L’octubre del 2019, dos esdeveniments interconnectats evidenciaven la cara més fràgil de l’Administració Autònoma del Nord-Est de Síria (AANES) i la seva dependència d’actors internacionals a l’hora de garantir la supervivència del projecte polític.
Aquell mes negre per les habitants del nord-est de Síria va començar amb l’anunci sobtat del govern de Donald Trump, segons el qual retiraria les tropes estatunidenques de la regió autònoma. Facilitava així, el segon esdeveniment, una invasió a gran escala sobre Rojava que Turquia perseguia des de feia temps. Sota el pretext de crear una zona de protecció pròpia, Ankara pretenia ocupar una franja de trenta quilòmetres dins de territori sirià –al llarg de tota la frontera compartida–, per reassentar-hi fins a tres milions de persones refugiades.
Davant la potència aèria i tecnològica del segon major exèrcit de l’OTAN, i sense el suport de Washington, les autoritats kurd-àrabs van haver de recórrer al règim de Bashar al-Assad. Per mitjà d’un acord militar, tropes del règim van retornar a la regió, en teoria per ajudar a protegir les zones frontereres, tot i que ho feren a desgrat.
Davant la potència aèria i tecnològica de l’exèrcit turc, les autoritats kurd-àrabs van haver de recórrer al règim de Bashar al-Assad
Finalment, va ser un acord diplomàtic consolidat per Rússia, principal padrí del govern de Damasc, el que va posar fi a l’ofensiva, però només després que forces sirianes sota control d’Ankara s’haguessin fet amb Tell Abyad i Ras al-Ayn.
A més, Washington –davant les crítiques internes i internacionals per la retirada de tropes– va fer marxa enrere i va deixar una representació simbòlica de 900 militars a la regió. L’episodi, en tot cas, va fer palès la precarietat i incerteses que emboiren el futur de l’autonomia i de les seves habitants.
Geografia enverinada
Hi ha consens entre les analistes consultades en qualificar d’exitós el projecte polític desenvolupat al nord-est de Síria, sobretot tractant-se d’un actor no estatal i en el context de l’Orient Mitjà. A la vegada, però, coincideixen a identificar com a principal debilitat la mateixa estructura regional. Tal com explica Rasha al-Aqeedi, cap del programa d’actors no estatals de l’Institut Newlines: “Estan envoltats per Turquia i el règim sirià, i ni un ni l’altre vol que aquesta administració triomfi”.
També les autoritats de l’AANES consideren aquesta com la principal amenaça, i asseguren que comporta conseqüències econòmiques. Loqman Eme és portaveu de l’administració: “La nostra regió està sotmesa a un aïllament econòmic pels règims turc i sirià; a més, hi ha el tancament del pas fronterer de Tel Kocher, en relació amb el qual Rússia i la Xina van exercir el seu dret a veto [al Consell de Seguretat de les Nacions Unides] en contra de l’Administració Autònoma [per forçar la clausura de l’únic pas fronterer des d’on l’ajuda humanitària de l’ONU arribava al nord-est de Síria]. Això implica que la situació econòmica a les nostres regions és extremadament fràgil”.
Per tot plegat, Fabrice Balanche, director d’investigacions a la Universitat de Lió 2 i expert en Síria, argumenta que l’statu quo actual no és sostenible, tot i que –precisa– podria durar encara mesos o fins i tot anys. Dependrà de si Turquia decideix llançar un nou atac i l’abast d’aquest. Recep Tayyip Erdogan podria intentar, com fa dos anys, tapar els fracassos en la seva gestió política i econòmica amb un nou embat militar. A finals d’octubre, el Parlament turc va estendre el mandat del govern per poder dur a terme operacions militars dins de Síria per a un període de dos anys més.
Wladimir van Wilgenburg, analista polític periodista i coautor del llibre Els Kurds del Nord de Síria, ho veu ara mateix difícil perquè “l’economia turca està molt malament. Alhora, necessiten llum verda, sigui de Rússia o dels Estats Units. Els nord-americans difícilment autoritzaran una operació turca. Moscou, en canvi, podria permetre-la. En aquest cas, però, Ankara hauria d’oferir com a contrapartida grans concessions a Idlib, donant, per exemple, territori al règim sirià”. Una amenaça turca que Rússia utilitza per pressionar les autoritats kurd-àrabs, tal com explica Van Wilgenburg: “En unes negociacions recents, Rússia va dir [als representants de l’AANES] que abandonessin algunes ciutats [per retornar-les al règim], si no, Turquia atacaria”.
“El règim vol recuperar tot el nord-est de Síria, vol recuperar el petroli, vol recuperar les zones agrícoles més riques. No és acceptable per a Al-Assad tenir part de Síria autònoma de facto”, afirma Fabrice Balanche, qui prossegueix: “Però Al-Assad no té els mitjans militars per recuperar aquesta àrea. Així que vol que torni per ella mateixa, sigui per la força, per xantatge o per l’amenaça turca”.
L’altra espasa de Dàmocles que penja sobre l’administració autònoma és la possible retirada total de les tropes dels Estats Units
Per Rasha al-Aqeedi, Al-Assad té el temps de la seva banda, pot esperar: “El règim està en una posició de confort, no necessita comprometre’s ni solucionar això immediatament. S’esperarà a veure si Turquia llança algun nou atac; llavors, el règim quedarà en una posició de més poder, ja que la regió autònoma haurà de fer més concessions. També s’esperarà que el suport de la comunitat internacional decreixi, a què els Estats Units i Europa deixin de preocupar-se [del futur de l’AANES]”.
Per part de l’AANES, el seu portaveu Loqman Eme assegura: “El nostre desig és que les regions del nord i l’est de Síria sota l’Administració Autònoma siguin reconegudes com a tals en la Constitució siriana, però, malauradament, fins avui, el règim no s’ha mostrat disposat al diàleg per resoldre la crisi per vies pacífiques”.
És difícil, coincideixen les entrevistades, que el règim faci concessions. Com a màxim, argumenta Fabrice Balanche, el règim “podria acceptar que les YPG es quedessin de facto en control de l’àrea de la mateixa manera que els drusos mantenen el control a Sweida, amb diferents milícies. Al-Assad ho podria acceptar, perquè no té els mitjans per controlar Síria de manera centralitzada. Però no seria res oficial”.
Retirades amb efecte dòmino
L’altra espasa de Dàmocles que penja sobre l’administració autònoma és la possible retirada total dels Estats Units, que tindria efectes econòmics i de seguretat. D’una banda, assegura Balanche, “les kurdes són bones en administració i seguretat, però no en desenvolupament econòmic, ho veiem sobretot en el sector agrícola. Sense el suport econòmic europeu i estatunidenc, el sistema col·lapsaria”. De l’altra, tindria repercussions en la seguretat, explica Al-Aqeedi: “Els Estats Units encara estan ajudant les autoritats kurd-àrabs en temes de seguretat i intel·ligència. Si Biden ordenés la retirada, podria ser una oportunitat per a grups armats com Estat Islàmic o HTS –grup encapçalat per l’antic Al-Qaeda a Síria, que controla Idlib”.
En aquest sentit, el nombre elevat de presoners d’ISIS que custodien també suposa un risc potencial: “Estan captenint-los en representació de la comunitat internacional, i estan rebent un bon finançament per a això”, afirma Al-Aqeedi. “Però si la comunitat internacional decideix desentendre’s del problema, es trobaran amb milers de familiars d’ISIS i membres d’ISIS dins el seu territori. Combinat amb altres debilitats, això podria acabar essent un element molt desestabilitzador”.
En tot cas, els avenços són nombrosos i s’estan consolidant. Com afirma Wladimir van Wilgenburg: “Si no ho destrueixen altres actors, l’administració autònoma pot tenir un futur a la regió. Com més durin, més possibilitats tindran de sobreviure”.
