El grup parlamentari de Vox, el partit d’extrema dreta espanyol, presentava el 6 de setembre una proposició no de llei davant del Parlament de Castella i Lleó per exigir al govern de l’estat la reobertura de la central nuclear de Garoña, que es troba en cessament definitiu de l’activitat des de l’any 2013. En la seva proposta, el partit de Santiago Abascal insta el “govern d’Espanya a estudiar un canvi de model energètic a escala nacional, apostant per l’energia nuclear com una font energètica viable, constant, segura, econòmica i compatible amb el concepte de sobirania energètica”. Vox no és l’únic actor que reclama l’energia nuclear com a solució al context actual. Ara fa uns mesos, a l’abril, la cúpula de la patronal catalana Foment del Treball s’expressava de manera semblant en una trobada amb l’empresariat del sector industrial. El president de l’organització, Josep Sánchez Llibre, aprofitava la tribuna per reclamar al govern l’allargament de la vida útil de les centrals, al mateix temps que defensava el valor de l’energia nuclear com una font “no contaminant”.
És evident que, des de fa uns mesos, es posa sobre la taula el paper salvador de la indústria nuclear en la crisi energètica que viu Occident, motivada sobretot per la guerra que enfronta Ucraïna i el principal exportador de gas a la Unió Europea, Rússia. Més enllà de la ultradreta espanyolista i la patronal catalana, altres actors internacionals s’han sumat a la croada atòmica. El Parlament Europeu, sense anar més lluny. El mes de juliol, la Cambra de Representants donava per bona la decisió de la Comissió i aprovava incloure l’energia nuclear i el gas en la llista d’activitats mediambientalment sostenibles, a les quals s’aplica la coneguda com a “taxonomia de la UE”. Les representants europees consideraven així que “la inversió privada en gas i energia nuclear té el seu paper en la transició ecològica, motiu pel qual s’ha proposat que determinades activitats relacionades amb el gas fòssil i l’energia nuclear es consideren de transició, que ajuden a mitigar el canvi climàtic”. 328 eurodiputades van estar d’acord amb la Comissió, 278 s’hi van oposar i 33 s’hi van abstenir, amb la qual cosa, la mesura entrarà en vigor a partir de l’1 de gener.
La generació d’electricitat és essencial en el balanç global d’emissions a l’atmosfera: un 36 % dels combustibles fòssils que s’exploten al món està destinat a la producció elèctrica, molt per davant d’altres usos, com el refinament de derivats del petroli i la fabricació de ciment (22 %) o el transport (que fa servir entre el 20 % i el 22 % dels combustibles). “Si l’electricitat té un pes tan alt, disminuir les emissions en la seva generació tindrà una influència notable en la càrrega global. És cert que totes les activitats consumidores han de reduir-se, però l’avantatge amb la generació d’electricitat és que ja hi ha mitjans per produir-la comparativament amb molt baixes emissions, com l’energia eòlica i la solar-fotovoltaica”, explica Cristina Rois, coordinadora del Moviment Ibèric Antinuclear (MIA), una plataforma que agrupa els principals col·lectius que lluiten contra les plantes nuclears a la Península i a Portugal. Per a Rois, l’energia nuclear com a alternativa “és propaganda” i ho argumenta amb dades.
Al món hi ha 438 reactors nuclears que generen un 10 % de l’electricitat global; les energies renovables representen ja el 28 % de la producció
En l’actualitat hi ha al món 438 reactors nuclears, segons dades de l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA), que generen només el 10 % de l’electricitat que es produeix al món. El 35 % continua produint-se per mitjà del carbó i un 23 % mitjançant gas. Més allunyades, l’energia hidràulica (16 %) i l’eòlica i la fotovoltaica, que juntes sumen un 11,7 % de l’energia que es genera al món. Aquestes tres formes d’energia renovable representen ja el 28 % de la producció elèctrica: més del que es genera amb gas. D’altra banda, el 72 % de l’electricitat nuclear del món es genera en només cinc països: els EUA, la Xina, l’Estat francès, Rússia i Corea del Sud, per ordre de producció. “Les qüestions sobre l’energia nuclear no poden deslligar-se dels interessos d’aquestes potències”, conclou la coordinadora del MIA.
Ni temps ni diners
Per poder revertir les emissions en la generació d’electricitat per mitjà del carbó a través del trànsit a l’energia nuclear s’haurien de construir molts reactors nous, passant dels 438 actuals a més de mil. Avui dia, segons les dades de l’OIEA, només se n’estan construint 57, la majoria dels quals impulsats des de governs estatals. On més se n’estan projectant és a la Xina, seguida de l’Índia, Rússia i Turquia. Cal tenir en compte que per construir un reactor nuclear es necessiten entre vuit i deu anys fins que l’obra està finalitzada. Amb la perspectiva de reduir les emissions en vuit anys, amb l’horitzó del 2030, es fa molt complicat poder assolir amb electricitat nuclear els nivells actuals de generació elèctrica mitjançant el carbó.
Per Cristina Rois, del Moviment Ibèric Antinuclear, “quan s’allarga la vida d’una central, la seguretat se’n ressent, però és quan és més rendible”
A banda, cal sumar-hi que la gran majoria de nous projectes presenten demores en la finalització de les obres, acostumen a tenir un sobrecost no contemplat en el moment de l’elaboració del projecte. Serveixin d’exemple els quatre reactors que ara mateix s’estan construint o posant en marxa a l’Europa occidental. El reactor Olkiluoto-3, construït en l’illa homònima de Finlàndia, va començar a operar el 2020, quinze anys després de l’inici de les obres i amb un sobrecost de més de 8.000 milions d’euros, passant dels 3.000 inicials als més d’11.000 finals. A l’Estat francès, el cost del reactor Flamanville 3, començat a construir l’any 2008 i encara pendent d’entrar en funcionament per un problema en el vas del reactor, s’ha multiplicat per quatre respecte al pressupostat, arribant als 12.700 milions d’euros. Per la seva banda, al Regne Unit, per compensar els sobrecostos dels dos nous reactors de Hinkley Point C, que han passat dels 21.000 a més de 30.000 milions d’euros, s’ha fixat el preu de l’electricitat per als pròxims 35 anys. “Encara que es vulgui doblar la producció d’energia nuclear, no se soluciona el problema”, afirma Eloi Nolla, coordinador de l’àrea d’energia d’Ecologistes en Acció Catalunya i portaveu del grup de les Terres de l’Ebre. “Els reactors tarden uns deu anys a fer-se, amb un cost de milers de milions d’euros per reactor i les reserves d’urani són finites i no duraran més de cinquanta anys. Tornar a impulsar l’energia nuclear en aquest context no té cap mena de sentit”, postil·la Nolla.
Com que no es construeixen nous reactors, el parc nuclear mundial està cada cop més envellit. “Gran part de les centrals es va dissenyar per funcionar durant quaranta anys” –explica Rois. “L’edat mitjana de les plantes se situa en 30,9 anys i dels 438 reactors que hi ha al món, 69 es troben en la seva primera dècada de vida, mentre que 189 es troben en l’última”. Per la coordinadora del Moviment Ibèric Antinuclear, “l’objectiu clar de la indústria és l’extensió de la vida més enllà dels quaranta anys. És un període en el qual les instal·lacions estan amortitzades i, per tant, el benefici creix”. Dit i fet, així ha procedit el Consell de Seguretat Nuclear de l’Estat espanyol, màxim organisme regulador en la matèria, que ha prorrogat la vida útil dels set reactors que funcionen al seu territori en l’actualitat, quatre dels quals es troben als Països Catalans. En el cas de Catalunya, la central de Vandellòs II (el Baix Camp) ha vist com s’ha prorrogat la seva activitat fins al juliol de 2030. Ascó I i II (la Ribera d’Ebre), fins a l’octubre de 2030 i 2031, respectivament. “En el cas d’Ascó i Vandellòs, les centrals haurien d’invertir centenars de milions d’euros en millores per seguir amb la pròrroga. La nostra esperança és que no tinguin suficients fons i hagin de tancar abans”, puntualitza el coordinador d’Energia d’Ecologistes en Acció Catalunya. Per la seva banda, la central valenciana de Cofrents (la Vall de Cofrents) funcionarà fins al novembre de l’any 2030 després d’obtenir també una pròrroga del CSN.
El negoci nuclear està en mans de quatre companyies que exploten els set reactors operatius: Endesa, Iberdrola, Naturgy i Energia de Portugal
“La seguretat es veu compromesa quan s’allarga la vida útil de les centrals, però el problema és que és el moment que són més rendibles per les empreses”, continua Cristina Rois. El negoci nuclear està en mans de quatre empreses a l’Estat espanyol, que són les propietàries dels set reactors operatius. Són Endesa (amb un 47,14 % de les participacions a les centrals), Iberdrola (42,48 %), Naturgy (8,15 %)
i Energia de Portugal (amb només un 2,21 %).
En la mateixa línia s’expressa Manuel Quirosa, enginyer tècnic industrial que va treballar a la central nuclear de Cofrents entre 1975 i el 2015, moment en què es va jubilar. Segons Quirosa, que ha ocupat el càrrec de president del comitè d’empresa de la central durant vint anys i que també ha estat president de la coordinadora estatal de comitès d’empresa de les centrals nuclears espanyoles, allargar la vida útil de les centrals implica sotmetre els equipaments a un estrès per al qual no estaven dissenyats. “Teòricament, es realitzen més controls. Però a ningú no se li escapa que es poden assumir determinats riscos que abans no existien perquè l’ús se cenyia a aquell pel qual estaven dissenyats”.
L’eufemisme de la “incidència”
El principal escull per als sectors propagandistes de l’energia nuclear han estat històricament els desastres que ha generat aquesta indústria a escala global. Els accidents de Three Mile Island (Pennsilvània, els EUA, 1979), Txernòbil (Ucraïna, URSS, 1986) i Fukushima Daiichi (el Japó, 2011) han suposat frens d’emergència en tres moments diferenciats de l’expansió atòmica. Davant d’aquests esdeveniments, que podrien haver tingut conseqüències fatals per a tota la humanitat, l’opinió pública ha respost amb escepticisme i desconfiança davant els postulats nuclears.
Les centrals espanyoles no han estat exemptes d’aquests riscs d’accident. Potser el més conegut va ser l’incendi que es va produir a la central de Vandellòs I el 1989 i que va acabar comportant el tancament de les instal·lacions i el desmantellament progressiu de la planta. La nit del 19 d’octubre d’aquell any es va produir un incendi a una de les sales de turbines de la central i els treballs per extingir-lo van generar la inundació d’àrees crítiques de la instal·lació, que van afectar els equips de refrigeració del reactor. Com a conseqüència, es va estar molt a prop d’alliberar vapors radioactius a l’atmosfera, el que hauria tingut afectacions directes en la població. “La gent estava emprenyada per l’ocultisme amb què es va tractar el tema”, recorda Nolla, qui relata com el foc s’arribava a veure des de l’Ametlla de Mar (el Baix Ebre). “Les flames van exaltar els ànims i es va produir una manifestació espontània on van participar més de 300 persones demanant explicacions”. D’allà va néixer el Comitè Antinuclear de l’Ametlla de Mar, format per gent “que no érem ni ecologistes ni antinuclears, només volíem saber la veritat”, explica el coordinador d’Energia d’Ecologistes en Acció Catalunya. Finalment, la central es començava a desmantellar el 1998, nou anys després de l’accident.
L’any passat, les centrals dels Països Catalans van notificar 23 incidències i només la de Confrents n’ha comunicat 31 entre 2017 i 2021
En l’actualitat, les centrals nuclears estan obligades a comunicar qualsevol mena d’incidència que registren. El CSN és l’organisme encarregat de recollir aquestes dades, que es classifiquen com a successos d’una hora, 24 hores o trenta dies, segons l’Escala Internacional de Successos Nuclears i Radiològics (INES). Durant el 2021, per exemple, les centrals situades a Catalunya i el País Valencià van notificar 23 incidències al CSN (sis a Ascó I, quatre a Ascó II, vuit a Cofrents i cinc a Vandellòs II), la majoria classificades sense significació per a la seguretat o com anomalies en l’escala internacional. “Com que la legislació és molt estricta en el cas de les centrals nuclears, es té l’obligació de comunicar moltes incidències, la majoria de les vegades per problemes de funcionament d’alguns sistemes que no necessàriament han de ser radiològics”, detalla el sindicalista Manuel Quirosa, qui en la seva última etapa va ocupar el càrrec d’enginyer de sistemes de la central de Cofrents. Segons la seva experiència, “les mesures de seguretat són exhaustives, però com tota la indústria, l’equilibri entre la prevenció i la productivitat és molt fràgil”, tot i que assegura que en els seus quasi 45 anys d’experiència com a treballador de la central, “no he viscut cap incident que hagi posat en risc els treballadors o la població”.
Cofrents és una de les centrals que més incidències registra anualment davant el CSN: en concret, 31 entre 2017 i 2021. Gairebé un terç es van notificar només el 2017. A finals d’aquell any, la central va haver de paralitzar forçosament la seva activitat durant 75 dies. Després d’aturar el reactor per substituir el combustible exhaurit, els equips tècnics van detectar que una de les vàlvules del sistema de refrigeració s’havia fragmentat, el que va motivar l’aturada de la central durant dos mesos i mig. A inicis de l’any 2018, només un mes després de reactivar-se el funcionament, Cofrents va haver de tornar a tancar, en aquest cas per una malfunció en el mecanisme que regula l’activitat del reactor, les anomenades barres de control. “Aquesta ha sigut una incidència recurrent de Cofrents, el mecanisme que introdueix les barres de control al nucli del reactor”, explica José Juan Sanchís, químic i portaveu de la plataforma Tanquem Cofrents. Sanchís afirma que el problema principal és que “el disseny de la central és molt antic”. Inspirada en la central estatunidenca de Grand Gulf, de l’any 1985, el reactor de Cofrents és del tipus d’aigua en ebullició: escalfa l’aigua que s’evapora i fa moure les turbines de la central de producció elèctrica. “El problema d’aquest model és que les barres de control del nucli s’han d’introduir per davall del reactor, mitjançant uns elevadors mecànics, mentre que en altres models, aquestes barres de control es troben suspeses sobre el reactor. En el cas de Cofrents, es necessiten uns elevadors per introduir-les, mentre que en altres models ho fan per gravetat, en cas de caiguda de la xarxa elèctrica. Això fa que, si hi ha un error amb el sistema d’alimentació dels elevadors, es posa en risc la integritat de tot el sistema”.
“Ens trobem amb la situació que, quan es parla del tancament de les centrals nuclears, les empreses propietàries rebaixen tant com poden la inversió reduint despeses al màxim”, detalla Manuel Quirosa, qui afegeix que, arran del desastre nuclear de Fukushima, es van intensificar els controls i es va obligar a redundar els equips per motius de seguretat, “un fet molt costós econòmicament i molt poc atractiu per a les empreses”. “Amb tot, s’ha aconseguit reduir el risc, però cal tenir present que el risc zero no existeix”, conclou l’expresident de la coordinadora estatal de comitès d’empresa de les centrals nuclears espanyoles.
Riscos externs imprevisibles
Entre el 19 i el 21 d’octubre de 1982, un episodi de pluges torrencials va descarregar 580 litres per metre quadrat en 48 hores, el que va generar grans avingudes i el trencament de la presa de Tous al riu Xúquer. La central de Cofrents en va resultar afectada, ja que l’aigua va penetrar en alguns dels edificis de la instal·lació a través de les obertures fetes durant la construcció. Alguns dels sistemes relacionats amb la refrigeració del reactor van quedar danyats i les obres es van haver d’endarrerir, així com la posada en funcionament de la central, segons recullen els informes del CSN. Nou dels treballadors de les obres van morir quan la força de les aigües va arrossegar l’autobús on viatjaven.
Tot i que, finalment, la central no es va veure afectada, perquè encara no estava en funcionament, aquest episodi mostra el perill que poden comportar els fenòmens físics externs. A més, els models climatològics que es van elaborar fa més de quaranta anys per posar en marxa les centrals poden canviar en un futur a causa de la inestabilitat meteorològica derivada de l’activitat humana. “El canvi climàtic augmentarà la freqüència i la intensitat dels fenòmens externs, tant de pluges torrencials com de sequeres, i això pot tenir efectes en les centrals”, argumenta el portaveu de Tanquem Cofrents, qui explica que en ocasions la central valenciana ha hagut de rebaixar la potència perquè la temperatura de l’aigua del riu que es fa servir com a refrigerant havia augmentat per damunt dels paràmetres contemplats en les instruccions tècniques a causa del poc cabdal de les aigües.
El govern francès ha paralitzat una cinquena part dels reactors nuclears a causa de la sequera, perquè l’escàs cabal hídric no en garantia la refrigeració
L’Estat francès sap de què parla José Juan Sanchís. El govern d’Emmanuel Macron s’ha vist obligat enguany a paralitzar quasi una cinquena part dels seus 56 reactors a conseqüència de l’episodi de sequera extrema que viu Europa. Els rius, amb molt poc cabdal, no podien refrigerar l’excés d’energia produït a les centrals. Aquest factor, juntament amb el fet que molts dels reactors francesos s’han aturat per problemes de corrosió dels seus sistemes, ha comportat que més de la meitat de les plantes hagin estat paralitzades durant molt de temps i ha obligat el país a importar electricitat per primer cop en molts anys.
Però no només els fenòmens meteorològics comprometen la seguretat de les centrals nuclears. El risc sísmic és un altre factor. Fukushima, un dels pitjors accidents nuclears de la història, n’és un exemple. El tsunami posterior al terratrèmol de 9,7 graus en l’escala de Richter que va sacsejar el Japó l’11 de març del 2011, va inutilitzar els sistemes de refrigeració de tres dels reactors de la central. Com a conseqüència, es van viure explosions d’hidrogen a la planta, el nucli dels reactors va començar a fondre’s i es van emetre gasos radioactius a l’atmosfera, així com el vessament d’aigües contaminades a l’oceà Pacífic.
