Aquesta és una història de venjança. És un terratrèmol que fa trontollar les parets de la Història i fa créixer sota el subsol les veus apagades de tantes i tantes, com una planta carnívora. És bàlsam per a la injustícia i un recordatori que ningú pot fugir d’allò que va passar; que, com a molt, es pot amagar.
A Carcoma, Layla Martínez aconsegueix apropar-se tendrament al relat d’una vivència íntima, que traspassa l’àmbit personal i que abasta tota una estructura social, política, econòmica (sabent que tot és la mateixa cosa). I de la mateixa manera, omplir-ho tot d’una atmosfera terrorífica. Perquè terrorífic és el que no s’explica, el que es manté intacte malgrat el dolor, malgrat la pena, malgrat la ràbia.
De cop i volta, la lectora s’adona que la llar en la qual es troben les narradores, àvia i neta, i en la que es troba ella mateixa sense haver-ho volgut, ha estat sempre la casa maleïda habitada per l’alteritat: aquelles bruixes que menjaven nens i que vivien sempre al bosc, lluny d’aquells que feien el bé, que respectaven l’ordre. Però l’ordre és patriarcal i fill de feixistes, i res millor que una casa allunyada per rebentar-lo.
