Les moires tallaven, d’un tall, el fil que subjectava el mortal a la vida i que arribava en eixe moment al seu fi. Tànatos, fill de la Nit i del Son, era l’encarregat de complir amb l’encàrrec. Es deixava caure sobre la persona que no havia de caminar més i que, això és important, era aliena a la presència fosca del botxí. Així, se l’emportava a l’Hades. La mort que ell produïa no era violenta, sinó la lleugera execució del destí. La mort de les moires, la natural. Freud ho va identificar amb el que denominà la pulsió de mort què, juntament amb la de vida, és la pulsió a la qual respon l’humà. La tanàtica es contraposa a l’eròtica perquè ens fa tendir a l’autodestrucció, a una activitat passiva no creadora, a l’alienació respecte de la resta. En el seu aspecte exterior i social, cap a l’agressivitat i la destrucció.
No és casualitat que els antics recorregueren, mitjançant el gest mitològic, a l’escenografia de la nit i la foscor per representar la mort que no avisa. La imatge és la de la cambra en calma. Freda. En silenci. Fosca. Només il·luminada per la poqueta llum que atorga la lluna. La mort inesperada. És la mateixa imatge de la persona que es deixa dur per la pulsió de mort. Un repòs que esgarrifa. La inesperable finitud de la manca d’esperança. La quietud que crida fort contra un mateix. Els crits que ràpid s’estenen cap a la resta. Eixe silenci que fa tancar-nos en la nostra identitat és l’avalot que ens impedeix mirar als ulls de l’altre i reconéixer-nos en ells. És l’incapacitat de crear en connexió amb els altres per atrinxerar-nos en el jo, en el nosaltres. L’abandó del camí de qui manufactura el món per soterrar-se amb l’èpica de la derrota. És la tria de la senda de les resistències que no pretén res més que bramar contra el món.
Cada vegada hi ha més discursos que emanen d’unes identitats hermètiques construïdes des de l’antagonisme. “Els altres” cada dia més lluny; “els nostres” cada dia més substantiu i més propi
Deia fa pocs dies, el desballestat Josep Borrell, alt comissionat d’afers exteriors de la UE, que calia atorgar seguretat als ciutadans europeus “en un mundo problemático y peligroso”. Més enllà del personatge, el cert és que el món s’enfosca i ho fa mentre segueix la tendència que imposen els que pretenen deshumanitzar-lo. Cada vegada hi ha més discursos que emanen d’unes identitats hermètiques construïdes des de l’antagonisme. “Els altres” cada dia més lluny; “els nostres” cada dia més substantiu i més propi. La violència, l’agressivitat, el bèl·lic, la pulsió de mort cada vegada més present a la comunitat que s’afebleix irremeiablement. Davant això, crec que nosaltres –em refereix ací a l’anticapitalisme en general– ens deixem arrossegar. Hem enfosquit amb el món a un ritme vertiginós i la nostra capacitat d’agència s’ha demostrat inexistent. No som aliens al món, està clar, i és una lliçó que hem d’aprendre de pressa.
Si fem l’exercici de mirar cap enrere, veuríem una transició clara. De la celebració de la vida, a l’exaltació d’una història que és derrotada des de fa ja molts anys. De la reivindicació sincera i convençuda de la transformació al legítim espasme que ix dels budells i s’expressa a dentades. Deia Sèneca que “tota ferocitat procedeix de la debilitat”. Doncs bé, intueix que com més fera ferotge es mostre el relat emancipatori, més lluny s’encontrarà de poder revolucionar el món per posar la vida al centre. Si bé l’autodefensa és sempre raonable, aspirar a fer d’ella penó fa molt estrets els màrgens de qualsevol classe d’intervenció en la quotidianitat de la major part de la gent.
Cal batre’s contra el que es considere injust, però mai perdre de vista la mirada aliena. S’ha de reivindicar la complexitat com una qüestió irrenunciable
Hem de fer, de manera urgent, l’esforç de recuperar la iniciativa. Començar per obrir unes identitats que ens poden fer recer, però que tancades sobre si mateixes no són més que un mur, com el de Gaza. Espais d’impol·luta puresa que encadenen a la vida i confronten als altres. Cal fugir amb pànic dels discursos que simplifiquen fins a l’idiotisme. El mercat no es pot batre amb més mercat, ni la mentida amb mentida. És necessari fugir, així, dels relats que es pensen des de la dualitat dels bons contra els roïns. Dels que ofereixen un equip o una ganivetada. De les pelis d’indis i vaquers –tria la teua opció favorita. Només aconsegueixen deshumanitzar i són així llavor d’imatges com les que ens arriben estos dies de nazis ucraïneses i ucraïnesos enganxant persones que habiten Ucraïna a senyals de tràfic. ¿Qui no podria, arribat el moment, acabar per descarregar la seua ràbia contra el monstre que configura la seua identitat? Cal batre’s contra el que es considere injust, però mai perdre de vista la mirada aliena. S’ha de reivindicar la complexitat com una qüestió irrenunciable.
Prendre costum de gastar la paraula del temps que ens ha tocat viure. Parlar l’idioma de la gent, la llengua comuna. És ben cert que el sentir comú és, almenys en algun punt, símbol; però cap avantguarda pot triar des de la seua talaia amb quins sí i quins no s’ha de representar la gent amb qui es comparteix la història. Mal servei farà, a qualsevol moviment emancipador, qui pretenga parlar un idioma alié al de la seua gent i imposar les seues referències davant de les dels altres. Mal servei farà qui no entenga que viu en un món compartit, que es fa entre totes i no al dictat d’una elit d’autoproclamats intel·lectuals; qui, en lloc de parlar dels dolors quotidians de la gent comuna, s’amoïne en proclamar al vent consignes bèl·liques de temps i derrotes glorioses.
Toca tornar a recuperar l’agència i desbordar els límits que imposa, hui, la foscor que vessa per tots els racons. Escapolir-se del corrent que freda l’ànima dels qui habiten i abraçar les necessitats quotidianes de les classes populars, de la majoria social que depén de les voluntats privades d’altres per sobreviure. Tornar a encantar el món i per fer-ho, parlar amb paraules que puguen abandonar els màrgens construïts per la trinxera. Mirar la història i trobar respostes en ella, però no confondre’s amb fantasies historicistes. En fi, abordar el problema de la vida, que és, sense dubte, un gest de genuïna revolució.
