Tot país és hereu del llegat que han anat deixant en ell les diferents generacions que l’han habitat. En el nostre cas, el País Valencià deu bona part del que és hui en dia a la dedicació constant que, durant bona part del segle passat, van dur a terme tot un seguit de personatges. Concretament, en el terreny lingüístic, el treball de gent com Carles Salvador, Ferrer Pastor o Manuel Sanchis Guarner va posar les bases per tal que el valencià començara a assolir una vitalitat que li era negada.
Aquest últim va nàixer a València un 9 de setembre de l’any 1911, en el si d’una família d’arrels burgeses. Orfe des de molt prompte, fou criat en un ambient culte i intel·lectual pel seu oncle, el canonge i historiador Josep Sanchis Sivera, gràcies al qual adquirí l’interés per la llengua i la història que l’acompanyaria per sempre.
Cursarà el batxillerat a les Escoles Pies de la ciutat, bressol de grans escriptors com Constantí Llombart o Blasco Ibáñez. Anys més tard, estudiarà les carreres de Filosofia i Lletres i Dret a la Universitat de Valencià. Eren temps convulsos, en què la dictadura de Primo de Rivera agonitzava i les protestes estudiantils eren constants. Sanchis Guarner se sumarà activament a aquestes a través de l’Associació Professional d’Estudiants. A banda d’això, també participarà de l’ebullició cultural de l’època, sent un dels fundadors, el 1930, d’Acció Cultural Valenciana, entitat universitària de caràcter valencianista que editava la revista Acció Valenciana.
Un any més tard, publicaria la que probablement és la seua obra més important, La llengua dels valencians. Amb una clara visió científica, aquesta pretenia establir els orígens del valencià refermant la unitat lingüística
Durant la seua estada en el Centre d’Estudis Històrics de Madrid, a principis dels anys 30, de la mà de professors com Tomás Navarro Tomás o Menéndez Pidal, aprofundirà en la seua formació com a filòleg especialitzant-se en fonètica. La vocació professional la va tindre clara des de ben jove, ja que com ell mateix va reconéixer: “El meu oncle considerava que seria més rendible ser notari o registrador de la propietat. A mi m’interessava la filologia”. A més, en eixa etapa encetarà la seua recerca etnogràfica mitjançant la realització d’enquestes per a elaborar l’Atles Lingüístic de la península Ibèrica, amb l’objectiu de recollir paraules per a la part catalana de l’obra. A banda de la tasca acadèmica realitzada, allà també tindrà ocasió de participar en les tertúlies que se celebraven, arribant a conéixer personalitats tan destacades com Lorca, Machado i Valle-Inclán.
El 1932, tot i la seua joventut, serà un dels cinquanta-dos firmants de les Normes de Castelló, com a representant de la revista universitària Acció Valenciana. Així doncs, Guarner estarà present en l’acord que per primera vegada establia les bases ortogràfiques que regirien l’escriptura del valencià, les quals bevien de les ja establertes per l’institut d’Estudis Catalans dues dècades arrere.
Un any més tard, publicaria la que probablement és la seua obra més important, La llengua dels valencians. Amb una clara visió científica, aquesta pretenia establir els orígens del valencià refermant la unitat lingüística, alhora que feia èmfasi en les diferents realitats dialectals existents. A banda d’aquest caràcter objectivista, el llibre —sobretot en edicions posteriors— no defugia l’oportunitat de convidar els seus parlants a prendre consciència del seu deure com a tals, sempre amb la intenció de dotar la llengua del prestigi i la vitalitat que es mereix.
Sanchis Guarner al front republicà
L’adveniment de la Guerra Civil espanyola l’obligarà a aturar la seua producció científica. S’incorporà al bàndol republicà, combatent al front en les milícies de la UGT i arribant a assolir el grau de capità. Durant la contesa bèl·lica va ser capturat i internat al camp de concentració de Salamanca, on fou condemnat a dotze anys i un dia de presó, complint la reclusió entre Madrid i el penal de Monteolivet de València. Finalment, eixirà en llibertat condicional el desembre de 1942, fruit d’una amnistia general. L’indult total el rebrà el 1947. Eixe temps va quedar reflectit amb les seues pròpies paraules: “Per la finestra de la cel·la veia l’horta i les barraques. Quatre anys pres deixen una marca inesborrable, però jo soc vitalista i vaig poder véncer el desànim. Em vaig dedicar a treballar, a escriure”.
Una segona etapa en la seua carrera investigadora el porta fins a Mallorca, a partir de l’any 1943. Allà, convidat pel lingüista i gran amic seu Francesc de Borja Moll, es desplaçarà amb la seua dona Rosa per a col·laborar en l’edició del Diccionari Català-Valencià-Balear. Durant aquesta estada, augmenta notablement la seua capacitat de treball i publica Gramàtica Valenciana (1950), que suposa un avanç en l’estudi científic de la llengua; i Introducció a la història lingüística de València (1950). A més, també impartirà classes de francès i alemany en un institut.
Són anys en què el conflicte identitari pren força i esdevé en la coneguda com a Batalla de València. Sanchis Guarner la va experimentar en carn pròpia el 1977, quan va ser expulsat de l’entitat valencianista Lo Rat Penat en triomfar dins d’ella les tesis lingüistes secessionistes
El 1959, després de guanyar una plaça com a professor de francés en l’institut Sant Vicent Ferrer de València, abandona l’illa i torna a la ciutat on va nàixer. La seua producció continuarà ampliant-se amb treballs com Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII y XVIII (1963), La renaixença al País Valencià (1968) o Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963-1968). En aquest últim, obra clau de la seua faceta etnogràfica, arreplegarà al llarg de quatre volums tota una sèrie de dites i refranys propis de les diferents localitats del País Valencià, oferint així una gran mostra de la cultura popular que ens és pròpia i que fins a eixe moment no havia estat recollida amb tanta exhaustivitat.
De la mateixa manera, també augmentarà la seua participació en entitats com l’Institut Alfons el Magnànim, l’Institut d’Estudis Catalans, el CSIC i, fins i tot, la Universitat de Colúmbia. D’entre totes elles, cal destacar el paper que va jugar dins la Universitat de València, on s’incorporà el 1960 com a professor no numerari. En ella, va fundar l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; el 1979, va ser nomenat catedràtic de Lingüística Valenciana i un any més tard va arribar a ser degà de la Facultat de Filologia fins a la seua jubilació el 1981.
L’esforç perquè el valencià guanyara presència en tots els àmbits el va dur a formar part d’organismes com la Comissió Interdiocesana Valentina, fundada el 1973 amb la intenció de promoure els textos litúrgics en valencià.
Objectiu de l’extrema dreta
Són anys en què el conflicte identitari pren força i esdevé en la coneguda com a Batalla de València. Sanchis Guarner la va experimentar en carn pròpia el 1977, quan va ser expulsat de l’entitat valencianista Lo Rat Penat en triomfar dins d’ella les tesis lingüistes secessionistes. Adquiriran major gravetat les contínues amenaces i pintades que rebé per part de l’extrema dreta i el blaverisme, culminant el 1978 amb l’intent d’atemptat que patí en forma de paquet bomba.
La seua àmplia trajectòria està repleta de reconeixements, destacant el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que va rebre l’any 1974 o l’homenatge que li reté la mateixa UV, el 2011, amb motiu del centenari del seu naixement.
Finalment, el 16 de desembre de 1981 moria víctima d’un infart, deixant una producció immensa fruit d’una dedicació incansable pel redreçament cultural i lingüístic d’allò que més s’estimava, el seu país. En definitiva, tot un llegat que hui en dia encara continua ben viu entre nosaltres.
