Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

"Agur ETA": llum verda a la pau

La dissolució de l'organització armada no s'explica sense el paper de la societat civil basca. Desenes d'iniciatives han permès avançar en el diàleg i la reconciliació entre les diferents parts del conflicte

Divendres 4 de maig, Kanbo, Iparralde (País Basc nord). Poques hores després que diverses personalitats escenifiquessin la dissolució d’Euskadi Ta Askatasuna (ETA) en aquest municipi del vessant nord dels Pirineus, a l’Audiència Nacional espanyola quedava vist per a sentència el judici als vuit joves d’Altsasu, a qui la fiscalia demana 60 anys de presó per un presumpte delicte de terrorisme.

Aquesta és la distopia que viu el País Basc, set anys després que l’organització ETA cessés l’activitat armada. Malgrat l’entrega dels seus arsenals, l’Estat amb qui havia de negociar el desmantellament s’ha girat d’esquena i la utilitza com a espantall per obstaculitzar la pau i la normalització política.

Amb aquesta anomalia va celebrar-se la Conferència de Kanbo, on les cadires reservades a les autoritats espanyoles van ser ocupades per mediadors, partits polítics bascos i francesos partidaris del procés i una societat civil sense la qual aquest horitzó no hauria estat possible.

El canvi de rumb va començar a dibuixar-se fa anys, però va tenir el punt d’inflexió a mitjans de 2006, quan Arnaldo Otegi i altres líders de l’antiga Batasuna van incloure a la ponència “Zutik Euskal Herria” la necessitat de girar full a la violència. És veritat que ETA estava a un pas de desaparèixer. La deslegitimació de la violència a Europa arran del fenomen gihadista i la pèrdua del suport que havia rebut entre el seu naixement –l’any 1959– i els anys durs de la guerra bruta, l’havien portat al llindar del precipici. De la mateixa manera que la creixent incomprensió dels seus atemptats havia obligat l’esquerra abertzale, colpejada per la repressió i afeblida en el terreny electoral, a replantejar la seva funció com a actor polític.

El canvi de rumb va començar a dibuixar-se fa anys, però va tenir el punt d’inflexió a mitjans de 2006, quan Arnaldo Otegi i altres líders de l’antiga Batasuna van incloure a la ponència “Zutik Euskal Herria” la necessitat de girar full a la violència. El document, avalat per la majoria de les bases abertzales el gener de 2010 i que bevia de la Declaració d’Altsasu, on referents del moviment havien recollit els Principis de Mitchell –elaborats a propòsit del conflicte nord-irlandès–, va situar ETA en el carril de la desaparició.


Ponts des de la trinxera

L’embat de l’Estat espanyol i el cop de timó de l’esquerra abertzale han estat fonamentals per a aquest desenllaç. Però el principal mèrit correspon a les entitats, plataformes civils i persones compromeses amb la pau. Una amalgama de zubi egileak (constructors de ponts, en eusquera) que, a vegades públicament i altres des de l’anonimat, han aplanat el camí per a la dissolució d’ETA.

Podríem recordar la influència que els anys 90 van tenir Pakea Orain, l’Associació pro Drets Humans, Gesto por la Paz i Denon Artean, organitzadores d’una imponent cadena humana pels carrers de Vitòria el desembre de 1992. O el moviment pacifista Elkarri, que aleshores emergia en un context on la pau semblava una veritable quimera atesa l’acumulació de morts, represàlies
i denúncies per tortures.

Nascut de la Coordinadora Lurraldea, pròxima a l’esquerra abertzale, Elkarri va començar a bastir una xarxa de complicitats sense la qual la dissolució d’ETA hauria estat inimaginable

Nascut de la Coordinadora Lurraldea, pròxima a l’esquerra abertzale, Elkarri va començar a bastir una xarxa de complicitats sense la qual la dissolució d’ETA hauria estat inimaginable. Perquè, així com a la seva primera Conferència de Pau de 1995 només van comptar amb les forces autodeterministes, en la celebrada entre 2003 i 2005 va atraure figures de tot l’arc parlamentari basc i navarrès –tret del PP i UPN–, mediadors de prestigi internacional i 122.513 homes i dones que, a través d’un manifest, van instar els actors en litigi a “trencar el bloqueig per transitar cap a la pau i la resolució democràtica del conflicte”.

En paral·lel a Elkarri, cal destacar el grup de dones Ahotsak, que a les palpentes de la treva d’ETA de 2006 i després d’un període de reunions clandestines, va irrompre al Palau Euskalduna de Bilbao per contribuir a desballestar la cultura bèl·lica que sembrava de mines i rancúnies la societat basca.

També el 2006, una vegada la demanda de pau era àmpliament compartida, Elkarri va mutar-se en Lokarri, una agrupació destinada a canalitzar suports a favor de la convivència. S’hi va sumar tot seguit la Declaració dels sis, on mitja dotzena de premis Nobel van reclamar l’obertura de negociacions entre ETA i l’Estat espanyol; la creació del centre de pau Baketik, impulsat per franciscans amb l’objectiu de formar voluntaris en tasques de reconciliació, i desenes de propostes més que, des de l’àmbit local, han acostat els sectors polaritzats pel flagell de la violència.

En aquest recorregut no han faltat períodes en què les bombes i la repressió han sepultat qualsevol bri d’esperança. Així va passar arran del trencament de les converses entre l’executiu del PSOE i ETA, escenificat amb l’atemptat contra la Terminal 4 de l’Aeroport de Barajas el 30 de desembre de 2006. Tan bon punt l’alto el foc va saltar pels aires, les llistes successores de Batasuna van ser il·legalitzades; un escamot etarra va assassinar l’exregidor socialista Isaías Carrasco el març de 2008; van fracassar les reunions secretes que PNB, PSOE i l’esquerra abertzale havien encetat al Santuari de Loiola, i Arnaldo Otegi, un dels arquitectes del procés, va ser engarjolat en el context del cas Bateragune. Però, així i tot, les iniciatives a favor del diàleg mai no van desaparèixer, ni tan sols quan faltaven les condicions objectives per a impulsar-lo.

En el recorregut no han faltat períodes en què les bombes i la repressió han sepultat qualsevol bri d’esperança. Així va passar arran del trencament de les converses entre l’executiu del PSOE i ETA, escenificat amb l’atemptat contra la Terminal 4 de l’Aeroport de Barajas el 30 de desembre de 2006

Tothom recorda l’acte que, sota el lema Egin bidea bakeari (Obrim el camí cap a la pau), va tenir lloc al Bulevard de Sant Sebastià a finals de 2007; la jornada artística amb què els col·lectius Ikertze, Artamugarriak i Oteizaren Lagunak van omplir la platja donostiarra de Zurriola l’octubre de 2008, o la consulta que el novembre d’aquell any Lokarri va organitzar a Gernika entorn l’exigència d’una entesa política per a la convivència.

L’embús del procés de pau, doncs, sempre ha contrastat amb dinàmiques civils per a la reconciliació. Espais que han facilitat el gir estratègic de l’esquerra abertzale i, en aquest tombant de dècada, dues cites de referència obligada amb vista que ETA deixés les armes: la Declaració de Brussel·les (29 de març), promoguda pel Grup Internacional de Contacte (GIC), integrat per Brian Currin i altres experts en resolució de conflictes, i la Declaració de Gernika (25 de setembre), on tot el sobiranisme basc –tret del PNB– va exhortar l’organització a desaparèixer, cosa que va concretar-se el 10 de gener de 2011, quan, de manera unilateral, l’organització va decretar una treva “permanent i verificable”.

A partir d’aquí, tot va accelerar-se: Sortu (la nova marca de l’esquerra abertzale) va ser legalitzada, el GIC va crear la Comissió Internacional de Verificació (CIV) i el 27 d’octubre de 2011 el Palau d’Aiete de Sant Sebastià va acollir la famosa conferència de pau gràcies a la qual, tres dies més tard, ETA cessava l’activitat definitivament.


Constructors de pau

Lokarri ha sigut un dels agents que han arrossegat ETA al desmantellament. No sols perquè, de la mà del mediador Currin i la CIV, va generar unes expectatives fiables per a l’esquerra abertzale i l’organització armada, sinó també perquè, juntament amb Bake Bidea –la plataforma pacifista d’Iparralde–, va crear el març de 2012 l’anomenat Fòrum Social, el coixí ciutadà des del qual s’ha substanciat el desig majoritari d’assolir una pau justa i duradora.

Entorn del Fòrum Social –on participen Ahotsak, la Fundació Etikarte i la Càtedra Unesco de Ciutadania i que ha rebut el suport de FundiPau, Conciliation Resources, Berghof Foundation o l’Associació Europea de Juristes per a la Democràcia i els Drets Humans–, s’han desenvolupat desenes d’experiències en l’àmbit comunitari. Entre elles, la dinàmica Hitzorduak (Cites), on víctimes d’ETA, ex-preses i altres agents implicats en el contenciós han intercanviat les seves inquietuds, així com els “Fòrums de convivència social”, que han permès a la població establir un diàleg honest a fi de superar recels i desconfiances mútues.

Entorn del Fòrum Social s’han desenvolupat desenes d’experiències en l’àmbit comunitari. Entre elles, la dinàmica Hitzorduak (Cites), on víctimes d’ETA, ex-preses i altres agents implicats en el contenciós han intercanviat les seves inquietuds. Municipis com Errenteria, Tolosa, Lasarte, Azpeitia, Urnieta, Elgoibar o Getaria també han acollit fòrums auspiciats per grups pacifistes en els quals s’ha analitzat la petjada social que ha deixat la violència, alhora que, des de Gogora – Institut de la Memòria, la Convivència i els Drets Humans, s’han organitzat seminaris que han incentivat els valors de la convivència i el respecte pels drets humans. Sense oblidar, pel seu enorme simbolisme, la taula rodona celebrada a Barcelona el 21 de novembre de 2012, en la qual, per primer cop de manera pública, representants de l’esquerra abertzale van reconèixer el dany causat en el conflicte i van invocar la pau i el diàleg.

També van marcar un punt d’inflexió les catorze trobades restauratives que els anys 2011 i 2012 van celebrar-se entre víctimes i activistes d’ETA que, des de l’antiga presó de Nanclares de la Oca (avui presó d’Àlaba), volien manifestar el seu penediment i la voluntat de posar fi a la violència, o les conferències que els anys 2014 i 2015 van fer que víctimes d’ETA i els GAL emplacessin l’Estat espanyol a iniciar un marc de negociació.

Així és com l’exigència del desarmament ha arribat a places, carrers i fòrums cada vegada més inclusius. Igual que, en el marc d’aquest apoderament popular, les demandes vinculades als drets individuals i col·lectius han arrossegat un ventall creixent de capes ciutadanes. N’és un exemple Sare, nascuda per defensar els drets de les preses polítiques; Gure Esku Dago, on sectors distanciats pel conflicte s’han retrobat al voltant del dret a decidir, o el projecte Ehunberri, impulsat el 2015 per la Fundació Donostia i Gune Irekiak amb l’objectiu de “contribuir a la pau” mitjançant la “reconstrucció del teixit social” i que, des d’aleshores, dinamitza el cicle “Diàleg de sabers” i altres propostes similars.

Al nord, els anomenats Artesans de la Pau, 172 voluntàries del moviment pacifista d’Iparralde que han esglaonat el desarmament, i el juny de 2016, quan va reconvertir-se en Fòrum Social Permanent per tal de cohesionar tots els agents compromesos en el procés sota cinc grans principis

Tot plegat ha portat el País Basc a un estadi de resolució pel qual la tasca del Fòrum Social –als territoris del sud–, a l’escalf del Grup Internacional de Contacte, ha sigut determinant. Al nord, els anomenats Artesans de la Pau, 172 voluntàries del moviment pacifista d’Iparralde que han esglaonat el desarmament, i el juny de 2016, quan va reconvertir-se en Fòrum Social Permanent per tal de cohesionar tots els agents compromesos en el procés sota cinc grans principis: el desarmament, els consensos bàsics, la integració de preses i refugiades, la defensa dels drets humans i la lluita per preservar la memòria i la veritat en pro d’una convivència futura.

En virtut d’aquest plantejament –que té l’aval dels sindicats ELA, LAB, CCOO, Steilas i les associacions Sare, Baketik, Etxerat, Gernika Batzordea, Uharan, Bake Bidean, Egiari Zor, Ahotsak i Antxeta Irratia–, el 8 d’abril de 2017 els Artesans de la Pau i Bake Bidea van fer possible el Dia del Desarmament a Baiona, en què la CIV i la policia judicial francesa van certificar sobre el terreny les armes lliurades per ETA.

La cita de Baiona va palesar la capacitat de la societat per “moure les línies vermelles” dels diferents actors polítics, i així van expressar-ho en un manifest les entitats internacionalistes Associació Pau i Dignitat, Mugarik Gabe, Mundubat, Lumaltik, Associació Euskadi-Cuba, Associació Jorge Adolfo Freytter Romero i el Col·lectiu Llatinoamericà de Refugiades-Bachué. Com és conegut, aquella jornada va donar peu a la posterior Conferència de Kanbo del passat 4 de maig, en què ETA va anunciar formalment la seva dissolució.

En qualsevol cas, la fi d’ETA s’ha d’inscriure en un procés respecte al qual l’Estat espanyol continua atiant l’espantall del terrorisme per bloquejar-ne l’avenç. Però, tot i aquesta distopia, ja ha tingut un efecte balsàmic per a la població, com ho demostren el recent comunicat d’Herria 2000 Eliza, Atxik Berrituz i altres col·lectius vinculats al cristianisme de base celebrant el pas d’ETA, o la pluralitat d’institucions i organismes dels diferents territoris que, després de l’escepticisme inicial, han aplaudit la perseverança dels constructors de ponts (zubi egileak) per posar fi a unes sigles que impedien pensar més enllà. Dependrà de la mateixa societat que la pau s’escrigui amb la voluntat que ningú hi perdi perquè tothom hi guanyi.

——————————-


El difícil equilibri entre la memòria i l’oblit

 

A les escoles del país Basc es fan tallers per la pacificació en el marc del programa “Adi-Adian” / UBIQA

 

ETA ja és història. Se’n va el gran protagonista d’un conflicte del qual fa temps que s’analitzen les conseqüències en diferents àmbits de la societat. La majoria d’iniciatives han aparegut arran de l’alto el foc amb què l’organització armada va posar fi a les seves accions l’octubre de 2011. D’això ja en fa sis anys, i, tot i que la seva presència no ha desaparegut en l’imaginari social, comença a ser una gran desconeguda per les adolescents que van néixer quan els atemptats anaven de baixa o s’havien extingit.

Des del mateix govern basc s’ha volgut repassar l’impacte que ha tingut la violència a les aules, com a eina imprescindible per recordar el passat, i, a través de testimonis directes, reforçar els valors ètics i l’empatia mútua davant les ferides psicosocials que ha provocat.

També les universitats comencen a acollir debats sobre la premissa que “hi ha un repte pedagògic entre els més joves”, explica Alberto Olalde, professor de justícia transicional a la Universitat del País Basc

Així ho pretén el programa “Adi-Adian”, que, des de 2013, impulsa la Direcció d’Innovació Educativa i la Secretaria General per la Pau i la Convivència als centres d’ensenyament secundari, on víctimes del conflicte aporten el seu testimoni i comparteixen la seva dolorosa vivència amb l’alumnat; o “Memorian Plazean”, un dels projectes pilots que Gogora – Institut de la Memòria va posar en funcionament el 2014 a efectes que familiars de persones assassinades ofereixin el seu relat en càpsules de vídeo i carpes situades en llocs cèntrics dels municipis bascos.

També les universitats comencen a acollir debats sobre la premissa que “hi ha un repte pedagògic entre els més joves”, explica Alberto Olalde, professor de justícia transicional a la Universitat del País Basc. Segons Olalde, mediador en les trobades restauratives que van celebrar-se entre víctimes i victimaris els anys 2011 i 2012, “és necessari que es coneguin les diferents vulneracions, sobretot aquelles que no han estat ressignificades tal com es mereixien, especialment les causades per l’Estat”.

No obstant això, ell i altres professors indiquen que, si bé és un deure recordar el passat, també oblidar té el seu valor. Parafrasejant l’assagista nord-americana Susan Sontag, Olalde considera que “assolir la pau inclou oblidar, perquè d’altra banda no podríem viure”. Un equilibri d’una enorme complexitat, atès que la memòria ha de donar cabuda a tothom, “però si es fa respectant els diferents relats i se’ls reconeix socialment, segur que esdevindrà sanador i terapèutic”.

Per a ell i altres persones expertes, processar tot plegat pot anar de pressa, de manera que en pocs anys la història d’ETA, dels GAL i altres situacions de violència quedaran relegades a manuals, museus o memorials de víctimes. Espais que l’alumnat haurà de visitar per conèixer els drames que ha experimentat la societat basca com a antídot perquè no tornin a passar. A hores d’ara, diu Olalde, la prioritat és treballar amb cautela els valors ètics i humanitaris sabent que les pors i els recels encara són presents en les mirades.

——————————————

Un final per desencant

Diferències i similituds amb els processos de desarmament de l’IRA, les RAF alemanyes i les Brigades Roges italianes

Dues voluntàries d’ETA reben entrenament militar a les vies del tren de Bidarrai (Iparralde)

Zuriñe Rodríguez i Nora Miralles
Investigadores de Sudergintz

 

Fa 28 anys, les RAF van sorgir com a acció per la llibertat: avui aquest projecte arriba a la seva fi. La guerrilla urbana per part de les RAF ja és història”, proclamava, el 20 d’abril de 1998, el comunicat de dissolució de les Rote Armee Fraktion (RAF). Dues dècades més tard, el darrer grup armat d’esquerres de l’Europa occidental desapareixia amb unes paraules ben similars: “ETA va néixer del poble, i en el poble es dissol”, resava la declaració que l’organització va fer pública el passat 3 de maig. Ho feia, això sí, amb 23 vegades més víctimes mortals –829, tot i que el nombre exacte oscil·la segons la font– que la guerrilla alemanya, que va assassinar 34 persones durant la seva existència.

En el cas de les RAF i de les Brigades Roges (BR) italianes, que –en principi– van ser desarticulades l’any 2003 sense haver estat mai dissoltes, un dels factors que van contribuir més decisivament
a la seva desaparició va ser la desmoralització i la incapacitat operativa fruit de la detenció i execució dels seus comandaments. Per entendre la pràctica desaparició de les BR, cal tenir en compte, també, l’èxit del sistema de recompenses econòmiques que les forces de seguretat van instaurar a canvi d’una delació o confessió. Alhora, tot i que ambdós grups van sobreviure quasi tres dècades, la manca de relleu després de l’escapçament del lideratge en va minvar considerablement les forces. Les diferències en la dimensió i en les capacitats operativa, letal i de supervivència fan que la comparació entre aquests dos grups i ETA sigui poc acurada, i que tingui més sentit comparar-la amb l’Exèrcit Republicà Irlandès, l’IRA Provisional, que va cessar definitivament la seva activitat violenta l’any 1998, després de la signatura dels acords de pau de Divendres Sant.

Tanmateix, ETA comparteix amb les RAF i les BR un motiu de pes per a la seva desaparició que no comparteix amb l’IRA: la progressiva desafecció de la seva base social i política envers la via armada, i la poca capacitat de forçar una negociació bilateral.


El desencantament, la veritable derrota

Tot i que el govern espanyol aposta per mantenir el relat de la derrota militar per escapçament com a única raó per a la dissolució d’ETA, 26 anys després de la detenció de la cúpula de Bidart, el cert és que durant cinc dècades ETA ha gaudit d’un remarcable suport social entre una part de la població basca, que assegurava a l’organització el suport logístic necessari per a actuar i la capacitat de regenerar àgilment el seu contingent de militants. Aquesta agilitat era afavorida, també, per la persecució de l’Estat espanyol a organitzacions polítiques de l’esquerra independentista basca, que facilitava que activistes joves s’integressin a les files d’ETA fugint d’una presó segura.

La desafecció moral i política de l’esquerra amb la via armada va anar-se instal·lant al llarg de les darreres dècades, després d’accions i atacs que van generar un ampli rebuig social, com ara l’atemptat d’Hipercor a Barcelona l’any 1987 i els assassinats de càrrecs i excàrrecs polítics

Tanmateix, la desafecció moral i política de l’esquerra amb la via armada va anar-se instal·lant al llarg de les darreres dècades, després d’accions i atacs que van generar un ampli rebuig social, com ara l’atemptat d’Hipercor a Barcelona l’any 1987 i els assassinats de càrrecs i excàrrecs polítics, com Miguel Ángel Blanco o Isaías Carrasco. Internament, entre la base social del grup, és remarcable destacar dos moments de fractura: l’execució de Dolores González Catarain, Yoyes, excomandant d’ETA, l’any 1986, i l’atemptat a la Terminal 4 de l’aeroport de Madrid amb què l’organització va escenificar la ruptura de la treva amb el govern del PSOE, l’any 2006, després que ETA l’acusés d’estar incomplint els compromisos. Aquell atac –que va causar la mort de Diego Armando Estacio i Carlos Alonso Palate– va suposar, per a alguns sectors de l’esquerra abertzale i també –es diu– per a part de la vella guàrdia de l’organització, renunciar a la darrera oportunitat de negociar amb l’Estat espanyol amb una correlació de forces favorable a ETA que permetés una sortida negociada, amb una taula tècnica  –on tractar les conseqüències del conflicte i l’acostament i alliberament progressiu de les preses– i una taula política per abordar –amb moltes limitacions– la qüestió de l’autodeterminació. La darrera porta, doncs, per entrar en un procés similar al del nord d’Irlanda, que en aquell moment també es trobava a l’estadi final de les negociacions per a l’excarceració de bona part de les preses de l’IRA i dels diferents grups paramilitars lleialistes i pel qual acabaria esdevenint el sistema de govern compartit.

Una unitat del Servei Actiu de l’IRA als anys 80 al comtat de Donegal (nord d’Irlanda)

 


Els límits i riscos de la unilateralitat

En un estat que es considera a si mateix democràtic, assumir una negociació bilateral amb qui públicament ha considerat terroristes o delinqüents suposa, per investigadors com el jurista i professor Farid Benavides, “reconèixer els seus dèficits i dotar el grup armat de l’estatus polític necessari per a convertir-lo de nou en un subjecte amb qui s’ha de negociar, repolititzar-lo”. En el cas basc, però, l’oposició ferma del govern del Partit Popular a seure a la taula i a fer cap pas per a la construcció de la pau, així com la manca de força negociadora per part d’ETA, ha acabat donant lloc a un procés anòmal, singular i eminentment unilateral tret d’algunes intervencions, especialment en el darrer any, de les autoritats franceses, que han permès la participació d’una part de la societat civil basca.

La unilateralitat no ha estat obstacle perquè, en paraules de Véronique Dudouet, membre de la Berghof Foundation i una de les expertes en justícia transicional que ha estat acompanyant el procés de desarmament, aquest s’hagi dut a terme “respectant els principis i elements clau dels estàndards internacionals i implementant-se de forma coordinada, transparent, definitiva i completa”. Dudouet reconeix, no obstant això, que la desmobilització de la militància d’ETA ja seran figues d’un altre paner. “No existeix, ara per ara, cap mecanisme institucional que faciliti la desmobilització d’ETA ni la reintegració de les seves militants”, afirmava l’abril passat en una compareixença pública.

Una sortida miop a la qüestió de les 297 preses que passi per la dissolució del col·lectiu de presos i preses (EPPK) i per la seva individualització pot tenir efectes a mitjà i llarg termini sobre la seva salut mental i afectar negativament la seva reintegració posterior, un cop excarcerades

Aquesta reintegració, necessària per a fer efectiva la desaparició d’ETA, és un dels serrells que difícilment podrà ser abordat de manera unilateral sense que un estat el garanteixi. Alhora, presenta un risc si no es duu a terme de manera integral, considerant no només les ja excombatents, sinó els entorns socials en els quals es reintegraran.

No és, ni de bon tros, l’únic risc que presenta aquest procés, que alguns ja volen donar per acabat. Una sortida miop a la qüestió de les 297 preses que passi –com ja advertíem fa dos anys– per la dissolució del col·lectiu de presos i preses (EPPK) i per la seva individualització pot tenir efectes a mitjà i llarg termini sobre la seva salut mental i afectar negativament la seva reintegració posterior, un cop excarcerades.

En aquest sentit, tant la desmobilització com l’excarceració, la reintegració i la qüestió del reconeixement i les reparacions a les víctimes han d’incorporar, per a ser integrals, la perspectiva de gènere i l’agenda internacional de dones, pau i seguretat, que fan possible superar la concepció de la pau en el seu sentit negatiu –d’absència de violència armada– i integren com a amenaces a la seguretat aquelles violències que les dones continuen patint en la societat basca, així com els models de masculinitat militarista que encara hi imperen.

Finalment, un dels majors riscos, especialment pel que fa a les garanties de no repetició, és el tancament dels aspectes purament tècnics –el final d’ETA en si mateix– sense abordar la necessària transformació de les condicions polítiques i estructurals que van motivar l’aparició d’aquest grup, del qual avui ja només resten una vintena de militants i algunes pintades mig esborrades a les parets d’aquest petit país.

————————————-

 

LA PROFUNDA PETJADA D’ETA A CATALUNYA

L’organització armada basca va triar aquest territori com un escenari prioritari per actuar i va reconstruir reiteradament les seves estructures aprofitant les complicitats que despertava la causa

A FONS 11 Dos portaveus d’ETA anuncien la suspensió d’accions armades a Catalunya, després de reunir-se amb Josep-Lluís Carod-Rovira. A la dreta, efectes del cotxe bomba a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic

 

David Bou | @dvdbou

La trajectòria d’ETA, en molts aspectes, no s’entén sense Catalunya, i ETA, durant quaranta anys, ha marcat episodis concrets de la història dels catalans”. Així arrenca el llibre ETA i Catalunya (Columna Edicions, 2004), del periodista Daniel Gómez Amat, qui va ser corresponsal de Catalunya Ràdio al País Basc. Certament, en els gairebé 60 anys d’història de l’organització armada basca, Catalunya ha estat la tercera autonomia de l’Estat espanyol –després del País Basc i Madrid– amb més víctimes mortals com a conseqüència de les seves accions; però no només això.

ETA ha jugat la carta catalana al llarg de la seva història per recollir complicitats i col·laboradores, per condicionar el context polític i, en darrer terme, per empènyer l’executiu espanyol de torn a negociar una sortida dialogada al conflicte polític basc. Tanmateix, ETA serà recordada a Catalunya per haver perpetrat més d’una setantena d’atemptats, que van deixar 54 persones mortes i més de dues-centes ferides, la majoria d’elles a mans dels cinc comandos Barcelona que van ser –una vegada i una altra– desmantellats en diferents operatius policials.


Suport a les acaballes del franquisme

L’any 1970, el conegut com a procés de Burgos va portar davant un tribunal militar setze militants de l’organització armada acusats de l’atemptat que va causar la mort de Melitón Manzanas, cap de la Brigada Social de Guipúscoa. La reacció catalana no es va fer esperar i un nombrós grup d’intel·lectuals es va tancar al monestir de Montserrat i va emetre un manifest, entre d’altres,
a favor del dret d’autodeterminació, reivindicacions que van acabar cristal·litzant en la creació de la històrica Assemblea de Catalunya.

En aquells temps ja s’havien començat a produir contactes personals entre ETA i activistes de Catalunya, però no serà fins a l’any 1975 que ETA politicomilitar –sorgida de la partició de l’organització–signarà un acord polític amb el PSAN-provisional (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), que suposa un aval a la lluita armada en un context on ETA s’havia convertit en un referent antifranquista arran de l’assassinat de l’almirall Luis Carrero Blanco.

Els anys anteriors, l’organització basca havia establert una mínima infraestructura a Catalunya, que per la seva posició geogràfica permetia als escamots dotar-se d’armament a través dels passos fronterers pirinencs
i refugiar-se del setge policial. Aquesta aposta es veu reforçada amb la promulgació del sisè i últim estat d’excepció a Euskadi l’any 1975, quan molta gent procedent del País Basc es refugia a Catalunya, on s’organitza una xarxa de suport i es materialitzen els primers llaços de col·laboració entre ETA i l’independentisme català.

És aquell mateix any quan ETA politicomilitar va comptar la seva primera víctima mortal a Catalunya: el caporal de la Policia Armada Ovidio Díaz López, abatut durant l’atracament a una sucursal del Banco Santander ubicada al carrer Casp, número 70, de Barcelona. A finals del mateix any, les delacions de l’infiltrat a ETA amb el sobrenom de Lobo provoquen diverses detencions a Catalunya, entre elles les dels líders de l’organització Wilson i Txiki a Barcelona, així com l’assassinat a mans de la policia de l’activista Andoni Campillo al carrer Castellnou de la capital catalana. Txiki serà un dels cinc darrers afusellats de la dictadura el 27 de setembre de 1975, en el seu cas en mans de la Guàrdia Civil a tocar del cementiri de Cerdanyola del Vallès.


La dècada amb més víctimes

La campanya d’atemptats d’ETA contra interessos turístics de la costa mediterrània, entre ells Figuerola i Santa Cristina d’Aro, suposen les primeres crítiques públiques de l’independentisme català a l’activitat armada de l’organització. Tanmateix, hi ha sectors que han decidit impulsar Terra Lliure i reben entrenament i armes d’ETA politicomilitar a canvi de suport a Catalunya.

Aquesta col·laboració possibilita l’operació contra la caserna de caçadors de muntanya de Berga el 16 de novembre de 1980, quan militants del País Basc i Catalunya fracassen en aquest assalt que havien organitzat per aconseguir armament. L’acció fallida provoca la detenció de tres polimilis i quatre militants del PSAN en un pis a Manresa, municipi on posteriorment la Guàrdia Civil detindrà una trentena de persones més –que quedaran en llibertat– acusades de formar part d’una xarxa de suport a ETA.

Finalment, seuen a la banqueta dels acusats en un consell de guerra celebrat a Lleida vuit bascos i el militant del PSAN Jordi Puig, que serà condemnat a deu anys de presó. ETA desplega una onada d’accions per intentar evitar el judici, entre les quals el segrest del militar Martín Barrios l’octubre de 1983. La resposta de l’Estat espanyol seria el segrest de Lasa i Zabala, la creació dels GAL (Grups Antirerroristes d’Alliberament) i l’inici de la guerra bruta sota el govern del PSOE.

Efectes del cotxe bomba a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic

 

A finals de 1985, dos militants arriben a la ciutat per crear el primer embrió del comando Barcelona, que s’estrenarà el setembre de l’any següent fent esclatar el seu primer cotxe bomba a la capital catalana, que ferirà tres guàrdies civils i dos vianants al barri del Poblenou.

El seu baptisme de sang es produeix el 14 d’octubre de 1986, quan un policia mor víctima de l’explosió d’un cotxe bomba a la comissaria de la Policia Nacional espanyola de la plaça Espanya de Barcelona. Aquestes dues accions provoquen dues posicions al si del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), aleshores l’organització unitària més important de l’independentisme extraparlamentari: la del PSAN, partidària de no fer retrets públics a l’organització basca, i la dels Independentistes dels Països Catalans (IPC), que recela de la lluita armada.

Deu mesos més tard, ETA fa explotar set cotxes bomba a Catalunya, fins a la fatídica data del 19 de juny de 1987, quan un cotxe carregat amb una bomba d’uns 200 quilos i aparcat al soterrani del supermercat Hipercor de l’avinguda Meridiana de Barcelona esclata i provoca 21 víctimes mortals i 45 de ferides

Deu mesos més tard, ETA fa explotar set cotxes bomba a Catalunya, fins a la fatídica data del 19 de juny de 1987, quan un cotxe carregat amb una bomba d’uns 200 quilos i aparcat al soterrani del supermercat Hipercor de l’avinguda Meridiana de Barcelona esclata i provoca 21 víctimes mortals i 45 de ferides. Aquest va ser l’únic atemptat indiscriminat de la història d’ETA contra població civil i va arribar dies després de la celebració d’unes eleccions europees a les quals Herri Batasuna va sumar 40.000 vots a Catalunya, el major suport electoral que l’independentisme basc ha aconseguit mai en la seva causa fora del País Basc i que mai més es tornaria a repetir. Tot i que ETA va advertir via telefònica –i fins en tres ocasions– de la col·locació del cotxe bomba a Hipercor, no se’n va ordenar l’evacuació i l’atemptat va mobilitzar al carrer centenars de milers de persones que exigien la fi de la violència.

La policia desarticula, mesos després, el comando Barcelona practicant tres detencions, i no serà fins al 1990 que el reconstruiran amb un antic militant valencià de Terra Lliure, Joan Carles Monteagudo, i Juan Félix Erezuma, que reben el suport de Dolores López Resina, catalana d’origen andalús que actualment compleix condemna a la presó d’Àvila, després de passar disset anys de captiveri a presons de l’Estat francès. L’atemptat contra una furgoneta de la Policia Nacional espanyola el desembre de 1990 a Sabadell és l’acció amb la qual ETA dinamita definitivament les converses d’Alger amb el govern espanyol. Sis agents moren com a preludi de l’atemptat contra la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, el 29 de maig de 1991, que deixa nou persones mortes, entre elles quatre nenes d’entre 8 i 14 anys.

La condemna de tota la primera línia de la política catalana és unànime i, l’endemà, agents de la benemèrita assalten un xalet d’una urbanització de Lliçà de Munt i maten Monteagudo i Erezuma, i fereixen un tercer membre de l’escamot. Els atemptats d’Hipercor i Vic, juntament amb la implicació de catalans en les accions d’ETA, causen un rebuig en la societat catalana que no mitiga ni un comunicat de l’organització acceptant el “greu error” i reconeixent el “dolor causat”, ni un posicionament públic d’Herri Batasuna criticant l’atemptat d’Hipercor. Fins i tot Terra Lliure publica un text demanant a ETA que “no tornin a posar els peus a Catalunya”.


Una treva momentània

Els Jocs Olímpics de 1992 van comportar una treva tàcita d’ETA en les seves accions a Catalunya, fins que a mitjans de 1993 apareix el tercer comando Barcelona, que serà desarticulat abans de complir un any actiu amb la detenció d’un dels seus membres –els altres aconsegueixen fugir– i la localització de dos pisos francs on amagaven explosius. Fins a l’any 1999, la petja d’ETA
a Catalunya només es farà palesa els mesos d’estiu, amb una vintena de bombes contra interessos turístics.

El quart comando Barcelona apareix el setembre de 2000, quan després de sis anys sense deixar víctimes mortals a Catalunya, ETA assassina el regidor del PP a Sant Adrià del Besòs, José Luis Ruiz Casado, el primer càrrec polític abatut a Catalunya. Dos mesos després, dos trets causen la mort del membre del PSC Ernest Lluch a Barcelona, assassinat que provoca una manifestació històrica rere el lema Catalunya per la pau. ETA no i que desencadena la signatura del Pacte Antiterrorista entre PP i PSOE. Dos dies després, l’organització armada respon matant l’únic regidor del PP a Viladecavalls (Vallès Occidental).

El gener de l’any 2001 cau el quart comando Barcelona amb la detenció dels seus dos principals membres, la identificació de la xarxa de col·laboradores a Catalunya. Els empresonaments per col·laboració amb ETA porten a la creació de Rescat, col·lectiu de suport a presos i preses

El gener de l’any 2001 cau el quart comando Barcelona amb la detenció dels seus dos principals membres, la identificació de la xarxa de col·laboradores a Catalunya, la detenció de Diego Sánchez quan es dirigia al jutjat de guàrdia de Barcelona i l’entrega de Zigor Larredonda a Madrid, que tenia una ordre de cerca i captura. Un any després, va ser detingut a Amsterdam Juan Ramón Rodríguez, Juanra, cantant del grup KOP, que finalment va ser extradit i condemnat per l’Audiència Nacional espanyola acusat de col·laborar amb ETA. Els seus empresonaments van suposar la creació de Rescat, col·lectiu de suport a presos i preses polítiques catalanes.

Setmanes després de la caiguda del nou comando, un altre d’itinerant fa esclatar un cotxe bomba a Roses, que provoca la darrera víctima de la seva història
a Catalunya: el mosso d’esquadra Santos Santamaria. El darrer atemptat es produeix el mes d’agost a Salou i no deixa víctimes mortals. Una setmana després, la policia deté en un pis de Barcelona els membres del que havia de ser el cinquè comando i a Terrassa la catalana Laura Riera, qui va denunciar tortures en mans de la Guàrdia Civil i va passar nou anys a la presó condemnada per “col·laboració amb banda armada”.


Catalunya, territori sense atemptats

L’atemptat de Roses provoca que el secretari general d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, que ja s’havia mostrat bel·ligerant amb les accions d’ETA anteriorment, els titlli públicament com un “enemic declarat de Catalunya”. A partir d’aquell moment, el líder republicà intensificarà els seus esforços i contactes per entrevistar-se amb la direcció de l’organització.

Finalment, ho aconseguirà el 4 de gener de 2004, poc després de ser nomenat conseller en cap de la Generalitat de Catalunya amb el primer tripartit. La reunió té lloc a Perpinyà amb el cap de l’aparell polític, Mikel Albizu, i l’home que va llegir el comunicat de dissolució d’ETA fet públic el passat 3 de maig, Josu Urrutikoetxea. La filtració de la reunió al diari ABC suposa un terrabastall polític al nou govern i Carod dimiteix abans que ETA faci públic un comunicat de premsa el 4 de febrer que confirmava la reunió. Dies més tard, el 18 de febrer, dos encaputxats acompanyats d’una estelada protagonitzen un vídeo on l’organització informa de “la suspensió de la campanya d’accions armades a Catalunya”, de manera indefinida i basant-se en els principis de “respecte, no ingerència i solidaritat”.

Les conseqüències del conflicte segueixen vives també a Catalunya, on associacions de víctimes encara reclamen reconeixement i militants catalanes d’ETA –com Dolores López o Marina Bernadó– segueixen complint llargues penes de presó

Així va acabar la història d’ETA a Catalunya, catorze anys abans de fer-se pública la seva dissolució. Tanmateix, durant els darrers anys, han estat incomptables les mostres de suport catalanes amb el poble basc, amb posicionaments i mobilitzacions contra la repressió de l’Estat espanyol cap a organitzacions civils il·legalitzades i militants polítiques detingudes, torturades
i empresonades, en uns llaços de solidaritat que malgrat tot s’han demostrat resistents.

Les conseqüències del conflicte segueixen vives també a Catalunya, on associacions de víctimes encara reclamen reconeixement i militants catalanes d’ETA –com Dolores López o Marina Bernadó– segueixen complint llargues penes de presó. Les armes de l’independentisme van callar per sempre, però la remor per poder exercir el dret a l’autodeterminació continua més viva que mai a aquestes nacions històriques dels dos extrems dels Pirineus.