És pagès d’horticultura ecològica a Can Femades, al municipi d’Òrrius (el Maresme) i autor del llibre Estripar la terra (Raig Verd, 2021), on es planteja “destapar les mentides” sobre el món rural, la pagesia i la producció d’aliments. Ara que el sector agrícola es decanta cap a una lògica empresarial, el jove pagès està convençut que l’agricultura a petita escala, autosuficient i integrada en l’entorn natural, no només és necessària, sinó també rendible i atractiva per a les generacions joves. L’agricultura ecològica pot restablir el vincle directe que sempre ha existit entre les ciutats i la pagesia, i així recuperar la connexió de la societat amb la natura. Dunyó proposa buscar maneres de rendibilitzar les terres de cultiu que s’han abandonat, combinant-hi pràctiques tradicionals amb coneixements moderns. Es podria veure un paral·lelisme amb moviments urbans que volen recuperar edificis abandonats.
Com has entrat en el món de la pagesia?
M’interessa entendre d’on venen les coses, no només el menjar. Vaig començar tenint un hortet, i he anat llegint sobre l’agricultura i la repercussió que té. Al cap de poc vaig decidir que m’hi volia dedicar. És un ofici apassionant. Com més el conec, més m’interessa. És immens, mai en sabré prou. Per molt que visqui sempre em quedaré curt.
La vida de pagès no és precària i sacrificada?
“El noranta per cent de les feines em semblen pitjor que la meva. És un ofici apassionant, com més el conec més m’interessa”
El noranta per cent de les feines em semblen pitjor que la meva. Hi ha períodes que treballo molt, i d’altres que molt menys. A la primavera i a l’estiu hi ha una explosió de feina. A l’estiu hi ha més llum, l’herba creix més, les plantes creixen més, tot s’asseca més de pressa, has de regar més, has de recollir més. Segons la temporada, tinc jornades de dotze o tretze hores, però d’altres de tres o quatre hores.
Guanyes un sou digne?
Sí. Abasteixo unes seixanta famílies amb cistelles de verdura ecològica. L’horticultura a petita escala a Òrrius no és com arran de mar, on tot l’any hi ha feina. Tenim una temporalitat limitada pel que fa a la producció, ens hem d’adaptar als períodes de cultiu i diversificar. Tenim moltes feixes on no arriba l’aigua i que no són hàbils per horticultura, però ens serveixen per cultivar herba per alimentar els animals de tracció. És com si estiguéssim produint el gasoil. També introduïm el bestiar al bosc i així el netegem, fem prevenció d’incendis i participem en la lluita contra el canvi climàtic, perquè implica una major captura de carboni.
Fer servir animals de tracció és tornar enrere?
No, és una mirada al futur. Els mètodes, usos i coneixements dels animals són molt diferents avui dia, i s’observa l’animal com un company de suport en tasques específiques. Ens permet tancar cicles i tenir més resiliència, i evidentment, ser més ecològics. En finques petites amb policultius com el nostre, els animals són més eficients energèticament que un motor, i més ràpids que un motocultor, sens dubte. Però en superfícies molt grans un tractor pot ser més útil.
És complicat fer-se pagès sense tradició familiar i autodidacta, com has fet tu?
Has de passar uns anys d’aprenentatge. He après amb la lectura i experimentant, amb assaig i error. Hi ha tantes coses per aprendre… Collir, fer noves plantades, regar, mantenir els cultius, llaurar trossos nous, mantenir els animals, procurar el menjar, tallar l’herba de les pastures, adobar els camps, i també tota la part comercial. Crec que la pagesia de petit format té una inèrcia natural al do it yourself i a la cooperació entre veïns o companys. No per ideologia sinó per necessitat o per lògica. El fet de produir tu mateix el que necessites per treballar, com els farratges, les eines, la distribució en xarxa… fa que ens adaptem a les necessitats i possibilitats de l’entorn, el cuidem i el millorem.
Creus que la pagesia pot atraure una nova generació jove?
I tant! Si només al poble d’Òrrius hi hagués una consciència de la seva població sobre el consum de proximitat, hi hauria feina per a molta gent. No hauríem d’anar a distribuir cistelles a Barcelona, que és una contradicció. Però tenim un problema gran d’accés a la terra. Tot el que no està al pla, al sol i a prop d’una carretera, no es valora. No ha de ser així, ho podem canviar. Produir localment amb un criteri d’autosuficiència pot ser un projecte comunitari o territorial. El fet de no dependre del gas d’Algèria, dels mangos peruans o del magnesi xinès ens dona autonomia
i ens dona la possibilitat de prendre decisions amb més llibertat. Si més gent practica l’autogestió, es genera intercanvi de materials i coneixements, i això és cultura. Les denominacions d’origen o les pràctiques tradicionals neixen de societats que generen uns recursos i uns productes d’acord amb el que tenen i el que necessiten. Podem regenerar una agricultura més local com a base de la vida humana i la civilització.
