El maqui més popular i de qui més s’ha parlat al nord valencià ha estat, sense dubte, Florencio Pla Meseguer, La Pastora. I no ho ha estat per la seva significació en l’oblidada resistència armada antifranquista, sinó més per la fascinació generada per aspectes de la seva trajectòria i de l’ús que se’n va fer d’ell: escapat i perseguit durant anys, vida en solitari a les muntanyes i, especialment, la suposada ambigüitat o indefinició sexual. La criminalització i el consegüent sensacionalisme mediàtic escamparen una imatge molt diferent del que realment va ser. Fins i tot, apel·lar a La Pastora arribà a ser com citar al monstre que fa por, a l’home del sac o al coco que espanta els nens i nenes que no volen dormir.
Els mites solen tindre, per definició, un llarg recorregut; i l’escampat sobre la Pastora així ho corrobora. La mateixa atracció generada per un personatge amb atributs que no encaixaven en els paràmetres considerats normals ha generat interès, rumors i una àmplia imaginació. Per això, l’objectiu d’aquestes línies és presentar a Florencio en carn i ossos, despullant-lo de certes concepcions lligades a la criminalitat o a la morbositat que s’anaren difonent per aquestes contrades.
Els dubtes sobre el seu sexe, així com la voluntat dels pares d’evitar-li el molest servei militar, va fer que el batejaren com Teresa
Florencio va viure una vida plena d’adversitats des del mateix naixement, l’1 de febrer de 1917 al mas de La Pallissa de Vallibona (els Ports). Els dubtes sobre el seu sexe, així com la voluntat dels pares en evitar el molest servei militar, va fer que el batejaren com Teresa; això, en el tancat món rural del primer terç del segle XX, el va abocar a l’analfabetisme, a espais de gènere binaris i excloents, i als rols i la vestimenta determinats pel sexe femení. Essent el menor de set germans, es va criar sense pare, que va morir quan tenia tres anys. L’aferrament a la feina i l’austeritat, tant en la forma de viure, com també en la comunicació, condicionaren la seva vida i les seves relacions personals; nogensmenys, com va reconèixer en una entrevista que li feu Miquel Alberola a El Temps, no li explicaren mai per què el batejaren com a dona.
Segons el seu testimoni, només va anar a l’escola uns pocs dies, en temps de prendre la comunió, i sempre es va sentir home. En paraules seves, en l’interrogatori realitzat l’any 1960 per l’inspector Tomás Cossías, “masculins són els seus sentiments i creu que fins al seu aspecte físic”. De fet, segons confessà, va voler, infructuosament, presentar-se voluntari a la Guerra Civil per fer-se amb documentació d’home. No obstant això, l'”anomalia” sexual (amb el diagnòstic de “pseudohermafroditisme masculí”) que tenia Florencio i, especialment, les confusions al respecte en un món que no mirava més enllà dels rols binaris de gènere i dels atorgats des del naixement, li portaren a dificultats en la vida social, a certes mostres d’incomprensió i a burles.
Per si no fos prou, les adversitats viscudes augmentaren durant la Guerra del 36 (on perdé un germà) i especialment des de finals dels quaranta. L’any 1943, després de treballar, des de ben xicotet, de pastor i jornaler agrari a diferents masies, va ser contractat a la masia La Pastora, del terme de La Pobla de Benifassà. Estant allà va ser quan, des de finals de 1944, es començaren a veure homes armats per les comarques de l’interior castellonenc. Arribaren després de l’operació militar Reconquesta d’Espanya (que intentà ocupar la Vall d’Aran) i de les infiltracions posteriors des de l’Estat francès impulsades pel Partit Comunista d’Espanya (PCE) i per la Unió Nacional Espanyola (UNE), amb l’objectiu d’enderrocar la dictadura de Franco. La confluència d’aquests amb grups de fugits o escapats de les presons (cas de la partida de Cinctorrà, de la comarca dels Ports) i d’homes provinents de la guerrilla urbana de València va servir, a la primavera de 1946, per formalitzar l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (AGLA), amb el propòsit d’engegar una resistència armada per acabar amb la dictadura.
Sembla que Florencio no tingué contacte amb ells fins a l’any 1948, data en què un dels sectors de l’agrupació (el 23) es desplaçà fins la Tinença de Benifassà. Des de l’octubre, les visites de guerrillers al mas de La Pastora foren progressivament assídues
Tant el projecte polític, que cercava ampliar simpaties, com la necessitat d’aprovisionar-se, convertiren la població civil en el cordó umbilical de l’agrupació. La col·laboració, ja fos en forma de proporcionar refugi, adquirir i subministrar queviures, roba o espardenyes, amagar armament o informar dels moviments de la Guàrdia civil fou vital per la supervivència guerrillera. Sembla que Florencio no tingué contacte amb ells fins a l’any 1948, data en què un dels sectors de l’agrupació (el 23) es desplaçà fins a la Tinença de Benifassà. Des de l’octubre, les visites de guerrillers al mas de La Pastora foren progressivament assídues; era una partida liderada per Carlos el Catalán, cap del sector més díscol de l’agrupació i que es trobava en franca davallada a causa de la intensitat repressiva i de l’onada de desercions que s’havia produït des de la primavera d’aquell any.
Florencio, junt amb el marit d’una de les propietàries de la masia, Francesc Gisbert, començà a subministrar de forma regular als maquis fins al 4 de febrer de 1949. Aquell dia s’inicià un assalt de la Guàrdia Civil a la propera masia del Cabanil, on s’havien refugiat quatre guerrillers. La mort de tres i la detenció d’un d’ells (Tio Pito, posteriorment executat a Paterna), així com l’arrest de Gisbert (torturat i assassinat sota el pretext de la llei de Fugues), forçà a Florencio Pla a escapar de la Guàrdia Civil –amb qui ja havia tingut una trobada humiliant quan el tinent Mangas el forçà per descobrir els seus genitals– i a unir-se a la partida i fer-se guerriller de l’AGLA.
Una vida clandestina i guerrillera
L’entrada en l’agrupació li suposà un canvi transcendental no tan sols per iniciar una vida clandestina, guerrillera i de persecució: va ser reconegut com un home més, participà –sense distinció– en tasques o accions i superà el rol femení assumit al seu entorn rural. Com a guerriller, va prendre el malnom de Durruti, va iniciar-se en l’aprenentatge de l’ús de les armes, en la politització (precària) i començà una alfabetització completada posteriorment a la presó. Això sí, la seva estada en l’Agrupació es va caracteritzar per la discreció i per adquirir un paper totalment secundari en un moment on la situació de l’Agrupació era, especialment al sector 23, dramàtica.
La intensa repressió, la desmoralització, el progressiu declivi de les xarxes de col·laboració i les friccions internes (amb abundants desercions i, fins i tot, ajusticiaments) impel·liren a Durruti a abandonar l’Agrupació després de la proposta de Francisco Serrano, cap de batalló del 17 sector, l’octubre de 1950. Des d’aquest moment, la partida independent que ambdós formaren tingué l’objectiu bàsic de sobreviure, amb petits “colps econòmics” (liderats per Francisco), aprofitant el seu coneixement del territori (el Montsià, els Ports, el Maestrat, el Baix Ebre, el Matarranya, el Baix Aragó). Després d’estar a Andorra entre maig i octubre de 1952 dedicant-se a treballs agraris, tornaren i s’assentaren, la gran part del temps, al campament de la serra d’Espadella de Xert. No obstant això, el 2 d’agost de 1954, l’intent d’assalt al xalet de l’acomodada família dels Numen, a Reguers (Tortosa), culminà amb la mort, per un dels fills, de Francisco.
En l’altre consell de guerra, celebrat a València el 21 de febrer de 1961, va ser sentenciat a mort acusat del delicte de bandidatge i terrorisme per actes comesos a Castelló i Terol (imputant-li assassinats que no havia comès), fins que li van commutar la pena per trenta anys de presó
Des d’aleshores, La Pastora va romandre a soles, entre la serra de l’Espadella i el barranc de Vallibona, sobrevivint de la recol·lecció i de xicotets i dispersos robatoris d’hortes, bancals i bodegues. Dos anys més tard, decidí, de nou, buscar-se la vida per Andorra; a la masia de Les Pardines, de Sant Julià de Llòria, on ja es presentà amb el nom de Florencio. Es guanyà la vida com a pastor i amb la compravenda de tabac, fins que el 5 de maig de 1960 fou detingut. Va ser conduït de la Seu d’Urgell a Lleida, Tarragona i, finalment, a València, on l’hagueren de traslladar de la presó cel·lular de dones a la masculina.
Sotmès a dos consells de guerra, el 12 de desembre de 1960 va ser condemnat pel jutjat militar de Tarragona per dos atracaments a mà armada a vint-i-cinc anys per cada delicte; i en l’altre consell de guerra, celebrat a València el 21 de febrer de 1961, acusat del delicte de bandidatge i terrorisme per actes comesos a Castelló i Terol (imputant-li assassinats que no havia comès), va ser sentenciat a mort fins a la seva commutació, el 29 d’abril, per trenta anys de reclusió. Després d’estar a València, en 1968 va ser traslladat a El Dueso (penal de Santoña, Santander), on la seva bona conducta i el seu treball li permeteren redimir penes. Finalment, va sol·licitar l’indult el 31 de març de 1977 i isqué en llibertat a juliol de 1977, després de rebre l’ajuda de Marino Vinuesa, funcionari de presons amb qui havia fet gran amistat. Va viure la resta de la seva vida a casa d’aquest home, situada a Olocau (Camp de Túria), fins a la seva mort l’any 2004.
Florencio Pla, amb una vida plena d’adversitats, va ser un gran supervivent, tant a les condicions viscudes com al tergiversat i intencionat relat que es feu d’ell. I és que la icona de La Pastora va representar, per a la postdictadura, les essències de l’antiEspaña: tant per escapar de la norma (franquista) unint-se al que anomenaven “bandolerisme comunista”, com per la suposada ambigüitat “contranatura” que divergia del considerat “ordre natural” del mateix naixement (binarisme de gènere). La Pastora va ser l’altre, el diferent, el culpable, l’odiat i el temut. L’incomprès i el perseguit. Va viure més fora que dins de la societat i dins de la seva discreció va desafiar i resistir a l’ordre establert, sobrevivint a unes enormes adversitats. Una víctima i un supervivent de la dictadura i d’una Espanya negra no tan passada.
