Del 2003 al 2015 l’escriptor i crític anglès Mark Fisher (1968-2017) va escriure periòdicament al blog K-punk (encara a la web) un seguit de posts urgents, llançats al ciberespai en un moment en què internet era un interregne utòpic: ja no era el pati posterior d’un quarter militar, encara no era el domini parcel·lat pels senyors de Silicon Valley. El blog s’acompanyava de fotos suburbials, tires còmiques i llistes musicals de postpunk, jungle, i variants de l’anomenat hardcore continuum, confeccionades per un ciberpunk que, fent confluir audiències i ampliant canals de coneixement i d’actuació, ja no exercia d’intel·lectual orgànic sinó d’intel·lectual electrònic.
Com imbuït pel frenesí dels DJ de drum and bass i dotat de la vivacitat fanzinerosa, la prosa de Fisher va saltant del discurs lògic al pinball dialògic: furga, tria, talla-i-enganxa, recombina, popularitza i divulga, tuneja i sampleja idees, teories, cites d’economistes, filòsofs i sociòlegs socialistes, marxistes, operai i llibertaris (Žižek, Bifo Berardi…), recontextualitzant i apropiant-se de les reflexions sobre l’hegemonia, la psicoanàlisi i el capitalisme, els engranatges culturals de la postmodernitat. L’autor aplica la inter i la transmedialitat en textos que són pur llenguatge digital: plens d’enllaços, salts de pantalla, capes simultànies que s’enfoquen cap al lector i semblen estar-se escrivint mentre es llegeixen. Són textos performatius, perquè es retorcen i no paren quiets, superen el textual i inciten a la intervenció en el present, hibridant els estudis culturals i la teoria crítica, i ens parlen des d’una experiència pròpia i sentida, oscil·lant del turment a l’estat high on hope, que mai no és ni neutra ni innòcua: “El que és personal és polític perquè no hi ha res personal. No existeix un àmbit privat on retirar-se”, escriu al text “Recuerden quién es el enemigo”, al volum 1 de K-punk.
L’editorial argentina Caja Negra ha publicat en tres volums els textos de K-punk (2019, 2020 i 2021, respectivament) que se sumen a la publicació a la mateixa editorial d’altres llibres de Fisher: Realismo capitalista (2016) i Los fantasmas de mi vida (2017), a més del volum col·lectiu compilat per l’autor, Jacksonismo (2014), i l’assaig Egreso. Sobre comunidad, duelo y Mark Fisher (2021), on el seu deixeble Matt Colquhoun n’analitza el llegat. Anteriorment, Alpha Decay havia publicat Lo raro y lo espeluznante (2018), que recull textos sobre cinema i literatura.
La crítica cultural de Fisher es fon amb la crítica política, i viceversa: “Si les cançons deixessin de ser entreteniment, podrien ser qualsevol cosa. Aquestes perforacions serien com abduccions”
Fisher s’havia format devorant la cultura moderna i popular, llegint revistes musicals (Melody Maker, The Wire, NME…) on ell mateix escriuria més tard; militava i promovia tot d’encontres a la blogosfera i havia tocat en un grup de música (D-Generation); va fer de pedagog i professor per a joves i adolescents, de grau terciari i postgraduats universitaris; era tot un fan-geek-freak de la jungla de músiques rítmiques postdub, com també del punk i sobretot del postpunk. L’estranyesa i la lucidesa eclèctica i excèntrica de les seves visions es multiplicava a partir de les troballes com a investigador de la Unitat de Recerca en Cultura Cibernètica de la Universitat de Warwick (CCRU, per les seves sigles en anglès).
Tal com aquelles músiques que admirava havien evolucionat i mutat al carrer, barrejant-se des d’un micròfon que passava de boca en boca i de festa en festa, les ramificacions de les seves intuïcions i els seus escrits les genera un autor expandit, que no renuncia a la introspecció, però la dissol en un pensament que, a la seva manera, és col·laboratiu i amplificat, avesat a construir idees a partir de les fonts més variades, i a debatre-les i enriquir-les amb els feedbacks constants, des dels llocs més diversos: a peu de carrer o a la pista de ball, a l’aula o des de la cambra pròpia connectada. En aquest procés, el focus es desenfoca i del zoom proper es passa al gran angular, la psicologia queda lligada al context circumdant, una cançó pot crear l’atmosfera d’un somni lúcid o excavar la fondària d’un record juvenil.
La crítica cultural com a crítica política
La crítica cultural de Fisher es fon amb la crítica política, i viceversa: “Si les cançons deixessin de ser entreteniment, podrien ser qualsevol cosa. Aquestes perforacions serien com abduccions” (“Las tendencias militantes alimentan la música”, article publicat a New Statesman i recollit a Los fantasmas de mi vida). Amb la força de la prosa es destria el gra de la palla: diu que el britpop de Blur i Oasis fou una música que “es refugiava en una versió monocultural de la identitat britànica”, i que aparegué com a reacció contra les novetats més interessants i obertes de la dècada de 1990, mentre que Tricky era com “el profeta ferit que absorbia i transmetia la pol·lució psíquica d’una dècada”, i feia d’“antídot contra el masclisme lumpen del britpop” (“Los fantasmas de mi vida: Goldie, Japan, Tricky”, dins del volum Los fantasmas de mi vida).
En analitzar les protestes de l’estudiantat anglès de l’any 2010, contra les retallades en educació del govern de David Cameron, Fisher parla de la tàctica de la “pinça” policial i mediàtica en aquelles manifestacions, en el context de la “solidaritat negativa” d’una societat desballestada i reaccionària, i escriu sobre la cruesa salvatge del jungle: “Crec que la cultura musical del Regne Unit de la pròxima dècada emergirà de la barreja de sons i afectes que s’ha cuinat a les protestes d’aquestes darreres setmanes” (a “El invierno del descontento 2.0: notas sobre un mes de militancia”, inclòs a K-punk 2).
‘Hauntologia’
Potser perquè, tal com escriu Matt Colquhoun a l’assaig Egreso (Caja Negra, 2021), el pensament filosòfic de Fisher va anar en paral·lel a les seves experiències de vida (raves, depressions, alegries col·lectives, paternitat…), el subjecte que ve dibuixat en els seus textos apareix alternativament alterat: alienat pel capitalisme, angoixat pel control burocràtic, foradat pel buit depressiu, desdoblat en l’avatar digital, crescut i accelerat sota la influència d’estímuls diversos, eufòric amb els projectes en marxa, dissolt en les lluites polítiques, assetjat pels espectres del passat i del futur… Quins són aquests espectres que perseguiren Fisher?
L’hauntologia (joc de paraules entre l’ontologia i el setge espectral, un concepte que pren de l’assaig Espectres de Marx de Jacques Derrida) és el doble obscur del postmodernisme, un temps “tret de polleguera” i passat de voltes, esgotat i incapaç d’avançar, habitat per fantasmes que assetgen el present des del passat no desaparegut, i per ombres projectades des del futur cancel·lat. L’ambient i les textures del present espectral, Fisher les troba capturades en la sonoritat creepy i les deambulacions somortes dels àlbums de Darkstar, Burial o The Caretaker, tant com en les escenes sinistres i terrorífiques de l’hotel d’El resplandor (The Shining) de King/Kubrick. L’espectre és expressió de la depressió, un trastorn que Fisher patia, i que explicava com a interiorització individual de la negativitat general de la cultura i de l’ambient nihilista que el rodejava. Per això, també acusà el sistema neoliberal de disfuncional i depressor, i demanà tractar la salut mental com a problema polític (“Por qué la salud mental es un problema político”, al volum K-punk 2, i “Bueno para nada”, a K-punk 3).
“El capitalisme és un paràsit abstracte, un vampir gegantí, un productor de zombis; però la carn fresca que el capitalisme converteix en treball mort és la nostra, i els zombis que genera som nosaltres mateixos” (“¿Qué pasaría si todos estuvieran de acuerdo con tu protesta?”, inclòs a Realismo capitalista. ¿No hay alternativa?).
Quan el capitalisme ha ocupat “sense fissures l’horitzó del que és pensable”, quan tothom actua com si el treball i la vida quotidiana fossin exempts de qualsevol càrrega política, aleshores s’ha instaurat el “realisme capitalista”, imposat després de la cancel·lació dels somnis i les pràctiques rupturistes de la dècada del 1960, i després de l’embat neoliberal contra les lluites dels setanta. En denunciar el capitalisme com un sistema que no crea riquesa sinó escassedat, i el neoliberalisme com un projecte dedicat a “la destrucció dels experiments de socialisme democràtic i comunisme llibertari”, Fisher proposa: “En lloc d’intentar una superació del capitalisme, hauríem d’enfocar-nos al que el capitalisme vol obstruir sempre: la capacitat col·lectiva de produir, cuidar-nos i gaudir” (“Comunismo ácido”, inclòs a K-punk 3).
Realisme capitalista i comunisme àcid
L’autor anhela recuperar les energies d’una etapa en què la idea de llibertat encara no havia estat cooptada, quan l’home no era “unidimensional” i la imaginació encara no havia estat sotmesa fins al punt de “distreure’ns de la possibilitat immanent de la llibertat” (escriu, seguint Herbert Marcuse), ni la cultura no havia estat encara “aplanada” i convertida en un pastitx comercial repetitiu (seguint Fredric Jameson). L’exterioritat produïda per l’experiència psicodèlica, així com les potencialitats que l’art, la música i les formes experimentals i contraculturals aportaven als anys seixanta i setanta, permetrien, avui, segons Fisher, observar la plasticitat de la “realitat” i concloure’n, consegüentment, la contingència per albirar-hi una possible transformació: una alternativa. Per al responsable de K-punk, aquests fets són tan significatius ara com ho eren fa seixanta anys, tal com avui serien essencials les garanties i seguretats bàsiques que aleshores aportava l’estat del benestar, abans de ser eliminat i substituït per unes condicions vitals més i més depravades i depredadores.
El comunisme àcid és més una perspectiva que una doctrina, l’exorcisme contra el “realisme capitalista” i la tristor dels seus fantasmes anorreadors
¿Com convertir el ressentiment individual, la depressió generacional i l’atomització social en ràbia, en política, en un projecte alternatiu? Fisher proposa “desoblidar” les visions i pràctiques imaginatives i revolucionàries, que eren l’embrió d’un món que podia haver estat lliure i acolorit, però en el seu moment va ser traït pels “melancòlics d’esquerres” puristes i conservadors, va ser menyspreat pels laboristes cínics i acomodats, i va ser esquarterat i privatitzat per la dreta neoliberal. Una possible via d’escapament podria trobar-se, escriu, en la confluència dels nous moviments socials mitjançant la versatilitat de les noves tecnologies, sumant-se a l’emergència de l’autoconsciència promoguda tant pels feminismes com per la psicodèlia, i potenciada per les polítiques de la desidentitat i el desig postcapitalista: “Una nova humanitat, un nou esguard, un nou pensament, un nou amor: aquesta és la promesa del comunisme àcid”.
Per la insòlita síntesi que proposa, de la consciència de classe del projecte comunista amb “una estetització sense precedents de la vida quotidiana”, el comunisme àcid és més una perspectiva que una doctrina, l’exorcisme contra el “realisme capitalista” i la tristor dels seus fantasmes anorreadors. Però aquells mots motivats foren els últims del seu autor, ja que l’inici d’aquest llibre potencialment constructiu i transcendent quedaria truncat pel suïcidi de Mark Fisher el 2017, amb 48 anys. Estaríem davant d’un mapa de la reconquesta del futur, però el mapa va quedar a mig fer; llegiríem un llibre útil i necessari, però el llibre té aquest únic defecte: no existeix. Potser caldria anar-lo escrivint progressivament entre tots, ara que ens anem endinsant en el forat negre del metavers criptoliberal, i ens enfonsem en els aiguamolls sulfúrics del “capitalisme àcid”.
