativa i va viatjar d’incògnit al nord de l’Estat espanyol durant tres mesos, per enllaçar, coordinar i donar suport exterior als grups de maquis dispersos per les muntanyes; duia documentació falsa i una càmera de cinema de 9 mil·límetres. No va poder generar suport financer ni organitzatiu per a la resistència a causa de l’hostilitat que professava el Comitè Nacional de la CNT, amb seu a Tolosa, envers la lluita armada.
Téllez també va tenir un vessant, sovint desconegut, com a dibuixant i historietista. Les seves obres giraven entorn de les seves experiències a la Guerra Civil espanyola, als camps de concentració, a la resistència i al maquis
A finals de 1946 es va traslladar a París i va continuar col·laborant activament en tasques organitzatives i a la premsa llibertària, no només com a escriptor, sinó també com a dibuixant, ja que Téllez també va tenir un vessant, sovint desconegut, com a dibuixant i historietista. Les seves obres giraven entorn de les seves experiències a la Guerra Civil espanyola, als camps de concentració, a la resistència i al maquis. Ja feia temps que escrivia quan es va sentir atret pel dibuix i va aprendre –com explica Francisco Agramunt Lacurz al llibre Arte en las alambradas (Universitat de València, 2016)– “de forma autodidàctica, ajudant-se amb els consells que li donaven alguns artistes professionals”; que deien d’ell que dominava els instruments literaris i tenia una gran tècnica i un gran domini dels subgèneres artístics. Aquestes qualitats li van permetre accedir al món de la il·lustració i les tires còmiques satíriques, com “Las aventuras del señor Coleta” (1949), que va publicar a Ruta, a CNT i a la Solidaridad Obrera. El juliol de 1947 va ser convidat a participar en el Festival Mundial de la Joventut –a Praga– i després va visitar Iugoslàvia; i va publicar les cròniques d’aquest viatge al setmanari Ruta (números 117 a 120).
Del fusell a la ploma
Amb l’augment de la repressió contra la guerrilla anarquista a partir de 1949, Téllez “va anar veient com van anar caient, cansats uns, empresonats altres, molta gent per ell coneguda” –tal com s’explica al volum Josep Lluís Facerías i els seus grups d’acció, coordinat per Ricard de Vargas Golarons i Roger Costa Puyal (Descontrol, Barcelona, 2020)– i va començar a recopilar informació i entrevistes. Gràcies a l’amistat que l’unia amb bona part dels guerrillers llibertaris catalans, va poder anar acumulant dades, històries, noms i accions. D’altra banda, l’any 1954 va fundar el “Suplement Literari” de Solidaridad Obrera, junt amb Fernando Gómez Peláez, on va participar sobretot amb il·lustracions i dibuixos.
El 30 d’agost de 1957 va caure Facerías, a l’actual plaça de les Mares de la Plaza de Mayo, en el que avui és el districte barceloní de Nou Barris. Ningú, ni la CNT, va desmentir la versió oficial del règim, que titllava en Facerías i els altres guerrillers de vulgars bandolers. Aleshores en Téllez va decidir fundar la revista Atalaya per tal de reivindicar la figura d’en Facerías com a guerriller anarquista antifranquista. En aquesta nova aventura editorial, que va ser “condemnada pels òrgans de representació” llibertaris (segons un apunt biogràfic de Téllez publicat al web Los de la Sierra l’any 2006), el van acompanyar Fernando Gómez Peláez, José Dueso Montaner, Mariano Aguayo Morán i Liberto Lucarino Macazaga; van sortir set números entre desembre de 1957 i juliol de 1958.
El 5 de gener de 1960 queia Quico Sabaté a Sant Celoni. Cansat de les lluites orgàniques, Antoni Téllez es va instal·lar definitivament a París i va començar a treballar com a periodista a l’agència France Presse
El 5 de gener de 1960 queia Quico Sabaté a Sant Celoni. Cansat de les lluites orgàniques, Antoni Téllez es va instal·lar definitivament a París i va començar a treballar com a periodista a l’agència France Presse (AFP). L’any següent, el 1961, va decidir abandonar la militància orgànica per centrar-se en la seva idea de contribuir a fer que la sorda i ignorada lluita de la resistència àcrata contra la dictadura no fos obviada ni oblidada. A partir d’aleshores es va consagrar definitivament a escriure la història de la guerrilla anarquista antifranquista i els seus protagonistes, els maquis. Mentrestant, seguia col·laborant a la premsa llibertària i treballant a AFP; durant el Maig del 68 va ser un dels pocs periodistes que no van fer vaga perquè consideraven que la difusió d’aquelles notícies era prioritària.
Historiador de la guerrilla anarquista antifranquista
Malgrat tots els entrebancs que va trobar pel camí i gràcies a l’ajuda del grup editorial Belibaste La Hormiga, format per llibertaris exiliats, l’any 1972 va publicar el seu primer llibre, La guerrilla urbana en España. Sabaté. Després, va rebre la inestimable ajuda de l’editorial Ruedo Ibérico, quan José Martínez, antic militant de les Joventuts Llibertàries, era el màxim responsable de les col·leccions, “imposant-se sobre altres opcions més esbiaixades cap al marxisme” –assenyala Rafael Cid en l’article “Ha muerto el compañero Antonio Téllez Solá”, publicat el 29 de març de 2005. En aquest segell va publicar, el 1973, el seu segon volum, La guerrilla urbana. Facerías. Aquests dos llibres, que van ser traduïts a molts idiomes i publicats a molts països, van constituir la primera notícia mundial, de primera mà, sobre la resistència antifranquista.
Stuart Christie va visitar en Téllez l’any 1973, al pis on vivia, amb vistes al cementiri parisenc del Père-Lachaise. Christie, en un article titulat “Antonio Téllez Solà, the Herodotus of the anti-Franco maquis” publicat l’any 2005, relata que el pis estava “ple de piles de caixes des del terra fins al sostre, plenes d’arxius, documents i àlbums de fotos”. L’anarquista anglès va constatar les dificultats de la tasca històrica que havia emprès en Téllez, que investigava grups clandestins i militants secrets, que eren molt reservats per raons de seguretat, que eren més activistes que teòrics i molts dels quals havien sigut desterrats de les seves pròpies organitzacions. Una prova d’aquesta dificultat la va viure quan va fer que Téllez i Octavio Alberola es coneguessin. El que havia estat coordinador de Defensa Interior, grup anarquista clandestí responsable d’organitzar els intents d’assassinar Franco entre 1962 i 1966, va quedar estupefacte quan Téllez va treure, de la part alta d’una de les piles de documents, els plànols originals de la temptativa d’atemptat contra el dictador de 1963 al Pont dels Francesos, a Madrid. Alberola es preguntava com podia haver aconseguit Téllez aquells plànols. De fet, bona part de l’èxit de l’historiador va consistir a saber trencar les reticències, d’altra banda lògiques, d’aquella gent d’acció, que no volien sortir als llibres d’història, sinó que es limitaven a fer el que creien que havien de fer. Antoni Téllez va fer entendre als seus amics que si no col·laboraven amb ell, cedint-li documents i entrevistes, la seva lluita seria esborrada de la història.
Bona part de l’èxit de Téllez va consistir a saber trencar les reticències, d’altra banda lògiques, d’aquella gent d’acció, que no volien sortir als llibres d’història, sinó que es limitaven a fer el que creien que havien de fer
El juliol de 1978 va recuperar la nacionalitat espanyola i va poder viatjar per primer cop de forma legal a l’Estat espanyol, on es va poder retrobar amb familiars i companys que feia molts anys que no veia. Va viure durant uns anys a Barcelona, fins que l’any 1986 es va jubilar de l’AFP i va tornar a l’exili francès, des d’on va continuar la tasca de recerca històrica. Primer des de Ceret i després des de Perpinyà, va continuar col·laborant amb els estudiosos de les guerrilles i amb mitjans com Anthropos, Cultura Libertaria, Bicicleta, CNT, Polémica (on va formar part del consell de redacció) o Historia Libertaria, on va aportar nous testimonis sobre el poc conegut maquis anarquista asturià. Una de les seves darreres col·laboracions va ser a la pel·lícula de Carles Balagué La Casita Blanca, en la qual relata una de les accions més conegudes del seu amic Josep Lluís Facerias, l’assalt al popular meublé al barri barceloní de Pedralbes. La seva tasca va ser fructífera i, a Barcelona, va trobar-ne ressò a l’editorial Virus, que va anar publicant els seus darrers textos: La lucha del movimiento libertario contra el franquismo (1991), Historia de un atentado aéreo contra el general Franco (1993), El MIL i Puig Antich (1994) i La red de evasión del grupo Ponzán. Anarquistas en la guerra secreta contra el nazismo y el franquismo, 1936-1944 (1996).
Amb la seva aportació, Antoni Téllez va rescatar de l’oblit aquella lluita que la història oficial pretenia amagar i va aconseguir “desmitificar aquells lluitadors que, en paraules seves, ‘no van ser ni herois ni màrtirs’, però que cal no oblidar, perquè el seu sacrifici no sigui en va”, explicava Ferran Aisa a l’article “Antoni Téllez, guerriller de la memòria” (publicat el 2 de juliol de 2005 al diari Avui). També va deixar palesa la seva aposta per la legítima defensa com estatut de dignitat; així, en el pròleg del seu llibre sobre Sabaté, fa seves les paraules d’Errico Malatesta quan afirma que “no és violent el que recorre a l’arma homicida contra l’usurpador armat que atempta a la seva vida, la seva llibertat, el seu pa; l’assassí és el que posa a altres en la terrible necessitat de matar o morir”.
Més projectes i un gran llegat
En els seus darrers anys, en Téllez va ser membre del CIRA, el Centre Internacional de Recerca sobre l’Anarquisme, a Marsella. Va participar activament a dos butlletins del CIRA: “Els anarquistes espanyols dins la tempesta (1939-1945)”, publicat el 1989 i “Clandestinitat llibertària a l’Estat espanyol: 1”, publicat el 1995. També dins del CIRA i amb l’ajuda de Rolf Dupuy, va crear la pàgina web losdelasierra.info, una immensa base de dades sobre les partides guerrilleres actives a les muntanyes i ciutats espanyoles i les persones que les integraven.
Amb l’ajuda de Rolf Dupuy, va crear la pàgina web Losdelasierra.info, una immensa base de dades sobre les partides guerrilleres actives a les muntanyes i ciutats espanyoles i les persones que les integraven
Antoni Téllez va morir a casa, al carrer de les Cigales, a Perpinyà, amb 84 anys, el 26 de març de 2005. Li van sobreviure la seva companya, Harmonía Olga Pérez Barberán, i un fill. Estava a punt de publicar el seu darrer llibre, una biografia del guerriller aragonès Agustín Remiro, destacat membre de la xarxa Pat O’Leary, la famosa xarxa d’evasió dirigida per Paco Ponzán. El llibre, publicat pòstumament, va ser el millor homenatge a tota una vida dedicada a rescatar guerrillers de l’oblit. Antoni Téllez va ser, en paraules de María Torres a l’article “Antonio Tellez Solá, memoria del anarquismo” (Nueva Revolución, 2020), “un dels últims supervivents de la resistència anarquista que va lluitar per derrocar la dictadura de Franco” i també va ser un dels primers historiadors de la postguerra civil espanyola i de la resistència al règim feixista que van plantejar les guerrilles llibertàries, urbanes i rurals.
També tenia altres projectes engegats: estava treballant en una història de la FIJL, des de 1935; tenia un manuscrit incomplet sobre el grup francès Action Directe; un altre sobre les seves relacions personals amb la guerrilla; i un índex de noms i històries personals de les guerrilles urbanes i rurals. El llegat de Téllez, tota la documentació que va anar acumulant al llarg de la seva vida, va ser donat a l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam (IISG). L’Arxiu Téllez del IISG d’Amsterdam és, des d’aleshores, un punt de consulta obligada per totes aquelles persones que s’interessen per la història de la guerrilla anarquista antifranquista. L’acte en record de Josep Lluís Facerías, que se celebra cada 30 d’agost a la plaça de les Mares de Plaza de Mayo de Barcelona, el lloc on va ser assassinat, enguany estarà dedicat a la memòria d’Antoni Téllez.
