Criatures a casa més teletreball resulta igual a “ofec”. “La sensació és de malcombinar tot el que has de fer”, descriu una dona a qui anomenarem Jana, sobre com han viscut a casa quan l’escola ha deixat un buit, que s’ha sumat a un altre forat habitual de cures durant la pandèmia: “Les àvies són un respir que durant molt temps no hem tingut, pel risc de contagi”. Dins de tot, però, es considera afortunada, per ser dues adultes corresponsabilitzades al timó, i, a més, de fer-ho amb la flexibilitat horària que les seves professions els permet. Ara bé, no per això deixa de criticar que els governs hagin considerat que es pot continuar treballant com si res amb les criatures tancades.
Hi coincideix una altra dona, a qui ens hi referirem com Natàlia. És educadora social i ha vist com, en casos de dones en condicions precàries de treball, no tenir dret a baixa laboral quan el grup de classe s’ha hagut de confinar preventivament ha arribat a suposar-los quedar-se sense feina, en haver-se vist obligades a absentar-se’n si no tenien ningú més amb qui deixar les criatures. Natàlia explica que el primer període de confinament va implicar-li haver-se de medicar per l’ansietat. “Tres críos, els deures electrònics per fer, el meu volum de feina… era horrible. I amb cada confinament de cada un per les mesures imposades he hagut de tornar a assumir el 90 % de la feina de cures, perquè la meva parella treballa a una fàbrica i ni abans ni després de la crisi sanitària, en una feina molt masculinitzada, no els han facilitat cap mesura de conciliació”, critica.
L’esclat de la crisi sanitària i l’excepcionalitat que han implicat les mesures dirigides a frenar l’expansió del virus “han tret a la superfície tota la cura que es fa cada dia, que sembla que no se sàpiga d’on carai surt, i ha permès visibilitzar la base de l’iceberg”, observa la sociòloga Sandra Ezquerra, professora de la facultat de Ciències de la Salut i el Benestar de la Universitat de Vic. El reconeixement oficial dels treballs de cures, com els de neteja i atenció a les persones –feminitzats, socialment poc valorats i mal remunerats– com a essencials va ser pràcticament immediat, però això no s’ha traduït en “responsabilitat política i pública per posar la cura al centre a l’hora de prendre decisions”, planteja Sara Moreno, investigadora del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball de la UAB. Detecta que, amb la mirada limitada a frenar l’expansió de la covid-19, s’ha generat “més pressió i tensió en clau individual, dins les famílies, que ho han tingut més o menys difícil per donar-hi resposta segons les desigualtats que les travessen”, especifica Moreno, per qui, en definitiva, la pandèmia ha posat “una lupa en la fragilitat del sistema de cures i ha reforçat el paper de la família, en un context d’estat del benestar ja molt familista, en què, familitzar les cures el que vol dir a la pràctica és feminitzar-les”.
En gairebé nou de cada deu casos, la cuidadora principal de persones dependents és una dona de la família
A l’Estat espanyol, en gairebé nou de cada deu casos, la cuidadora principal de persones dependents és una dona de la família. Per davant de l’accés a recursos públics de cura, les treballadores de la llar suposen la principal opció per externalitzar-la. De fet, l’Estat espanyol és, només per darrere d’Itàlia, l’estat europeu amb major contractació d’empleades de la llar. Mentrestant, hi ha 400.000 persones en les llistes d’espera per accedir a recursos de la llei de la dependència.
“Ni que arribis rebentada de netejar i cuidar en altres llars, et fas càrrec de casa teva, i en cas de ser monomarental, no hi ha altra opció!”, explica Rocío Echeverría, impulsora de l’associació de treballadores de la llar Micaela. Afirma que sota el xàfec de la covid han intentat donar-se suport entre companyes per fer possible la conciliació, però que, de fet, és el que fan sempre, perquè aquesta dificultat no ha arribat amb la crisi sanitària per a les treballadores del sector. Són més de 80.000 a Catalunya i prop de 54.000 al País Valencià, segons xifra Oxfam Intermon a l’informe “Esenciales y sin derechos”. Superen el mig milió al conjunt de l’Estat i un terç viu en situació de pobresa.
La sobrecàrrega de moltes famílies amb criatures i persones adultes dependents no és un problema ni nou ni particular de la vida pandèmica. Però els gairebé dos anys d’equilibris damunt la corda de la covid, amb la impossibilitat d’externalitzar part de les cures en centres educatius o altres serveis d’atenció a les persones, ha fet esclatar, entre capes encara més àmplies de la població, la ficció de viure “dues realitats paral·leles”: aquella del que es considera “treball productiu i economia real”, per una banda, i aquella de “les exigències de cures”, com descriu la investigadora en sociologia de la cura Magdalena Díaz Gorfinkiel, professora a la Universitat Carlos III de Madrid.
Les cures menys cuidades
Manuela lamenta les condicions en què han passat moltes persones grans la pandèmia, ja que han generat que la vellesa els sigui més precària, “tant en precarietat emocional per l’aïllament com en precarietat de l’atenció sociosanitària”. Viu a Catalunya i té la família a Andalusia. Per això, durant mesos, la seva germana s’ha hagut de bolcar en atendre la mare. “Ja abans de la pandèmia no tenia vacances, perquè vacances per mi és anar a cuidar la meva mare, però el fet que ara alguns serveis hagin desaparegut, fa que el treball a casa s’intensifiqui.Per exemple, si ets tu qui ha de fer-li una cura, en lloc de fer-ho una infermera, com abans”, lamenta. Diu que la caiguda de l’atenció sociosanitària amb l’arribada de la covid és un motiu de preocupació compartit amb altres dones amb els pares i mares grans a Catalunya. “Es troben amb la mateixa dificultat afegida, i el mateix amb l’accés a la revisió del grau de dependència, molt més complicat”, afegeix.
Actualment, hi ha 400.000 persones en les llistes d’espera per accedir a recursos de la llei de la dependència
Amb l’inici del confinament, les dones que ja tenien a càrrec una persona adulta dependent van veure com “augmentava la responsabilitat, perquè no podien rebre un servei d’atenció domiciliària, o perquè els van treure de la residència i això va fer crèixer molt el volum de feina”, detecta Moreno. Especialment en el cas de les dones que teletreballaven, “atrapades en el rol de cuidadores”, afirma la sociòloga, que també relata com, un cop es va poder recuperar l’externalització de determinats serveis o rebre ajudes públiques, la voluntat familiar que les dones de la família se’n continuessin ocupant va prevaldre, sota l’imaginari de ‘ja que ets a casa, te’n pots ocupar tu’”. “És una falsa solució per les necessitats intensives de cures”, defensa la investigadora de la UAB, que remarca la necessitat de professionalitzar-les i dignificar-les socialment i econòmicament.
Com a “resposta democratitzadora” davant la crisi de les cures, la dificultat creixent per cuidar i ser cuidades, Sandra Ezquerra defensa que calen polítiques que acompanyin les iniciatives comunitàries i d’economia solidària a impulsar “projectes de cures no basades en el lucre, sinó en la solidaritat i en la qualitat”, i posar-les de la mà de polítiques per poder cuidar dins la família, “sense sobrecàrrega, com a part dels afectes i la vida”.
