Rubén Sànchez (Barcelona, 1977) fa dinou anys que treballa per fer front a les violències masclistes. Primer, a l’Oficina d’Atenció a les víctimes del delicte, un servei de la Generalitat de Catalunya des d’on acompanyava dones que havien patit violències masclistes, i, des de l’1 d’octubre d’enguany, com a subdirector de sensibilització i prevenció del Departament d’Igualtat. Durant el seu treball acompanyant les víctimes, va començar a preocupar-se per la formació. Psicòleg de formació, “em vaig adonar que hi havia molta victimització secundària” derivada dels processos judicials, “ja que moltes de les entrevistes terapèutiques les fèiem per pal·liar les seqüeles causades per la revictimització“. Abans de treballar al servei d’acompanyament, Sánchez va ser educador a centres de justícia juvenil, on va entrar en contacte amb homes agressors per primer cop. Parlem amb ell en el marc del 25N per saber com es pot fer front a les violències masclistes mitjançant el treball amb els seus responsables: els homes que la cometen, els amics que la invisbilitzen i la societat que els emparen.
Sovint es parla de les violències masclistes com si es tractés d’un iceberg, amb una part visible i una invisible, molt més gran. Si seguim amb aquest símil, quina és la “glacera” d’on provenen tots aquests icebergs?
Aquestes “glaceres” –o causes estructurals de les violències masclistes– són diverses. La primera d’elles és el sistema patriarcal, on es marquen una sèrie de rols i de creences que defineixen perfectament com ha de ser una parella i com ha de funcionar, com ha de ser una família –que anomenen “fusional”–, com ha d’actuar un home i una dona dins d’una relació de parella, quin paper juguen els fills i les filles… I aquest repartiment és profundament desigual. Genera una estructura piramidal on el poder s’exerceix des de dalt cap a baix i s’exigeix un respecte de baix cap a dalt, però no es busca un respecte entre iguals o de dalt cap a baix. En les estructures piramidals, els abusos de poder i de confiança són molt més fàcils, així com el xantatge. Això es pot extrapolar a qualsevol àmbit: el laboral, amb l’assetjament o al comunitari, on els homes gaudim d’una llibertat de moviment que les dones no tenen. Una altra de les causes estructurals que per a mi és molt important és la masculinitat hegemònica tradicional o dominant, que és una forma de classificació mitjançant la qual, si els homes volem ser definits com a homes, haurem de passar pel “tub”: seguir una sèrie de principis (com l’ús legítim de la violència, no mostrar vulnerabilitats, tenir estatus i prestigi, tenir autosuficiència, diferenciar-se de tot allò que es pot reconèixer com a femení) que ens serviran per donar-nos el carnet de “machotes”. Al darrere d’això el que hi ha és una ideologia molt misògina, que considera que els homes hem d’estar per sobre de tot, però que al mateix temps genera uns complexos brutals perquè la societat no és així. També genera una mena de camaraderia entre els homes, però que al mateix temps genera un qüestionament constant. Després també tindríem altres elements, com la divisió sexual del treball, que implica una doble o triple càrrega de feina de les dones en tasques de cures. Una cosa és tenir comportaments i actituds masclistes i una altra és arribar a ser un agressor o maltractador. Hi ha unes variables individuals –història de vida, referents, quina infància ha tingut…–, però després es va pujant de nivell: amb qui s’ha relacionat, quins són els missatges i les creences que la societat reprodueix, etcètera. Fins a arribar al nivell més macro. La gent no se sorprèn que entre els països els conflictes es resolguin amb guerres o amb violència, però sí que sorprèn aquesta violència quan es fa servir per solucionar els conflictes dins la parella o la família.
Quins elements psicosocials s’amaguen al darrere de la violència masclista?
Jo crec que hi ha una profunda desigualtat, un abús de poder i de confiança brutal, moltíssima manipulació emocional… Els agressors masclistes es camuflen molt bé en aquesta societat, que cada cop és més líquida i individualista, i poden mantenir una façana estupenda de normalització i a casa ser uns autèntics tirans. Això sobta molt, perquè no es pot parlar d’un perfil únic d’agressor.
Quan es denuncien agressions, s’acostuma a revictimitzar les dones, però són poques les campanyes que assenyalen la responsabilitat dels homes. Recentment, a Escòcia s’ha fet una amb molt d’èxit sota el lema “No siguis aquest tio”. Calen més campanyes d’aquest tipus?
“Ens agrada molt responsabilitzar els agressors, en primer lloc, però també es important fer-ho extensiu a tot l’entorn comunitari perquè estem parlant de vulneracions greus dels drets humans”
Totalment. De fet, de les campanyes que volem enfocar per al 2022 aniran en aquesta línia. Perquè interpel·len directament l’home i les seves actituds, però també que pot ajudar a fer que un home contingui les actituds del seu entorn. Una de les campanyes que més ens ha agradat és “Who are you?” (“Qui ets tu?”), on es veu una escena en una discoteca amb una noia de festa que acaba patint una agressió sexual. La campanya aprofundeix en el paper que han jugat totes les persones amb les quals ha interactuat la dona fins a arribar a l’agressió. Ens agrada molt responsabilitzar els agressors, en primer lloc, però també és important fer-ho extensiu a tot l’entorn comunitari, perquè estem parlant de vulneracions greus dels drets humans.
Quan hi ha agressions, en moltes ocasions l’entorn –i en particular, altres homes– ho saben i ho invisibilitzen. Com contribueix la complicitat social a la perpetuació de les violències masclistes?
Hi contribueix de manera total. Tinc un enfocament sobre la prevenció molt comunitari, el que també passa al departament. És una premissa que ens marquem per dos aspectes: com a contenció dels agressors masclistes i per oferir protecció a les dones que estan patint aquesta situació. Un teixit comunitari fort és la millor eina de prevenció. Tota la feina que es pugui fer a escala individual serà benvinguda, però cal teixir aliances amb entitats, moviments, associacions per intentar enfortir aquest teixit comunitari.
Serveixen els processos judicials per canviar els comportaments dels homes que han comes violència masclista?
Jo diria que el sistema judicial actual atura alguns comportaments. Això és molt important. Vol dir que si un individu es comporta de manera violenta amb la parella, el jutjat pot actuar posant una ordre de protecció, una ordre d’allunyament o una sentència condemnatòria que, molt probablement, aturaran aquestes conductes. Aquest individu ha canviat? No. Aquest individu ha entès que hi ha coses que no podrà fer a aquesta dona en concret. Vol dir que si troba una nova parella haurà entès que no s’ha de comportar així? Jo crec que no. El procés judicial és un aturador, però no transforma. S’està fent molta feina, però cal fer-ne molta més, sobretot amb els programes que es fan als centres penitenciaris. Però els hi caldria impregnar-se més de la perspectiva de gènere i feminista. De la mateixa manera, tota la feina que es fa amb les mesures penals alternatives, crec que han d’estar impregnades d’aquesta perspectiva.
Davant les denúncies de violències, la resposta de molts agressors és atrinxerar-se a les seves posicions. Quines són les claus per aconseguir la responsabilització conscient dels agressors?
Crec que fins ara demanàvem un canvi individual de cada home. Està bé i s’ha de seguir insistint, però requereix un esforç personal. Ha d’haver-hi una renúncia als privilegis, alguns d’aquests enverinats, però és individual i en l’àmbit col·lectiu és molt difícil. Per això crec que cal generar polítiques públiques que estiguin enfocades a tot el col·lectiu d’homes. Tenint en compte la interseccionalitat, que també ha d’estar present en el treball amb homes. No és el mateix un home blanc cisheterosexual que un home que ve del Senegal i que es troba en una situació irregular. Podran compartir que són homes i que tenen actituds masclistes, però de segur que la intervenció ha de ser diferent i ha d’estar adaptada, si no, també és un fracàs.
Més enllà dels processos judicials, quins altres procediments es poden donar per restaurar les víctimes de les violències masclistes?
“Escoltar les veus de les supervivents sí que té un efecte transformador, sempre que tinguis una miqueta d’ànima”
En els últims dos anys de feina vaig estar al Servei de Mediació i Assessorament Tècnic de la Generalitat, que actua sobretot en justícia juvenil. Allà ens trobàvem amb tota mena de violències masclistes on els agressors eren menors d’edat. S’havien fet alguns processos interessants –tot i que s’ha de valorar cada cas a part, cadascun és un món– sota el paradigma de la justícia restaurativa. M’he trobat amb casos de violència sexual que es poden descriure com a lleus, que quan es posaven les necessitats de la víctima al centre, et sorprenies. Perquè en alguns casos les víctimes volien dialogar amb l’agressor, acompanyades, evidentment. Volien preguntar-los per què ho havien fet. O explicar-los com de malament ho havien passat arran de l’agressió… De vegades l’acte reparador se n’anava en orris per l’actitud de l’altra part però, si hi ha un mínim de responsabilització, es podia tibar del fil i es produïen situacions gratificants per a la víctima. A mi, tota aquesta feina, m’ha servit per treballar l’empatia després d’escoltar tantes vivències diferents de dones que han patit la violència masclista. I ha contribuït al posicionament de no voler formar part d’això i preguntar-me, com a home, què haig de fer per no contribuir, en la meva vida quotidiana, en la meva relació de parella, a fer més gran l’iceberg del qual parlàvem al principi. Escoltar les veus de les supervivents sí que té un efecte transformador, sempre que tinguis una miqueta d’ànima. Als homes els diria que cal escoltar més, parlar menys i tenir l’actitud d’aprendre.
Un de cada cinc joves d’entre 15 i 19 anys considera que la violència masclista no existeix i quasi la meitat pensa que no és un problema greu. Què està fallant en l’educació dels joves?
De vegades em fa la sensació que la gent que treballem la prevenció anem amb una zòdiac mentre que el patriarcat va amb un transatlàntic gegant. Agafant aquesta metàfora, m’agrada pensar-nos com la zòdiac de Greenpeace, que de vegades era capaç d’aturar el petrolier. Hi ha un discurs negacionista de la violència masclista del qual s’aprofita l’extrema dreta i que està fent molt mal. M’agrada introduir l’eix de l’antifeixisme com a part de les masculinitats antipatriarcals, que han d’estar formades per diferents cercles: el treball de cures, la corresponsabilitat… però també l’antifeixisme. D’altra banda, també crec que cal adaptar el llenguatge, que sigui menys tècnic i més col·loquial, pensar en altres mitjans de comunicació que vagin més enllà dels tradicionals. Els joves, ni llegeixen premsa, ni veuen la televisió, ni escolten la ràdio. Viuen al TikTok, el Twitch, el YouTube, Instagram… Haurem d’anar per aquest camí. Buscar aliances amb influenciadores que puguin compartir el discurs i fer sensibilització.
Fins a quin punt empitjora la situació l’hegemonia de l’entorn digital?
Fa uns anys, era molt optimista i pensava que les xarxes eren un element de difusió d’un missatge transgressor. Mirant-ho ara amb perspectiva, veiem que tenim plataformes com Forocoches o altres perfils que continuen fent un assetjament constant a través de les xarxes o reproduint les imatges més arcaiques del masclisme més ranci. Em fa gràcia quan es parla de neomasclisme, perquè al final es tracta del masclisme de sempre. Les xarxes són armes molt potents, tant per fer molt mal i sembrar un discurs masclista com per fer-nos-les nostres i que siguin una eina de transmissió d’un missatge feminista i antipatriarcal.
Quin paper juguen partits polítics d’extrema dreta com Vox en aquest sentit, que des de les institucions atien l’odi contra els feminismes i contra el concepte de “violència masclista”?
Hem de fer-los callar. Per responsabilitat col·lectiva, aquesta gent no pot tenir el micro. Seguiria l’exemple de Grècia, on s’han fet servir tots els mitjans per anar contra aquesta gent. Són molt perillosos, perquè és molt difícil canviar prejudicis i creences errònies, com per donar-los veu a la televisió o al Parlament. Em fa molta ràbia quan s’intenta il·legalitzar un partit d’extrema esquerra i, en canvi, l’extrema dreta compta amb cobertura total. Hem d’atacar des dels mitjans de comunicació, des del carrer, des dels jutjats… per evitar que aquesta gent continuï legitimant els feminicidis. També és cert que si hi ha una reacció com la que estem vivint, és perquè es produeixen avanços, per altra banda. Si no, no alçarien la veu. Estan emprenyats perquè tenim la Llei 1/2004, la Llei catalana 5/2008, la 17/2020, el Pacte d’Estat contra les Violències Masclistes… Perquè s’estan fent coses.
Com ho poden fer els homes que no s’alineen amb la masculinitat hegemònica, però que continuen reproduint els comportaments masclistes?
“Cada cop hi ha un posicionament més de coratge per fer front al patriarcat per part dels homes, però cal tenir clar que la deconstrucció és dolorosa. Si no, és postureig”
Crec que és important visibilitzar totes les masculinitats antipatriarcals, que ja existeixen. D’una banda, hi ha una actitud hipòcrita per part dels homes, però també et trobes en actituds valentes per part d’alguns d’ells. Cada cop hi ha un posicionament més de coratge per fer front al patriarcat per part dels homes, però cal tenir clar que la deconstrucció és dolorosa. Si no, és postureig. Em grinyola el concepte “nova masculinitat”, perquè si estem criticant la masculinitat hegemònica, és per construir milers de masculinitats antipatriarcals. Però amb aquest procés, sí que soc optimista.
És suficient la feina que es fa de les institucions per responsabilitzar els homes i frenar les violències masclistes?
Mai serà suficient. Soc molt pesat amb la idea de crear sinergies. Cadascú dins del seu àmbit ha de fer el màxim possible i les lluites dels moviments socials marquen una guia. Però les institucions han de fer més. Ara que estic a una posició mig política, mig tècnica, veig que hi ha moltes dificultats, com són les estructures burocràtiques. Però penso que hi ha dues paraules molt boniques que són “voluntat política”. Amb voluntat política es poden fer moltes coses, però és un acte de coratge i de vegades és difícil. Com a mínim, donar suport adequat, substancial i que arribi quan toca a totes les entitats que estan fent una feina brutal. Una de les nostres prioritats és que no els falti de res a tota la gent que estan fent molt bona feina.
