L’activista ruandesa Marcelline Nyiranduwamungu ha estat convidada a participar durant el mes de novembre al projecte de Ciutats Defensores dels Drets Humans, coordinat pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i gestionat per la Comissió Catalana d’Ajut al Refugiat amb la participació de 27 ajuntaments i 9 entitats i institucions catalanes implicades en la defensa i la promoció dels drets humans a escala local i global. Nyiranduwamungu, a conseqüència de la situació de violència i greus vulneracions dels drets humans a Ruanda, es va exiliar a Bèlgica el 1996, país que el 2001 li va atorgar la ciutadania. Cofundadora i actualment vicepresidenta de la Xarxa Internacional de Dones per la Democràcia i la Pau (Réseau International des Femmes pour la Démocratie et la Paix, RifDP), entitat que treballa en el foment de la democràcia i la pau a la regió dels Grans Llacs, segueix esperançada que algun dia Ruanda retornarà al camí de la democràcia i el respecte per la llibertat d’expressió i els drets humans i podrà conviure amb la memòria i la veritat del passat cruent que ha patit aquest país i la seva responsabilitat en la situació de violència i inestabilitat que ha patit la regió dels Grans Llacs africans en els darrers 25 anys.
Per què va decidir exiliar-se a Bèlgica el 1996?
En realitat, jo havia abandonat Ruanda anys abans. Primer vam ser testimonis de la cruenta guerra que havia llançat el Front Patriòtic Ruandès (FPR) des d’Uganda durant els anys previs al genocidi. Després de l’atemptat contra el president Júvenal Habyariamana i el seu homòleg burundès Cyprien Ntaryamira el 6 d’abril, que va ser l’avantsala del genocidi de Ruanda, es va desencadenar un clima de pànic entre la població que em va portar a abandonar Kigali i refugiar-me al meu poble natal. A mitjan juliol, dies abans de la presa del poder per part de l’FPR, em vaig refugiar a República Democràtica del Congo [llavors Zaire] juntament amb els dos milions de persones que fugim de Ruanda [en el marc de l’Operació Turquesa liderada per l’Estat Francès per crear una zona segura que facilités la sortida de Ruanda]. El 1996 vaig abandonar RDC després de l’inici de la guerra liderada per Laurent-Désiré Kabila [al capdavant de la rebel·lió d’ADFL recolzada per Ruanda] i em vaig exiliar a Bèlgica. Posteriorment, malgrat les promeses de pau i reconciliació proclamades [pel govern d’unitat nacional del president Pasteur Bizimungu], el clima de persecució, repressió i violència a Ruanda [desencadenat per l’FPR i liderat pel llavors ministre de Defensa i vicepresident Paul Kagame], com la massacre del camp de desplaçats de Kibeho [s’estima que entre el 22 i el 23 d’abril de 1995 van ser executades almenys 5.000 persones a mans de l’FPR], va ser l’avantsala [de la fractura final del govern d’unitat nacional i] el control total del poder per part de l’FPR i la instauració d’un clima de terror i persecució de l’oposició al país.
Després de la vostra arribada a Bèlgica, com comença la vostra tasca de denúncia i sensibilització al voltant de la situació que viu Ruanda?
“Ruanda sap vendre els èxits aparents de la seva gestió que maquillen aquest clima de vulneracions dels drets humans i de persecució de l’oposició política”
Necessitem un any per regularitzar la nostra situació a Bèlgica. Vam haver d’aconseguir establir-nos al nou context. Va ser imprescindible ser resilients davant la nova situació i posteriorment vam veure que no podíem rendir-nos, no podíem abaixar els braços davant la situació que estava tenint lloc a Ruanda i RDC, davant les notícies que arribaven dels Grans Llacs africans, relatives a la guerra a l’est de RDC. El fet revelador i determinant de la nova situació a Ruanda i la necessitat d’implicar-me en la denúncia de les greus vulneracions dels drets humans que s’estaven cometent va ser la sortida del ministre hutu d’Interior del govern d’unitat nacional, Seth Sendashonga, [en agost de 1995, després de denunciar les atrocitats comeses a Kibeho] i el seu posterior assassinat a Kenya el 1998, fet que va posar de manifest la voluntat del nou home fort del país, Paul Kagame, i la dificultat per poder establir un diàleg real amb el govern de Ruanda que pogués superar el conflicte que estava obert. [Posteriorment, el 2019, Paul Kagame va reconèixer indirectament la seva participació en l’assassinat de Sendashonga] L’FPR, que havia pres el poder amb les armes, continuava ostentant-lo sota un clima de terror i amenaces com si es trobés encara al mig de la guerra de 1994, i gairebé trenta anys més tard, la seva política continua sent la mateixa, ja que segueix governant sota el mateix clima de persecució i repressió de la dissidència política i social. Vam veure que aquell clima de persecució havia de ser visibilitzat a través de la paraula, per la qual cosa vam començar a escriure articles i promoure activitats de sensibilització per denunciar el derroter del govern de Ruanda. El que em sorprèn és que, malgrat que es coneix quina és la situació, no hi ha una acció real per part de la comunitat internacional per forçar un canvi en aquest govern. El nostre país rep copioses ajudes al desenvolupament, sense que aquesta ajuda estigui condicionada al respecte dels drets humans. Certament, Ruanda sap vendre els èxits aparents de la seva gestió que maquillen aquest clima de vulneracions dels drets humans i de persecució de l’oposició política, com el paper de la dona o la seva participació en missions de pau de l’ONU per posar de manifest la seva voluntat de construcció de la pau i la seguretat internacional. Per exemple, Ruanda ha venut una imatge respecte al paper que juga la dona al país mentre hi ha nombrosos casos que contradiuen aquesta igualtat i participació efectiva de la dona en la política, com el de Victoire Ingabire [després de setze anys a l’exili, es va presentar com a candidata a les eleccions presidencials del 2010 i un any més tard va ser empresonada sota l’acusació d’amenaçar la seguretat de l’Estat i “menysprear” el genocidi del 1994], o el de Diane Rwigara, [empresària ruandesa i activista pels drets de la dona al país que es va presentar a les eleccions presidencials de 2017, la candidatura de les quals va ser desqualificada i posteriorment va ser acusada d’incitar a la insurrecció. El seu pare, l’industrial Assinapol Rwigara, suport econòmic fonamental de l’FPR, va morir en un accident de cotxe el 2015, però se sospita que va ser assassinat per motivació política] o la resta de membres de la família Rwigara, entre d’altres.
Quines són les principals activitats de la Xarxa Internacional de Dones per la Democràcia i la Pau (RifDP)?
Cap a l’any 2009 un grup de dones vam crear la RifDP amb l’objectiu de promoure la democràcia i la pau a Àfrica, i particularment a la regió dels Grans Llacs africans. Les dones són les primeres víctimes de guerres lliurades injustament a tot el món. Les conseqüències dels règims extremistes, dictatorials i sanguinaris recauen primer sobre les dones i els menors. Per posar fi a aquesta violència i promoure el diàleg en la resolució de conflictes i la promoció dels drets humans, les dones han de ser més actives i ocupar el seu lloc als òrgans de presa de decisions per fer sentir la seva veu. Disposem de seus a Bèlgica, el Canadà, França i Holanda, i una de les principals activitats és la concessió del premi Victoire Ingabire des del 2011. L’any 2011, arran de l’empresonament de Victoire Ingabire, la principal líder de l’oposició política ruandesa, el RifDP va convocar el premi Victoire Ingabire Umuhozapara la Democràcia i la Pau, que es concedeix cada any pel Dia internacional dels Drets de les Dones a persones que treballen per la defensa dels drets humans, especialment a la regió dels Grans Llacs africans. El premi porta el nom de la dona que va tornar a Ruanda, després de setze anys d’exili, per presentar-se com a candidata a eleccions presidencials. Ara està amenaçada pel govern del president Paul Kagame i la xarxa s’esforça per visibilitzar aquest cas de repressió. Aquest premi pretén promoure i visibilitzar el treball que realitzen activistes i defensores dels drets humans als Grans Llacs africans, i treballem en contacte amb activistes congolesos i ruandesos, així com d’altres nacionalitats. Pretenem reconèixer i emular el treball d’Ingabire pel doble mèrit de ser dona i aixecar la veu en un context de violència contra les dones, i treballar per la pau en unes condicions de violència i inseguretat tan difícils.
Les activitats que duu a terme la societat civil i l’oposició política ruandesa s’han vist amenaçades i perseguides pel règim de Paul Kagame, com posa de manifest l’exemple de Victoire Ingabire. La Xarxa ha patit la pressió i les amenaces del règim de Paul Kagame?
El règim ha intentat afeblir i destruir les organitzacions de la societat civil. El 14 d’octubre hem establert l’Ingabire Day, com el Mandela Day. Aquell dia, el govern ruandès aprofita per silenciar o perseguir les activitats d’actors locals i de l’entorn d’Ingabire, o es dedica a disseminar informacions als mitjans per qüestionar o deslegitimar les activitats de la diàspora i també a escala interna. Un altre dels exemples de persecució és la iniciativa que realitzem en el període nadalenc de demanar recursos per a la població refugiada a RDC, activitat que el govern ruandès qüestiona com a activitats de finançament del grup armat Forces Democràtiques d’Alliberament de Ruanda (FDLR) [alguns dels membres del qual formaven part de les antigues Forces Armades Ruandeses i les milícies Interahamwe], quan es tracta d’una activitat solidària i humanitària que no té res a veure amb les activitats dels grups armats presents a RDC.
S’ha plantejat des de la RifDP la possibilitat de treballar conjuntament amb altres espais d’oposició política per construir un front comú contra el règim ruandès?
Des de la RifDP pensem que cada actor de la societat civil o de l’oposició política ha de dur a terme les seves activitats de forma autònoma, que poden ser en paral·lel a la que duen a terme altres actors, sempre que l’objectiu sigui la promoció de la pau i la democràcia a la regió, objectiu en què podem coincidir tots. La RifDP té com a objectiu la promoció de la democràcia i els drets humans des de la no-violència, no la presa del poder polític, com pot ser l’objectiu d’un actor polític. Encara que puguem compartir objectius com la construcció de la democràcia al país, les vies són diferents, i les nostres activitats poden ser complementàries.
Quin paper poden fer les dones en la construcció de la pau a Ruanda i la regió dels Grans Llacs africns en un marc d’activitats complex a conseqüència de la persistència de la guerra?
La dona pot jugar un paper diferent del dels homes, ja que ella és la constructora de vida i els valors humans. La dona haurà de participar i ser inclosa a la recerca de solucions en els conflictes que pateix la regió. A més, el cos de la dona ha estat utilitzat durant les guerres a la regió com a arma de guerra i lluitem perquè això canviï.
S’han produït canvis a la regió dels Grans Llacs africans entre 1996 i 2021?
“Quan l’FPR va prendre el poder, defensava un discurs de promoció de la democràcia però no han fet res per implementar-ho, al contrari, han silenciat, empresonat o eliminat veus crítiques”
No hi ha hagut canvis, al contrari, cada cop la situació és pitjor. Per exemple, a Ruanda, quan l’FPR va prendre el poder, defensava un discurs de promoció de la democràcia, però no han fet res per implementar-ho, al contrari, han silenciat, empresonat o eliminat veus crítiques, fins i tot del propi si de l’FPR [com posa de manifest la mort de líders com Seif Bamporiki, a Sud-àfrica el febrer de 2021, o la persecució a què es troben sotmeses les abans esmentades Victoire Ingabire i Diane Rwigara, l’escriptor i empresari belga-ruandès Paul Rusesabagina –sobre la història del qual es va inspirar la pel·lícula Hotel Rwanda (2004)–, o el cantant Kizito Mihigo, supervivent del genocidi ruandès i activista per la pau i la reconciliació, qui va ser alliberat el mateix dia que Victoire Ingabire, però dos anys més tard, el 2020, va ser novament arrestat i va morir sota custòdia. El 2010, un altre membre del Rwandan National Congress (RNC), l’excap de l’estat major ruandès i dels serveis d’intel·ligència entre 1998 i 2002, Faustin Kayumba Nyamwasa, va ser ferit a Johannesburg, però va aconseguir sortir il·lès de l’atemptat. El 2013, un altre ex cap d’intel·ligència de Ruanda, Patrick Karegeya, va ser trobat mort per estrangulament en una habitació d’hotel a Johannesburg. El govern ha negat la participació en la majoria de les seves morts, encara que Kagame va afirmar el 2019 que no s’hauria de disculpar per l’assassinat de l’exministre d’Interior Seth Sendashonga, tirotejat a Kenya el 1998. Cal afegir, entre d’altres, diversos col·laboradors de Victoire Ingabire Umuhoza, com Boniface Twagirimana (desapareguda de la presó d’alta seguretat el 2018), Illuminée Iragena (desapareguda des de 2016), Jean-Damascène Habarugira, Eugène Ndereyimana, Anselme Mutuyimana, assassinats en diferents intervals]. No s’han produït eleccions lliures malgrat les promeses realitzades el 1994. Els acords d’Arusha han estat enterrats i ens trobem en un escenari similar al que es vivia el 1990. En l’actualitat hi ha més població refugiada que aleshores, les fronteres es mantenen tancades, s’empresona i es persegueix els periodistes. Ens trobem davant d’un partit-estat. Això ens porta a pensar en les pròximes eleccions del 2024: hi haurà una obertura de l’espai polític? Kagame es presentarà a un enèsim mandat? A RDC, les eleccions no han estat transparents. Recordem les darreres eleccions congoleses de finals de 2018 en què Félix Tshisekedi va ser escollit a principis de 2019 abans que es coneguessin els resultats definitius. El conflicte en RDC continua actiu a l’est i no s’entreveuen canvis. Persisteix l’espoliació de recursos naturals a RDC davant la inacció de la comunitat internacional, ja que no s’entreveu una clara voluntat política per revertir aquesta situació. Els canvis no vindran de la mà dels africans en solitari; hem de construir xarxes de forma conjunta per part de tots els actors implicats. Tanmateix, actualment la maximització de l’obtenció de beneficis està ocupant l’espai de la defensa i el respecte pels drets humans. Si la comunitat internacional vol que es produeixin canvis, es pot aconseguir. L’exemple de Burundi posa de manifest que els canvis són possibles si hi ha voluntat política. La pressió de la comunitat internacional –davant l’intent de modificació de la Constitució i la seva participació en unes eleccions en què suposava un tercer mandat presidencial– i les sancions van frenar els excessos del govern de Pierre Nkurunziza. En canvi, Ruanda modifica la Constitució i no es produeix cap mena de denúncia ni pressió. El discurs de la lluita contra el terrorisme també ha estat utilitzat per Kagame en la seva persecució interna de la dissidència, titllant de terroristes a l’oposició política, discurs que té molt de predicament a escala internacional. A més, hi ha una mandra intel·lectual en la cerca d’informació crítica i veraç. En aquest sentit, una part de la premsa internacional també aixopluga un discurs benvolent cap a Paul Kagame.
És optimista de cara al futur de la regió dels Grans Llacs africans i, especialment, de Ruanda?
Som optimistes perquè si som pessimistes, venceria la frustració i el desànim i no faríem res. La nostra tasca és una feina a llarg termini. Tenim l’obligació de ser optimistes i pensar que la democràcia tornarà algun dia a Ruanda, i la gent podrà tornar al país i expressar-se amb llibertat. Continuar difonent informacions sobre la situació de Ruanda, com per exemple, traduint del kinyarwanda les iniciatives locals i el treball de periodistes i mitjans de comunicació locals, per posar llum a informacions que serien invisibilitzades pel discurs oficial que té un important ressò a la premsa occidental. Estic agradablement sorpresa pel nivell de coneixement i interès de la vostra regió en la situació de la regió dels Grans Llacs africans. Si a Bèlgica, França i altres llocs hi hagués el mateix interès i preocupació per la situació dels Grans Llacs africans que el que es percep a Catalunya, això podria suposar un punt d’inflexió molt rellevant i canviarien moltes coses. He visitat diversos centres educatius a Catalunya i em sorprèn l’interès i el coneixement per la situació que passa Ruanda i la regió dels Grans Llacs africans. Preguntes que joves en centres educatius a Catalunya m’han plantejat em posen de manifest l’interès i la preocupació de la població sobre la situació a la regió dels Grans Llacs. El que és fonamental és veure que la gent treballa, es mou. Certament, no veurem canvis d’un dia per l’altre, però cal treballar-hi. Fa poc, un jove ens va facilitar un llibre prohibit a Ruanda sobre la no-violència “Comment faire tombar un dictador quan es troba, toutpetit et sans armes” de Srdja Popovic [en què plantejava la necessitat d’identificar bé la batalla a dur a terme i escollir petites batalles que puguin ser guanyades, en comptes d’escollir grans batalles impossibles d’enfrontar i veure possibles canvis]. Ruanda ha perdut massa gent a les guerres que ha viscut, la violència no és el camí. La lluita no violenta pot canviar les coses a Ruanda.
Epíleg
Tot i això, la crua realitat ens persegueix: unes hores després d’acabar l’entrevista, un nou periodista ha estat empresonat a Ruanda. El periodista Dieudonné Niyonsenga, àlies Cyuma Hassan, d’Ishema TV, ha ingressat a la presó, cosa que posa de manifest una vegada més la persecució de les veus crítiques i la vulneració sistemàtica de la llibertat d’expressió i opinió al país. La seva detenció es produeix després de la del periodista Théoneste Nsengimana d’Umubavu TV, empresonat el 13 d’octubre de 2021 amb nou persones, familiars o col·laboradors de Victoire Ingabire Umuhoza.
Article publicat originalment a Africaye.