Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Susana de la Cruz Ruíz, indígena tzotsil i defensora de drets humans a Chiapas

“Els indígenes som injustament inculpats pel sistema penal mexicà”

"El fet de ser indígena i dona ja suposa, per si sol, patir una greu discriminació en la societat mexicana actual. Si a més, t'erigeixes en defensora de drets humans, els riscos per la teva vida són molt alts." / Hannah Cauhépé

Susana de la Cruz (Sant Cristobal de las Casas, Chiapas, Mèxic, 1987) és una dona indígena tzotsil i defensora de drets humans que, des de l’any 2007, arran de la detenció i tortura del seu germà Juan, s’ha dedicat a la defensa de persones indígenes injustament empresonades. Al llarg de tot aquest temps ha estat impulsora del Colectivo de Familiares de Presos en Lucha, ha participat en el Grupo de Trabajo No Estamos Todxs i ha col·laborat activament amb el Centre de Drets Humans Fray Bartolomé de Las Casas (Frayba). Actualment és a Catalunya, acollida en el marc del Programa Català de Protecció a Defensores i Defensors de Drets Humans, amb l’acompanyament de la Taula per Mèxic, ja que, arran de tota aquesta tasca, havia rebut greus amenaces contra la seva vida.

A Mèxic, avui dia, la població penitenciària indígena supera les 7.000 persones, segons dades publicades per la Comisió Nacional dels Drets Humans. La discriminació social i marginació econòmica que pateixen els pobles originaris de forma generalitzada es reflecteix també en aquest àmbit. La Comissió Interamericana de Drets Humans va concloure, després de la seva visita al país l’any 2016, que les persones indígenes eren més propenses a patir tortura o altres tractes cruels, inhumans o degradants quan eren detingudes. Tal com es va exposar en l’“Informe alternatiu de les organitzacions de la societat civil de Mèxic al Comitè contra la tortura de l’ONU”, elaborat entre els anys 2012 i 2019, els motius que expliquen la crítica situació de les persones indígenes preses són diversos. Dels molts que s’assenyalen a l’informe, la manca d’intèrprets, advocades defensores i operadores de justícia que parlin o coneguin la llengua i cultures indígenes és un dels més destacats.

A Mèxic, avui dia, la població penitenciària indígena supera les 7.000 persones, segons dades publicades per la Comisió Nacional dels Drets Humans

El Centre de Drets Humans Fray Bartolomé de Las Casas (Frayba), entitat que acompanya des de fa dècades a comunitats indígenes i camperoles de l’estat de Chiapas, ha denunciat reiteradament el caràcter sistemàtic de la tortura a les presons mexicanes. És important tenir en compte que, en el cas dels pobles originaris, la tortura no només suposa un càstig exemplar i estratègia de terror contra la víctima que la rep, sinó també contra tota la seva comunitat i cosmologia. L’any 2020, el govern d’Andrés Manuel López Obrador va impulsar una llei d’amnistia, amb la qual pretenia posar fi a moltes d’aquestes i altres injustes situacions que es pateixen a les presons de Mèxic. Tot i que aquesta va ser una esperança per a moltes persones recluses, per exemple, per les dones preses per avortar, o per les mateixes indígenes que haguessin estat sotmeses a judicis sense garanties, a la pràctica, poques són les que s’hi han pogut acollir. El fet que molts d’aquests delictes pertanyin a l’àmbit federal i no nacional, ha suposat un dels grans frens a la seva implementació. És per tot això que, tal com denuncia Susana de la Cruz, el cas seu germà no és només un fet individual, sinó que constitueix el reflex de tot un sistema.


Què significa ser indígena, dona i defensora dels drets humans al Mèxic actual?

El fet de ser indígena i dona ja suposa, per si mateix, patir una greu discriminació en la societat mexicana actual. Si, a més, t’erigeixes en defensora de drets humans, els riscos per la teva vida són molt alts. Les autoritats busquen totes les formes per minimitzar-nos i criminalitzar la nostra tasca. En el meu cas va arribar a suposar rebre greus amenaces de mort, motiu pel qual he hagut de sortir temporalment del meu país.


En el teu cas, la defensa dels drets humans té un motiu tant polític com personal…

El meu germà ha estat injustament pres durant tretze anys. Des del moment de la seva detenció va patir tota mena de tortures: ofec amb bosses de plàstic, descàrregues elèctriques, cops, li van introduir productes picants pel nas… Fets que va denunciar repetidament i pels quals cap autoritat se’n va interessar. Tampoc els seus advocats d’ofici van voler estirar la corda. A ell el van condemnat per un homicidi que no va cometre, i des del primer moment em vaig abocar a la seva defensa.


Quines van ser les accions que vau emprendre durant els tretze anys en els quals el teu germà estigué empresonat?

“Encara avui els pobles originaris continuem reclamant ser reconeguts com a persones. A Chiapas vivim atemorits per narcotraficants i paramilitars que busquen aplacar les nostres demandes, provocant milers de desplaçats. Cap govern mexicà ha volgut fer front a aquesta realitat”

Vam vendre la casa, vaig abandonar els meus estudis per treballar i fer diners amb els quals pagar advocats particulars, però res del que fèiem donava resultat. L’any 2019, el meu germà Juan es va organitzar juntament amb altres presos que reclamaven la seva llibertat: Abraham López Montejo, Germán López Montejo, Adrián Gómez Jiménez, Marcelino Ruíz Gómez i Baldemar Gómez Hernández. Junts van iniciar una vaga de fam de 135 dies que finalment abandonaren davant la certesa que totes les autoritats estaven disposades a deixar-los morir. Tanmateix, allò fou el principi del fi de la presó pel Juan.


Com arribà la llibertat del teu germà?

Un cop conclosa la vaga de fam, familiars, presos i organitzacions de drets humans ens vam reunir amb les autoritats a la taula de reconciliació, última instància per a qui ja havia esgotat tota la resta. La nostra gran sorpresa va vindre quan el portaveu de l’altra part ens comunicà que el meu germà havia d’haver estat en llibertat des de l’any 2016. No enteníem com ningú ens havia comunicat abans que la seva llibertat estava concedida feia anys. En el moment que nosaltres vam començar a alçar la veu davant aquell nou abús, m’arribà la primera amenaça.

“A Chiapas, existeix una alta taxa de presos indígenes entre la població penitenciària. Es tracta de persones que no parlen el castellà i a les quals no se’ls proporciona traductor, no disposen de recursos per pagar una bona defensa, firmen inculpacions arrancades sota amenaces i tortures…” |Hannah Cauhépé

 


Aquí és quan es comença a complicar la teva situació pel que fa a seguretat?

Tan sols uns dies després d’una primera carta amb amenaces, arribà una segona on hi havia el meu nom escrit amb sang. Les organitzacions de drets humans que m’acompanyaven van considerar, d’acord amb la seva experiència, que allò era molt seriós, i buscaren un lloc on refugiar-me dins del país temporalment. Això va impedir que pogués rebre el meu germà a la sortida de la presó, ja que, malgrat tot, la seva llibertat s’hagué de fer efectiva. Després de tanta lluita, l’alegria ens durà poc. Mesos després de la llibertat del Juan, tant ell com jo vam haver de sortir del país. Haver destapat tantes irregularitats ens posava en una situació de massa risc per continuar-hi.


El cas del teu germà és un reflex de tot un sistema?

“Així és com opera la justícia al meu país. La fiscalia ha de complir amb unes quotes de resolució de crims per les quals no té prou capacitat, i això ho acaba pagant la població més vulnerable”

Així és com opera la justícia al meu país. La Fiscalia ha de complir amb unes quotes de resolució de crims per les quals no té prou capacitat, i això ho acaba pagant la població més vulnerable. A tot Mèxic i molt especialment a Chiapas, existeix una alta taxa de presos indígenes entre la població penitenciària. Es tracta de persones que no parlen el castellà i a les quals no se’ls proporciona intèrpret, no disposen de recursos per pagar una bona defensa, firmen inculpacions arrancades sota amenaces i tortures… Els indígenes som injustament inculpats pel sistema penal mexicà.


Aquesta realitat que pateixen els indígenes dins les presons mexicanes, és extrapolable a la resta d’àmbits de la societat?

Totalment. Els motius pels quals s’aixecà l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional l’any 1994 segueixen plenament vigents. Els drets dels pobles indígenes es trepitgen ara igual que en aquells moments. Encara avui els pobles originaris continuem reclamant ser reconeguts com a persones. A Chiapas vivim atemorits per narcotraficants i paramilitars que busquen aplacar les nostres demandes, i provoquen milers de desplaçats. Malauradament, cap govern mexicà ha volgut fer front a aquesta realitat.


Tampoc l’actual?

Tampoc. Desgraciadament, el govern d’Andrés Manuel López Obrador no està complint amb el que es va comprometre en campanya. Els indígenes no veiem que la nostra vida millori per enlloc. Als nostres territoris continua la violència, les desaparicions, la persecució dels líders i defensors de drets humans. Personalment, considero que a Mèxic no hi ha hagut un canvi real. La promesa de prioritzar els més vulnerables no s’està complint.

 

 

 

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU