Fa gairebé vint anys, l’Argentina bullia: crisi, desocupació, protesta social contínua i diversos governs que van caure successivament sota la pressió d’un poble que va dir prou. La crisi va ser un punt d’inflexió en la història del país i va sumir en la misèria moltes famílies, però també va significar un moment de canvi on noves iniciatives van trobar el context ideal per a desenvolupar-se. Van néixer moviments populars com els piqueteros o els clubs de trueque i es va començar a parlar d’una pràctica que no era del tot nova, però que s’estenia a poc a poc: les fàbriques recuperades. En aquell context, una coalició de docents i estudiants de la Universitat de Buenos Aires va aconseguir posar en marxa el programa Facultat Oberta, dissenyat per treballar amb aquest moviment i coordinat per Andrés Rugieri, antropòleg recentment llicenciat. Ha dedicat pràcticament tota la seva carrera al moviment, que –augura– si sap reinventar-se, pot sobreviure a l’amenaça del govern de Mauricio Macri.
Quina trajectòria ha fet el moviment?
A l’Argentina, les primeres empreses recuperades sorgeixen a finals dels 80, principis dels 90. Aquests casos van ser molt poc coneguts, van ser conflictes interns de treballadors que després es van constituir en cooperativa dels quals pràcticament no es va assabentar ningú. Però el 2001 hi ha un moviment molt més ampli. S’ocupen unes 150 empreses i fàbriques simultàniament, la qual cosa els dona notorietat. Es recuperen des de fàbriques fins a escoles. Són empreses que han fet fallida, que han estat buidades; llavors, els treballadors les han d’aixecar no des de zero, sinó des de més avall. Després, amb el govern de Kirchner, comença a canviar la situació econòmica, s’expandeix el mercat intern i es recupera el mercat de treball –i amb això el consum. A finals de 2015, eren unes 370 les empreses recuperades.
En l’àmbit legislatiu, quins canvis hi ha hagut?
La llei de fallida era una llei feta durant els anys 90 que conduïa a la rematada de béns i a pagar primer als bancs i després a la resta de creditors, entre ells els treballadors. Després de moltes lluites, l’any 2011 es reforma la llei per un projecte de les organitzacions de fàbriques recuperades. A partir d’aquest moment, comença tot el camí de recuperar aquesta mena d’empreses, però és molt complicat i queda molt a discreció del jutge.
També hi ha la llei d’expropiacions…
Sí. Aquesta llei declarava d’utilitat pública l’empresa amb l’argumentació que va entrar en fallida de manera fraudulenta. La Constitució argentina, de fet, té un article per a les expropiacions, com la majoria de les constitucions occidentals, però està pensat per qualsevol cosa menys per recuperar fàbriques: perquè l’estat faci una autopista que passi per terrenys privats, per exemple. En època de la crisi de 2001 es va permetre una lectura d’aquesta llei que va possibilitar, gràcies a la debilitat institucional i política de l’època, que s’expropiessin fàbriques i que se cedissin a la cooperativa de treballadors per a un termini determinat. Després es van començar a fer lleis que preveien el traspàs de la propietat a la cooperativa al cap d’uns anys, pagant una mena de pla en quotes. Això permet que la cooperativa funcioni, que no la desallotgin, però tampoc resol la qüestió, perquè excepte algunes que van aconseguir el títol de propietat, la majoria no el tenen.
Al sistema no li interessa tenir lleis d’aquesta mena, que avalin les expropiacions. Com és que s’han pogut portar a terme?
Al sistema no li interessa tenir lleis d’aquesta mena perquè ataquen la propietat i especialment la dels mitjans de producció, i la posen en mans col·lectives. Però és una eina que s’ha fet servir perquè l’Estat argentí ha tingut sempre la visió que era alguna cosa conjuntural, que quan s’acabés de recuperar la plena ocupació, els drets atorgats a les empreses recuperades ja no tindrien sentit. El problema és que l’economia no es recupera mai, el treball es flexibilitza, es precaritza i això converteix aquesta opció en alguna cosa que no desapareix, sinó que es perpetua.
Quin grau d’organització tenen les treballadores?
En general, els sindicats no accepten les treballadores de fàbriques recuperades perquè no són assalariades, no pertanyen al règim general. Llavors, aquestes treballadores formen les seves pròpies organitzacions. El problema és que, en comptes de formar-ne una, se n’han format una desena. Es constitueix un gran moviment, el moviment nacional d’empreses recuperades, però es comença a fracturar per qüestions polítiques.
Quina és la situació amb Macri?
És molt complicada. Hi ha un programa econòmic que implica una política que destrueix el mercat intern gràcies a una obertura a les importacions indiscriminada. Això està arruïnant branques senceres de la indústria. A més, hi ha inflació i baixada en el consum. El govern ha desenvolupat una política específica per evitar que sorgeixin més empreses d’aquest tipus. El poder judicial no és independent i s’ha tornat més agressiu, hi ha hagut desallotjaments violents de fàbriques. S’han fet registres en cases de treballadors, envien inspeccions
i clausuren cooperatives.
Malgrat tot, fa anys que el moviment resisteix…
Crec que és un moviment difícil de derrotar. Hi ha moltes d’aquestes empreses que estan consolidades. El tema és si poden resistir la política econòmica en general, i crec que s’ha de començar a buscar maneres de superar la individualitat. Falta ampliar la mirada i crear una altra mena de mercat i d’economies.
