La història del Gat Negre és la història d’un somiatruites d’època. Un felí que es passava les hores de sol del dia gitat. A terra, al llit, al sofà de la casa, a la seua torre, damunt dels seus amics humans, damunt de la seua germana, damunt dels seus coneguts humans, damunt de qui fora. Ho tenia molt clar, el dia era per a descansar de les seues escapades nocturnes en què perseguia la lluna i el vent. La nit per a visitar les cases de les veïnes on moltes vegades li esperava un gibrell de llet. Tot el món rebia amb estima perquè ell estimava a tot el món que li fera cas.
Nogensmenys, entre carícia i becada, alguna cosa no li satisfeia. Tothom el veia com un gat plaent, com un animalet que agrada i que agraeix, una bèstia bona i casolana. Però a ell, tot això li produïa contradicció: si bé estava a gust amb el seu ronc, li feia por que es confonguera la seua domesticitat amb ser un gat domesticat. Per això somniava a ser, o almenys paréixer, feroç. Un animal de qui parlaren generacions. Un lleó salvatge i coratjós, que imposara les condicions del seu hàbitat, i no un simple gatet que s’haguera d’adaptar a la resta per a viure. Somniava, quan dormia, què ell era el lleó que caçava elefants i imposava el verb a la resta. Una paraula neta i cristal·lina, clar, però la seua. Anhelava fer la llei, seria una bèstia inabastable que imposaria el que era de justícia.
Somniava, quan dormia, què ell era el lleó que caçava elefants i imposava el verb a la resta
En eixes, el Gat Negre va poder complir el seu somni. Es va disfressar de lleó amb una grenya pomposa del color de la tardor. Ell es mirava a l’espill i els seus ulls contemplaven una figura majestuosa: un lleó negre, amb la cabellera marró i una mirada que podia fer tremolar a qualsevol insensat que se li plantarà davant. Però, encara i la seua adquirida dignitat, concentrada en sis quilos de lleó nou, la gent no podia deixar de veure la veritat: el lleó era un gat negre amb perruca. Li mancaven centímetres d’arpes i li sobrava tendresa. Ell mirava amb la fúria del rei de la sabana, però al món li arribava, més bé, una carícia. Tendre, amorós i dotor.
Que fora un lleó no va llevar que continuara amb la seua vida quotidiana. L’encisa passejar les teulades quan la foscor es confon amb el seu pelatge i perseguir estreles i ratolins quan ningú mira. Tampoc es pot resistir a perseguir taps de suro i pilotetes de colors. Encara que quan juga hores, amb una mosca imaginària, pareix més bé un cadellet, no l’importa que altres ho vegen perquè ell està segur que ara és una fera, tot i encara que algunes veïnes l’hagen començat a dir el Lleonet. A vegades es troba en companys que li qüestionen. No entenen per què ha de fingir ser el que no és. Pensen que ser gat ja és prou i els sembla perillós el que fa. Dona el mateix, Gat Negre, el lleonet, té sempre una resposta preparada per als que no confien en la seua metamorfosi: ell és una bèstia ferotge que farà presa d’un gros elefant.
Va voler aparentar una força i una ferocitat que no eren seues, i en el camí es va oblidar de totes les coses que li feien ser un gat
Però als seus antics amics la cosa els donava vertigen, ells sabien que el cementeri està farcit dels astuts i intrèpids que han volgut caçar elefants. Va voler aparentar una força i una ferocitat que no eren seues, i en el camí es va oblidar de totes les coses que li feien ser un gat. La prudència que els permeten viure, i l’astúcia i el coratge, quan els és imprescindible. Els gats són tranquils i pacients, poden passar hores amb els ulls clavats a l’objecte del seu desig per tal de decidir quin és el moment precís per actuar. Àgils, s’adapten de pressa a les condicions que la geografia els presente. Saben ser solitaris, però són éssers comunitaris i es cuiden els uns als altres. Potser no són unes bèsties salvatges i feroces, però els sobren virtuts per afrontar les amenaces i fer-se amb el seu món.
La creació d’uns relats fantàstics, que ens situen en un punt de vista amb el que és senzill identificar-se, però que no és el nostre, és el camí més recte cap al no-res
El lleonet no s’adonava que reconéixer-se amb límits i febleses, reconéixer-se com un gat que necessita els altres per construir el seu món, era començar a manufacturar-lo. La vida es configura des del que ens limita i, a partir d’eixe punt, cal aprofitar les condicions que ens fan ser. La creació d’uns relats fantàstics, que ens situen en un punt de vista amb el que és senzill identificar-se, però que no és el nostre, és el camí més recte cap al no-res. El gat, que somniava a ser un lleó, va acabar sense ser una cosa ni l’altra. Ni rugia ni miolava. Ni ferotge, ni proper. Una foto d’un animal que no era ell.
D’històries com esta tenim moltes dins dels moviments emancipatoris. La construcció d’imatges, o d’una estètica, d’unes capacitats i d’un poder que no tenim és una aposta més que arriscada. Construïm, de manera molt habitual, fantasies al voltant d’una potència que no existeix. Pense, igual m’enganye, que això pot més bé allunyar i frustrar, que seduir al sentir comú. Però és que, a més, intuïsc que no calen. L’interés que poden suscitar els moviments populars és de generar comunitats conscients dels seus límits i, per tant, de la seua necessitat de suport mutu. Abandonar el relat de l’èpica i substituir-ho per altres més humils, més propers que s’aproximen des del fet quotidià a la realitat que pretenem transformar. El gat, que volia ser un lleó, mai no va entendre que era en el fet de perseguir a la lluna en les teulades de la ciutat, on es trobaria amb la resta i, què seria en eixe moment, quan podria començar a fer món miol a miol.
