Una amiga molt propera, músic professional, m’explicava l’altre dia que aquest estiu només ha pogut fer un parell de bolos i que aquest mes de setembre ja li han cancel·lat dues dates programades. Habituada a actuar als bars, locals associatius i petits festivals locals, veu ara com la xarxa d’organitzadors que acostumava a comptar amb ella ha reduït significativament l’activitat musical des de la implantació del passaport sanitari. “Ja estava complicada la situació amb la pandèmia -deia- com per afegir-hi una restricció més”. Es veu que li han anul·lat alguns concerts perquè certs promotors d’espectacles es neguen a demanar el passaport sanitari. Per un altre costat, un col·lectiu que l’ha contractada per animar un esdeveniment li ha anunciat que no demanaran el passaport, arriscant-se així a sancions econòmiques i, fins i tot, penals. El cartell d’aquest concert “clandestí” es passa ara per privat, com les antigues invitacions a les primeres “raves” urbanes dels anys 1990.
Aquesta situació que viu la meva amiga és molt representativa del que vivim a Catalunya Nord des de fa més d’un mes: el passaport sanitari ha entrat al nostre quotidià amb força, però preferim no parlar-ne gaire, i sobretot no donar la nostra opinió, no sigui cosa que ens titllin ràpidament de col·laboradors o negacionistes, seguidistes o complotistes o qualsevol altre “-ista” dels que ara estan tan de moda. Si per casualitat surt el tema, la tendència ara és posicionar-se ràpidament, perquè no hi hagi malentesos: “Jo no soc antivaccí, però…”, o encara: “Jo estic vacunada, però…”. La tímida expressió d’un neguit difícil de comunicar.
Visc en un lloc on cent metges i infermers han estat apartats del seu lloc de treball a l’únic hospital públic de la vila per negar-se a vacunar-se
Dir que no acabes de veure clar el fet que t’hagis de passejar amb un codi QR si vols fer un cafè, passar el cap de setmana al càmping o anar al cinema o a un museu pot semblar a alguns un privilegi de classe o una ximple tossuderia quan s’enfronta a la idea d’una pandèmia mortal. Però la realitat és que el món de la cultura, i de retruc el de la militància, està perdent públic, afiliats o simpatitzants, com poden confirmar Visa per la Imatge (exposicions de fotoperiodisme), una associació local que ha organitzat un cicle de cinema militant o, fins i tot, les petites associacions esportives o de lleure que duen a terme activitats extraescolars per la mainada a partir de dotze anys. Ara, per organitzar una xerrada ens hem de posar la seriosa qüestió de l’obertura a tothom, o només als vacunats. Sembla increïble.
Visc en un lloc on cada dissabte, des de fa dos mesos, milers de persones es manifesten contra el passaport sanitari. On cent metges i infermers han estat apartats del seu lloc de treball a l’únic hospital públic de la vila per negar-se a vacunar-se. On certa gent s’està quedant de costat i s’ho mira tot de lluny, com a través d’un vidre fumat. Potser són una minoria, sí. Però, quan van deixar de ser importants, les minories?
Mentre ens perdem en falses culpabilitats i noves etiquetes, les polítiques neoliberals continuen desmantellant serveis públics
Al meu voltant, una col·lega de feina poruga m’explica que ella es vacunaria, però no vol que la seva filla ho hagi de fer només per poder fer dansa, així doncs han decidit que cap membre de la família ho farà. Almenys fins que les vacunes deixin de tenir com a efecte secundari la miocarditis en els més joves (a qui no li fa por un marcapassos?). I com la meva col·lega, una amiga embarassada que diu que nanai, de moment, i una altra que comenta que de totes formes ella no hi va mai ni a bars ni a concerts. I també hi són els que no poden anar-hi. Perquè finalment, a les classes precàries tenir o no tenir QR no els canvia la vida.
L’Estat francès ha aconseguit fer d’un tema de salut un atzucac polític i social on ens hem enfangat tots sense adonar-nos, i així, mentre ens perdem en falses culpabilitats i noves etiquetes, les polítiques neoliberals continuen desmantellant serveis públics, creant austeritat on més es necessita (als hospitals, per exemple) i amagant realitats climàtiques esfereïdores. Ja no hi ha debat científic a sobre de la taula. Les conseqüències psicològiques, educatives i econòmiques no compten per res i acabem per oblidar que ara, per llei, el govern pot decidir amb qui podem o no compartir taula.
L’exemple del passaport xinès del bon ciutadà planeja a sobre de les nostres ments i ens diem no, no pot ser, no arribarem a això… Perquè, teòricament, l’obligació del passaport sanitari s’acaba al novembre… Oi?
