L’activitat pública de Juan Bordera s’ha vist desbordada des del moment que va publicar a CTXT la primera versió de l’informe del Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) filtrada, amb l’objectiu d’evitar interferències dels lobbys que en modificaren el redactat final. Mesos després, el periodista acompanyava les membres de Rebel·lió Científica en una acció de desobediència civil que tacava amb xarop de remolatxa les escales del Congrés dels Diputats. Conversem amb Bordera sobre els principals debats presents al moviment pel clima, recollits també al llibre El Otoño de la Civilización que ha publicat conjuntament amb al físic Antonio Turiel; i vos convidem a escoltar-lo el 24 de setembre a la plaça de Benimaclet de València, durant els actes del setè aniversari de la Directa al País Valencià.
Et consideres col·lapsista?
La resposta és simple, no. Crec que l’adjectiu col·lapsista està emprant-se pels sectors tecnooptimistes i pels mitjans de comunicació generalistes per etiquetar i, inclús, menysprear el treball de la gent que portem anys advertint del canvi climàtic i de les actuals crisis de subministrament d’energia. A tots ens claven al calaix de sastre dels col·lapsistes. Em preocupen especialment casos com el d’Antonio Turiel, a qui conec bé i sé que s’ha deixat salut i molt de temps desinteressadament, perquè ara El País el presente com la cara més visible del col·lapsisme. Una etiqueta que no ha demanat i que menysté totes les altres responsabilitats que carrega a institucions com el Centre Superior d’Investigacions Científiques i l’Agència Espacial Europea.
Em molesta particularment el tema d’etiquetar perquè segueix la tàctica de divideix i venceràs. Ens claven a alguns com a col·lapsistes, altres com a Green New Deal, uns tercers com a ambientalistes, etc. Però el que acaben fent és evitant que es parle del debat important que és entre decreixentistes i procapitalistes. El debat real és decreixement contra capitalisme verd. S’està intentant dividir, a vegades potser inconscientment, perquè persones que estem molt a prop –com Emilio Santiago Muiño del sector del Green New Deal– ens enfrontem les unes amb les altres. Si caiguem en la trampa del safareig del col·lapsisme ens fem un flac favor perquè hem de ser el més unitaris possible.
El col·lapse és un escenari inevitable i fatídic?
Des del meu punt de vista, el col·lapse és un procés. Han col·lapsat 26 civilitzacions abans de la nostra. Per exemple, en el cas de l’Imperi Romà el col·lapse va durar un segle. Però és un cas molt paradigmàtic perquè l’Imperi Romà d’Occident va col·lapsar i es va desfer entre els conflictes amb els bàrbars, malalties, crisis de l’economia i moltes altres raons. Però l’Imperi Romà d’Orient –l’Imperi Bizantí– va saber perdurar un miler d’anys més.
“El col·lapse sempre és una decisió inconscient de les civilitzacions que pretenen continuar amb una idea equivocada tot i que els fets la contradiuen”
El col·lapse sempre és una decisió inconscient de les civilitzacions que pretenen continuar amb una idea equivocada tot i que els fets la contradiuen. La idea equivocada de la nostra civilització és continuar creixent en un planeta finit, havent traspassat moltíssims dels seus límits energètics i de recursos. Els recursos que tenim disponibles no donen per a fer la transició cap un sistema 100 % renovable de tota l’energia que empra el món. Si continuem amb eixa idea acabarem col·lapsant, un escenari probable perquè les inèrcies del sistema capitalista són molt difícils de frenar. La única solució que tenim és assumir que el creixement té un límit i la complexitat també. Hem de fer sistemes més simples perquè tindrem menys recursos per a sostindre’ls.
Actualment, dues de les tres majors fortunes del món [Elon Musk i Jeff Bezos] proposen una futura colonització de Mart. La tercera [Bill Gates] es dedica a acaparar el major nombre de terra productiva. Totes tres ho plantegen com a resposta a les previsions d’un futur poc menys que apocalíptic d’escassetat i lluita pels recursos. Llavors, qui és realment el col·lapsista?
Hi ha una frase de Yayo Herrero que a mi m’agrada molt: “Col·lapsista és Elon Musk, no Antonio Turiel”. Ho diu molt clar i aquesta és la realitat. Col·lapsista és qui no veu cap alternativa al capitalisme. Yayo també explica com el pla tecnooptimista de fugir a Mart és anar a viure amb unes condicions similars a l’època de les cavernes. De nou, no són els decreixentistes qui estan proposant tornar a la prehistòria sinó els adalils del capital.
No obstant, aquests personatges gaudeixen d’un amplíssim reconeixement social i les seues propostes reben una gran cobertura mediàtica. La societat pateix alguna mena de síndrome d’Estocolm?
Absolutament. És una síndrome, en part, autoinduïda però a la vegada amplificada pels mitjans de comunicació que promocionen els seus propis referents responent als interessos de les elits. L’única manera de trencar eixa jugada és ser conscient de que existeix i a partir d’ací crear els nostres propis referents. Com a mínim hem de fer contraprogramació a Elon Musk, Bill Gates o Jeff Bezos i demostrar que realment estan malalts; són els símptoma d’una societat malalta. Estem parlant de gent que té una quantitat de riquesa astronòmica que podria solucionar moltíssims problemes però enlloc d’això ens venen tecnooptimismes que són molt convenients als seus interessos. Per més inri, Elon Musk es presenta com agent per a la transició ecològica a la vegada que dona suport als cops d’estat com el de Bolívia per a poder quedar-se amb el seu liti. El pitjor d’aquesta narrativa d’herois és que en el fons són els malvats.
La filtració de l’informe de l’IPCC és un canvi d’actitud de la comunitat científica?
És un canvi absolut, no tant pel fet de la filtració, que també, sinó pel que ocorre després. Les accions de desobediència civil realitzades en més de 28 països. En el cas d’Espanya vam anar a tacar el Congrés amb remolatxa però en el cas d’altres països, com Uganda i Malawi, es juguen anar a la presó. Hi haurà noves accions a la tardor, a Alemanya, on es tornarà fer una protesta internacional potent que no sabem quines conseqüències tindrà però que pot dur a científics –amb reconeixement, titulacions i publicacions– a la presó.
Si hi ha dos científics en una taula llegint l’informe de l’IPCC, adonant-se de la gravetat, però la resposta d’un és demanar un cafè i de l’altre posar-se a llegir el periòdic, la gent no se’ls prendrà seriosament
És la manera de dir-li a la societat que açò va de bo. A Rebel·lió Científica solen posar sempre el mateix exemple. Si hi ha dos científics en una taula llegint l’informe de l’IPCC, adonant-se de la gravetat, però la resposta d’un és demanar un cafè i de l’altre posar-se a llegir el periòdic, la gent no se’ls prendrà seriosament. Cal una reacció diferent per transmetre que el problema és realment greu. Per això la comunitat científica està fent coses que abans no s’atrevia a fer. Perquè s’ha adonat que ja no queda temps per seguir amb tonteries.
Quins canvis té l’informe de l’IPCC entre la versió que vos fan arribar i la finalment publicada?
La primera versió que ens filtren –verificada pel propi IPCC– tenia una sèrie de propostes que han desaparegut. La més important per a mi era que calia tancar les centrals de gas i carbó en un termini de deu anys. També deia que calia recolzar-se en la democràcia participativa i que el major obstacle per a la comunitat científica eren els interessos creats al voltant de la transició energètica. Eixes mencions han desaparegut de l’informe precisament per aquests interessos creats i les pressions dels lobbys.
Si lliges bé l’informe de l’IPCC, entens que el que està en joc és la vida humana. A vegades les inèrcies del canvi climàtic no s’entenen però hui estem jugant-se el clima que tindrem d’ací 30 anys. El clima que ara estem patint és fruit de les decisions mal preses als anys 90. I la inèrcia és imparable i els canvis que pot dur aquesta situació són imprevisibles.
En quin punt esteu les persones encausades per l’acció al Congrés dels Diputats?
Som quinze les persones encausades, si férem alguna altra acció abans que es resolga aquesta, podríem entrar en presó per reincidència. Algunes de les persones han rebut ja la multa, jo encara no. Probablement perquè la meua sanció siga major ja que a la meua notificació posava que era l’organitzador amb els mitjans igual que a un altre company l’acusen de ser l’organitzador de l’acció per dur el megàfon. La policia el que intenta és això: acollonar i al mateix temps sancionar el més greument possible per a que no pugues tornar a fer cap acció.
Som quinze les persones encausades per l’acció a les escales del Congrés, si férem alguna altra acció abans que es resolga aquesta, podríem entrar en presó per reincidència
El que es va trobar la policia, per sorpresa segurament, va ser la resposta social. Perquè tots els partits polítics a l’esquerra van donar recolzament directe a les accions de Rebel·lió Científica immediatament es va saber que havien vingut a detindre-nos. Això està generant almenys un debat que és el que perseguia l’acció.
La pròxima Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (COP27) tindrà lloc aquest novembre a Egipte. Pot ser aquesta la cimera en la que per fi es done un canvi de rumb a les polítiques climàtiques?
Amb la COP27 d’Egipte tinc zero esperances. Si durant la COP26 de Glasgow ja en tenia poques, en aquesta menys encara. A l’anterior encara no havia esclatat la guerra a Ucraïna i encara es podia pensar, ingènuament, que cabia la possibilitat d’acords internacionals. A les cimeres t’adones de detalls curiosos. Per exemple, a la conferència de Glasgow, la delegació més gran haguera sigut la dels lobbistes de gas, carbó i petroli si els hagueren comptabilitzat com un país. El següent amb més delegats ja seria Brasil. Si no depures aquestes coses, no pot eixir cap solució. La solució no vindrà de dalt, ha de vindre des de baix; encara que influïsca després als de dalt.
I per part del moviment pel clima, que en podem esperar?
Jo tinc esperances en que el moviment pel clima transcendisca la conferència. Crec que la jugada és la que es va viure a l’època del 15-M i amb els moviments Occupy: arribar al punt en que moviments confluïsquen i trenquen la narrativa del sistema que busca separar, dividir i desfer les lluites. Hem de buscar lluites unitàries perquè quan fem accions concretes contra el bypass o el port podem paralitzar un projecte. Però mentres en paralitzem un, en fan tres de nous. Si construïm un moviment unitari, potent i coordinat, enlloc de fer cosquerelles pegarem un colp. Ahí és on hem de posar les forces, a tractar que aquestes situacions sorgisquen de nou.
