El desnonament de Lorenzo Fernández, Eva Fernandes da Silva i les seves cinc criatures, previst per avui, s’ha aturat in extremis. La part demandant no és cap fons d’inversió sinó l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (IMHAB), l’ens de l’Ajuntament per gestionar l’habitatge públic i privat de la borsa de lloguer. Aquesta família ja va patir un desnonament el setembre de 2020 en un habitatge del mercat privat i per no quedar-se al carrer amb cinc criatures, quatre menors d’edat, van entrar en un pis del barri del Besòs i el Maresme, que asseguren que feia dos anys que era buit. “No sabíem que era públic”, explica Fernández, “i des que ho vam saber, tampoc hem tingut alternativa”. Amb la intervenció del Sindicat d’Habitatge de la Verneda i el Besòs, la família ha aconseguit la suspensió del llançament i esperen que l’Ajuntament proposi una “solució formal”.
Actualment, aquesta família de set membres sobreviu amb l’ingrés mínim vital i fa més de dos anys que intenta aconseguir un pis d’emergència. Primer a Sabadell, on vivien, i des de fa un any a Barcelona, on asseguren que la treballadora social va confirmar-los que tota la documentació era correcta: “Ens van dir que complíem els requisits, però com estàvem okupant, no entràvem”, denuncia Fernández. Si bé el reglament del Consorci per a l’adjudicació d’habitatges per emergència social, en l’article 3, exclou les persones en situacions a precari o sense títol legal “d’habitatges propietat, cedits o conveniats amb l’Ajuntament”, estableix excepcions i la possibilitat de la regularització contractual quan es trobin en situació de vulnerabilitat econòmica i en risc d’exclusió residencial, si fa almenys un any que estan ocupant. Abans, però, ha d’haver-hi informe favorable del Servei de Prevenció, Intervenció i Mediació en Habitatge (SPIMH), que fa uns dies va visitar la família de Lorenzo Fernández.
El novembre de 2020 també van aconseguir aturar el llançament de Dèbora i les seves dues filles menors d’edat a La Trajana, que okupaven un pis del Consorci d’Habitatge de Barcelona
Amb xifres oficials del mes de setembre, a Barcelona hi ha 658 famílies que esperen un pis d’emergència i l’espera pot superar els dos anys. Per aquesta raó, Víctor, membre del sindicat, explica que el de Fernández no és un cas únic. El novembre de 2020 també van aconseguir aturar el llançament de Dèbora i les seves dues filles menors d’edat a La Trajana, que okupaven un pis del Consorci d’Habitatge de Barcelona –ens públic integrat per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. “Sembli bé o malament a l’administració, de facto, està passant perquè no hi ha prou pisos i n’hi ha buits de públics. Administrativament, no tenen recursos per gestionar-los i quan els adjudiquen, triguen molt a lliurar-los”, lamenta l’activista.
En canvi, des del consistori asseguren que si estan buits és perquè requereixen algun tipus de rehabilitació i que, davant d’una okupació de família en situació de vulnerabilitat, es busca una solució: “Atesa la crisi provocada per la pandèmia, l’Ajuntament només tira endavant processos judicials per recuperar la possessió dels habitatges perquè serveixin per funció social i davant de situacions de conflictivitat veïnal”. Del total del parc públic o gestió pública municipal, que és de prop de 10.000 habitatges, en aquests moments, segons el consistori, hi ha 36 procediments judicials oberts, que vinculen amb “situacions conflictives i que afecten la convivència”. I afegeixen que existeixen una trentena més de procediments per ocupacions irregulars que, com que no són “situacions conflictives”, estan suspesos.
Al poble del Pont de Vilomara, al Bages, Lídia Soler es troba en una situació similar a la de Lorenzo Ferández. Amb tres filles menors d’edat, okupa un pis de l’Agència Catalana de l’Habitatge des de fa un parell d’anys, quan el veïnat li va dir que feia vora dos anys que no l’habitava ningú. Soler havia estat pagant un lloguer, però després de separar-se, supervivent de violència masclista i amb l’únic ingrés de la renda garantida, li era impossible continuar abonant les quotes: “Des de serveis socials em van dir que no em podien oferir res i que deixés de pagar i anés ajornant el desnonament. Em feia vergonya perquè el poble on visc és molt petit i vaig marxar”, recorda Soler. Ha intentat entrar a la llista per a l’adjudicació d’un pis de protecció oficial, però diuen que no compleix els requisits i, des del juny de 2019, espera un pis d’emergència. El mes de maig va rebre una ordre de desnonament i, gràcies a la PAHC Bages, el mateix dia de l’ordre, el jutjat va comunicar-li que l’Agència s’havia retirat i que de moment, no hi ha nova data.
Des de la Plataforma acusen l’administració d’actuar “com un banc” i Sorinas insisteix que ” l’Agència hauria d’estudiar el cas i si es troba en situació de vulnerabilitat, fer-li un lloguer social”
Berni Sorinas, membre de la PAHC Bages, explica que la majoria de persones que okupen pisos públics no saben que ho són i que el plantejament de la Plataforma sempre és entrar en habitatges de grans tenidors: bancs i Sareb. “Com a PAHC, no okupem habitatge públic, però és molt preocupant que amb la cua que hi ha a la mesa d’emergència, hi hagi habitatge buit de l’Agència”. Des de la Plataforma acusen l’administració d’actuar “com un banc” i Sorinas insisteix que ” l’Agència hauria d’estudiar el cas i si es troba en situació de vulnerabilitat, fer-li un lloguer social”.
Actualment, d’un total de 23.000 habitatges gestionats per la Generalitat de Catalunya, n’hi ha 932 d’okupats. Des de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya expliquen que el procediment judicial per okupació d’habitatge públic sempre s’obre i aleshores intervenen els serveis socials, però que en cap cas els habitants es queden al pis que han okupat i que si són a la mesa d’emergència, perden el lloc a la llista.
De grans tenidors a l’administració
Entre els casos de pisos públics okupats, també n’hi ha que havien estat en mans de grans tenidors i que van ser adquirits pels ajuntaments o el govern autonòmic. El cas del bloc 2 de la PAHC Bages és peculiar. La Sareb el va cedir a la Generalitat de Catalunya per destinar-lo a lloguer social i van aconseguir la regularització de les tretze famílies que hi vivien. Des de la Plataforma van insistir moltes vegades que hi havia tres pisos buits i moles persones amb necessitat de lloguer social, però asseguren que no hi va haver cap resposta i, per aquesta raó, Aiza Zecari en va okupar un. Des de l’intent fallit de desnonar-la el febrer del 2020, la PAHC està negociant el cas del bloc amb l’Agència, on hi ha dues famílies més en una situació similar.
A finals de 2020, el consistori va comprar via tanteig i retracte dues remeses de pisos de Bankia i Banc de Sabadell disseminats per tota la ciutat per destinar-los a lloguer social. Amb un porta a porta, el Sindicat va poder detectar que molts habitatges ja estaven okupats
A Salt, el Sindicat d’Habitatge, entre altres fronts, lluita perquè el centenar de famílies que viuen okupant pisos que va adquirir l’Ajuntament no siguin desnonades i es regularitzi la seva situació residencial. A finals de 2020, el consistori, a través de la Gestora Urbanística Nou Salt, va comprar via tanteig i retracte dues remeses de pisos de Bankia i Banc de Sabadell disseminats per tota la ciutat per destinar-los a lloguer social. Amb un porta a porta, el Sindicat va poder detectar que molts habitatges ja estaven okupats i que almenys en els primers 83, hi havia al voltant de 75 menors d’edat.
Les persones que hi viuen van començar a rebre cartes on se’ls exigia que marxessin de l’immoble amb un termini de seixanta dies i que en cas de no acatar, es procediria a la denúncia i la vida judicial. Però el relat del consistori és un altre: “No deixem ningú vulnerable al carrer, com sempre ho hem estat fent. Negociem el termini per deixar els pisos ocupats sense títol habilitant per evitar el patiment de les persones que hi hagi”. L’Ajuntament de Salt està proposant a les famílies que s’inscriguin a la borsa de lloguer perquè “quan els correspongui puguin optar a un pis en les mateixes condicions que qualsevol altre saltsenc”. El problema és que moltes de les famílies que hi viuen es troben en situació administrativa irregular i en situació molt precària que els dificulta complir els requisits de la borsa de lloguer social i els impossibilita accedir al mercat privat. Davant d’aquesta situació, Judit Font, membre del Sindicat, és clara: “L’Ajuntament no vol regularitzar la seva situació perquè pensen que si ho fan, estaran premiant l’okupació, però la realitat és que els demandants de protecció oficial ja tenen un habitatge, no estan al carrer esperant-se, i per a les famílies que viuen en aquests pisos no tenen alternativa”.
El sindicat ja va aconseguir tombar un dels requisits del Reglament Municipal d’Accés a l’Habitatge, que excloïa les persones que no tinguessin nacionalitat espanyola o de qualsevol dels estats membres de la Unió Europea, o residència permanent. Per Font, malgrat haver tombat un “requisit racista”, els habitatges encara van destinats a uns perfils que considera “estrambòtics, si mires la realitat social de Salt”: per a estudiants o famílies joves, i només el 15% per a mesa d’emergència i un 5% d’inclusió.
Quan era propietat de Bankia, diverses famílies van okupar un bloc a Lleida i poc després va passar a les mans de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. Segons Henry Mora, de la PAH de Lleida, la Generalitat no va voler fer lloguers socials a les famílies perquè els acusaven de generar problemes de convivència. El mes de juny es va dictar una ordre de desnonament oberta i molta gent ha anat marxant.
