La Conferència de Madrid va mostrar al món que, per primera vegada, el lideratge palestí estava disposat a posar en marxa una diplomàtica pragmàtica per posar fi al conflicte i viure al costat de l’Estat d’Israel en una etapa de transició que acabés desembocant en un estat independent i, fins i tot, una confederació amb Jordània. L’Organització per l’Alliberament de Palestina (OLP, representant de les diferents faccions polítiques) no va participar en les reunions pel veto de israelià, però sí que va donar el vistiplau a l’assistència d’una delegació a on van participar figures com la històrica dirigent Hanan Ashrawi o el gazatí Haidar Abdel-Shafi.
L’OLP ja havia fet un pas endavant feia poc temps, quan va reconèixer l’existència de l’Estat d’Israel advocant per la creació d’un Estat palestí a Cisjordània i Gaza, amb Jerusalem Est com a capital. Prenia aquesta postura enfront d’un Estat d’Israel que negava el reconeixement de l’autodeterminació de poble palestí. També es tancava en banda en l’exigència de posar fi a l’ocupació, i rebutjava qualsevol solució que no fos una pau sense condicions prèvies que poguessin comprometre la seva posició de força.
La trobada a la capital espanyola va servir per iniciar les negociacions i per generar certa confiança entre les dues parts
Tanmateix, les reunions de Madrid sí que van crear el marc per l’inici de negociacions durant la dècada dels noranta i per generar certa confiança entre les dues parts. Tot això va afavorir el camí cap als Acords d’Oslo i a la creació d’un nou statu quo, amb el sorgiment de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). Aquesta estructura –amb poder ara mateix reduït a zones limitades de Cisjordània– ha esdevingut una oligarquia gerontocràtica que, en realitat, suposa l’opció més còmoda per perpetuar l’ocupació fent que l’Estat d’Israel assumeixi un cost molt més lleu en recursos humans i econòmics, malgrat la seva responsabilitat com a potència ocupant.
Segons el marc establert pels Acords d’Oslo, l’Estat d’Israel i l’ANP mantenen pactes de coordinació estreta en àmbits molt diversos, sent un dels més importants el de la seguretat. Al llarg dels anys, sense que s’avancés en passos ferms per la resolució del conflicte, aquest element ha contribuït a la pèrdua de legitimitat de l’ANP entre el seu propi poble. Segons enquestes recents, el 78 % de població palestina està a favor de la dimissió del seu president, Mahmud Abbas. La darrera vegada que va ser votat a les urnes fou el 2005, des de 2009 va acabar oficialment el seu mandat i mesos enrere va decidir anul·lar comicis presidencials i legislatius.
L’Estat d’Israel, per altra banda, no viu el mateix context de violència de les intifades. Això es veu reflectit en la manera d’actuar de la seva classe política. Fa unes setmanes, en el discurs davant de l’ONU de l’actual primer ministre, Naftali Bennett, aquest va passar per alt del tot el tema palestí, i Palestina només apareix per referir-se a les milícies armades de Gaza per posar sobre la taula l’amenaça que Iran suposa segons l’Estat d’Israel.
Des de fa anys, els palestins només han estat presents en gran manera en la política israeliana en temes de seguretat, cosa que és probable que continuï a curt i mitjà termini amb l’actual coalició govern, una de les més diferents a escala ideològica de la història de l’Estat d’Israel. Aquesta no preveu fer avenços significatius en la negociació d’un procés de pau, ja que causaria fortes divisions internes, i entre els diferents partits s’ha fet un pacte tàcit per no abordar qüestions que podrien amenaçar l’estabilitat entre socis governamentals.
Per últim, el president nord-americà Joe Biden, que ja s’ha declarat sionista diverses vegades públicament, ha demostrat que, tot i el seu suport al conegut mantra de la solució dels dos estats, no pretén tractar el conflicte més enllà de la perspectiva humanitària i de la cooperació al desenvolupament. Això mentre busca preservar la situació de seguretat sobre terreny, com ha demostrat fa poc amb l’aprovació d’una ajuda de mil milions de dòlars per actualitzar els sistemes defensius israelians –quantitat complementària als 3.800 milions anuals en suport militar que ja entrega
