Sobirania nacional, bé comú, interès general, esperit públic, serveis públics són principis republicans que van lligats a la llibertat, igualtat i fraternitat/solidaritat de les persones que viuen en societat. I els serveis públics s’han de finançar a partir d’un sistema fiscal just. Avui, la lluita pels serveis públics i per una fiscalitat progressiva és una lluita política. És una resistència al neoliberalisme i una lluita anticapitalista. Es necessiten governs, nacionals i internacionals, amb legitimitat i poder per lluitar pel que és públic/comú enfront de les elits i les empreses transnacionals.
A principis dels anys setanta, el capitalisme va patir una crisi de rendibilitat del capital, per una correlació de forces desfavorable respecte del treball, que s’havia forjat en els anys anteriors. I reaccionà amb el neoliberalisme, la versió financeritzada i autoritària del capitalisme. A Europa (amb els tractats europeus), i a la majoria de països desenvolupats occidentals, amb el suport de molts organismes internacionals, es va estendre el domini de la competència, la desregulació dels mercats (de capitals, de mercaderies, del treball), s’abaixaren els impostos a les elits més riques i a les empreses, principalment transnacionals, es privatitzaren o s’externalitzaren empreses i serveis públics. Es volia desmantellar qualsevol rastre de solidaritat i fraternitat. I, en una paradoxa aparent, el neoliberalisme es basava (i es basa) en què el poder del capital privat dependrà de la intervenció pública. Els neoliberals creuen en el mercat, però volen que aquest sigui eficaç i eficient, i necessiten que el sector públic estableixi les regles del joc i les normes que assegurin el seu funcionament òptim i la seva generalització (mercantilització) a tots els àmbits possibles. Però no volen que el sector públic tingui un paper econòmic actiu.
Els neoliberals creuen en el mercat, però volen que aquest sigui eficaç i eficient, i necessiten que el sector públic estableixi les regles del joc i les normes que assegurin el seu funcionament òptim i la seva generalització (mercantilització) a tots els àmbits possibles
D’aquí, els grans processos de privatització o externalització d’empreses i serveis públics. S’entén per privatització la venda dels actius d’una empresa pública, total o parcialment, a inversors privats que tenen la responsabilitat de l’empresa, per proveir als usuaris dels productes o serveis corresponents. I s’entén per externalització que empreses o altres organitzacions ofereixin els serveis en nom del sector públic. La majoria de països capitalistes occidentals, seguint les petjades de Reagan i Thatcher, varen privatitzar una part important de les seves empreses públiques i externalitzar molts dels seus serveis públics. En el cas de l’Estat espanyol, segons la Sociedad estatal de participaciones industriales (SEPI), a partir de 1984, s’han privatitzat més de 120 empreses amb participació de l’Estat, que han suposat uns ingressos d’uns 45 mil milions d’euros. Entre elles, empreses tan estratègiques com Repsol, Endesa, Telefònica o Ibèria. La SEPI diu que aquesta era la tendència existent a Europa, per tal d’adaptar-se a la normativa europea de desregulació i de defensa de la competència. Tanmateix, abans de l’entrada d’Espanya a l’euro també va servir per complir amb els criteris de dèficit i deute públics del Tractat de Maastricht. La Generalitat de Catalunya també va privatitzar, en el seu moment, la majoria del capital d’empreses tecnològiques estratègiques com ara IDIADA o LGAI. Així com en altres països, per exemple França o el Regne Unit, existeix una estimació quantitativa de les externalitzacions dels serveis públics de les administracions públiques, no he sabut trobar-ho (potser existeix?) ni per l’Estat espanyol ni per Catalunya o la resta dels Països Catalans.
L’externalització dels serveis públics segueix un procés que respon, en totes les seves fases, a una voluntat política, europea i estatal/regional, molt clara i precisa, i pròpia del neoliberalisme. Es comença posant en dubte l’eficàcia i eficiència del servei públic. Continua amb l’abandonament de les infraestructures del servei esmentat, cosa que dona lloc a una degradació dels serveis oferts. Això produeix una menor demanda i menys eficàcia i eficiència en la prestació dels serveis, i és el motiu que justifica l’obertura a la competència (privatització) del servei públic (o empresa pública) del que es tracta. La deterioració del servei públic fa disminuir encara més la demanda i multiplicar/diferenciar la prestació dels serveis (dels més barats als de més alta gamma), cosa que implica la segmentació dels usuaris i la fi de la igualtat pròpia de la prestació dels serveis públics. Finalment, s’exigeix encara més rendibilitat als serveis oferts, que deixen de ser un mitjà per aconseguir un objectiu d’interès general per passar a ser una finalitat en si mateixa.
Es comença posant en dubte l’eficàcia i eficiència del servei públic. Continua amb l’abandonament de les infraestructures del servei esmentat, cosa que dóna lloc a una degradació dels serveis oferts
En definitiva, s’externalitzen els serveis públics o es privatitzen les empreses públiques responen al criteri neoliberal que el sector públic és ineficaç i ineficient en la utilització dels recursos públics, i que la competència generalitzada (amb la privatització d’empreses públiques o l’externalització de serveis públics) permetrà una utilització més adequada (eficaç i eficient) dels recursos públics, així com la difusió de les millors pràctiques de gestió existents. Això es predica per part de les empreses privades, la Unió Europea, els organismes internacionals o els governs (estatals, regionals o locals) que han abraçat el neoliberalisme o que fan, en cada moment, el que propugna la ideologia dominant. Però ningú ho ha pogut demostrar de forma concloent, i existeixen diferents estudis, també d’organismes internacionals, que ho posen en dubte. És una opció i una elecció totalment i estrictament política.
Un altre argument que s’utilitza és que com que els recursos existents són escassos, no es recapten impostos suficients per poder realitzar totes les despeses públiques necessàries. O que des del sector públic no es poden satisfer adequadament les necessitats de la gent. I que privatitzant o externalitzant es podrà fer. Més i més tòpics del paradigma dominant que ningú, de nou, ha pogut demostrar concloentment. I això ens dona peu a fer-nos algunes preguntes. Per què els sectors públics dels països desenvolupats gasten tant en fabricar armament, que només porta guerres, morts, fam, destrucció, exiliats, etcètera, als països del Sud global? Què passa amb els 483 mil milions de dòlars/425 mil milions d’euros que perden els països cada any en la recaptació d’impostos per l’abús fiscal de les empreses transnacionals i les elits dels més rics, que amaguen actius i fonts d’ingressos a l’estranger (als paradisos fiscals) –segons consta a L'”Informe sobre la Justícia Fiscal“, 2021, fet per un equip encapçalat pel Tax Justice Network–, amb els que es podrien cobrir tres vegades el cost de la compra i distribució de dues dosis de la vacuna COVID-19 per la població mundial? Què passa amb els més de 7,2 mil milions de dòlars/6,4 mil milions d’euros (4,5 mil milions de les multinacionals i 1,9 mil milions de les elits dels més rics) que, segons la mateixa font, i pels mateixos motius, perd cada any l’Estat espanyol (un 2,5% anual del total dels ingressos fiscals o 136 euros per cada habitant del país), i amb el que es podrien vacunar contra la COVID-19 419 milions de persones, nou vegades la població espanyola o el 8,5% del pressupost total dedicat a sanitat? I tot això és només la punta de l’iceberg perquè caldria afegir-hi les pèrdues indirectes que afecten altres països (que en el cas de les empreses transnacionals s’ha estimat que són, com a mínim, tres vegades superiors a les pèrdues directes), o bé l’elusió fiscal que es practica a l’interior d’un mateix estat usant els “paradisos fiscals interns”, com per exemple Delaware als EUA o la C.A. de Madrid a l’Estat espanyol.
Segons Tax Justice Network, un sistema fiscal just i eficaç requeriria aconseguir les 4 R: Renda per a finançar els serveis públics; Redistribució per frenar les desigualtats; Reformulació de preus per fer front als danys públics de l’extracció de combustibles fòssils i el consum de tabac; Representació política que reconegui el paper fonamental de la fiscalitat per garantir que els governs donin comptes a la ciutadania. Això pot reforçar principis crucials per la promoció dels drets humans: transparència, participació, responsabilitat, sostenibilitat, supressió de la discriminació estructural, foment de la igualtat. Les mesures per donar suport a la justícia fiscal són moltes, però no fàcils d’implementar, i es poden destacar: la transparència integral de la propietat dels actius patrimonials i de les fonts d’ingressos; la fi del secret bancari; registres públics transparents dels beneficiaris reals de les propietats patrimonials i els ingressos anònims; un registre d’actius mundial; informes públics per països de les activitats i comptabilitats de les empreses multinacionals. De forma immediata, proposen tres actuacions: un impost sobre el patrimoni/riquesa de les elits dels més rics i que s’han enriquit encara més en el període de pandèmia; un impost als beneficis extraordinaris, relacionats amb la pandèmia, de les empreses (bàsicament transnacionals, i particularment, però no només, farmacèutiques) que els han aconseguit; finalment, traslladar l’elaboració de les regles fiscals internacionals de l’OCDE a l’ONU.
