“Para la guerra nada” (Marta Gómez)
Per fi la primavera. Amb tants dies de cel gris plom, com que ens pesava més la bola de merda que arrosseguem: crisi econòmica-canvi climàtic-pandèmia-invasió. Aquestes vacances de Setmana Santa han estat de treva mental. Quatre dies de sol i llunes ideals –més l’horitzó de treure’ns les mascaretes–, i atalaiem la vida bàsica i perfecta. I ressuscitem. Però només una estona, perquè quan tornem a la realitat que vam deixar congelada amb les dues ratlletes, i li donem al play, de nou la bola i de nou la guerra. Una altra guerra. Amb la seva torrentada d’imatges i cròniques de guerra. Hem de dir res més? Hem de deixar de dir-ho perquè ja ens ha passat l’ensurt o la sorpresa?
Tan iguals i diferents sempre totes les guerres. Edificis destruïts, cossos massacrats, cues de refugiats. I dones patint. Dones atacades en una maternitat, dones violades, dones travessant la frontera. Deixo que les imatges de l’horror em persegueixin, obedient sempre a la Susan Sontag (a la Sontag de després de Sarajevo), i ves a saber per què les fotos que no em trec del cap són les d’algunes mans de dones de Mariúpol i de Butxa. Mans vives i mans mortes, però amb les ungles pintades. Amb les seves manicures semipermanents quasi intactes. M’atrapa aquest detall de vida. De la vida anterior d’aquestes dones. Aquest món comú en què s’han convertit els nail centers. Ningú es fa les ungles si creu que la bombardejaran. Per la distància que queda entre el naixement de l’ungla i la superfície esmaltada pots calcular des de quan està feta la manicura. I això he fet de manera quasi inconscient: calcular fins quan aquelles dones havien cregut que estaven fora de perill. Com ara nosaltres.
Els nostres manifestos cada vegada més llargs, i les nostres manis cada vegada més petites. Tants anys de cultura de pau i solidaritat no han servit de res. Armes, armes, armes. Guerra, guerra, guerra
Dona, pacifista i moltes voltes rebel, però superada per les imatges i en caiguda lliure. Miro i remiro les fotos i les ungles i el panorama és desolador. El nou ordre mundial s’assembla massa al desordre de sempre però més far west que mai. Vies legals i segures només per a alguns. Resulta que podíem acollir més i millor, però no volíem. Facebook donant via lliure per odiar els russos. La frontera convertida en un circ de salvadors i traficants. Els mateixos bancs que venen armes fent màrqueting solidari amb la bandera ucraïnesa. Tanta intel·ligència militar (el gran oxímoron) i només calien tres drons, dos algoritmes i el WhatsApp per allistar i controlar tothom. I que no falti de res, que Telecinco estrena la sèrie de quan Zelenski era només un actor inofensiu, perquè no acabem de distingir entre ficció i realitat. Fa un any que ens falta l’Arcadi i ja no sabem com fer front a aquesta sobredosi de bel·licisme. Els nostres manifestos cada vegada més llargs i les nostres manis cada vegada més petites. Ni tants anys de cultura de pau i solidaritat, ni el congrés internacional de pau fet a Barcelona fa quatre dies, ni tots els informes i avisos sobre aquesta globalització suïcida han servit de res. Armes, armes, armes. Guerra, guerra, guerra. Lisístrata avui es tallaria les venes o aniria cega de fentanilo.
Superada i en caiguda lliure fins que la Marina Garcés em va rescatar amb el seu llibre (gràcies, jefa). Li han reeditat Un món comú (Tigre de Paper, en català) i em va convidar a rellegir-ho. La lectura resulta tan necessària i exigent com fa deu anys perquè tots els nostres mons, grans i petits, són menys comuns que mai. El seu nou pròleg comença com una revelació: “Pensar cansa, no pensar deprimeix. No poder pensar és el que ens passa quan l’emoció dominant és la por i quan la incertesa és l’única certesa que ens queda”. Era això! Tanta desorientació tan generalitzada. No podem pensar bé. Tan atordits estem amb tanta distopia, que ja no distingim el que és un present real i fotut del que és un futurible pitjor però evitable. Els nostres automatismes ens empenyen a fer reunions i projectes i campanyes, però ens costa pensar, com ens costa llegir. I a més, com diu la Garcés, a l’esquerranisme ens maten els nostres propis mites: “la continuïtat del compromís, el poder de l’organització, la claredat de les alternatives, la inqüestionabilitat de la utopia… projecten la seva llum encegadora des d’un passat inabastable, des d’una experiència mítica de la qual és difícil estar a l’altura”.
Un món comú no és el nostre món, sinó el que no acaba en nosaltres. Pensar és resistir, però necessitem aprendre a pensar més enllà de nosaltres. Necessitem nous espais per posar el cos i el cap
Amb quatre dies de sol no n’hi haurà prou. La vitamina D no ens traurà d’aquesta paràlisi. No parem de repetir-nos que ja hi som en plena doctrina del xoc, però així no sortim ni del desànim ni de la divisió. Filosofia de guerrilla. Fem cas de la Garcés. Primer deixem de fer de predicadors i de víctimes de l’apocalipsi. Aparquem aquesta fascinació malaltissa pel no future (no em tingueu en compte el paràgraf tres). Després deixem d’esperar alguna veu o proposta miracle i pensem en com recuperar els motors de la imaginació, el desig i els vincles. Un món comú no és el nostre món, sinó el que no acaba en nosaltres. Pensar és resistir, però necessitem aprendre a pensar més enllà de nosaltres. Necessitem nous espais per posar el cos i el cap. Nous espais més amables i lliures, menys previsibles. Per recuperar-nos, per qüestionar-nos-ho tot, per reaprendre-ho tot, per confrontar sense por. I per construir després. Més enllà de nosaltres.
