Des de certa historiografia s’ha conreat el mite que les terres de parla catalana van tenir un paper residual en la presa de possessió del continent americà, que fou bàsicament una operació maquinada des del regne de Castella, amb la reina Isabel la Catòlica com a gran responsable política i aventurers bascos i buscadors de fortuna extremenys com a peons destacats. És un relat en part alimentat per la posició monopolística que el port de Sevilla (i més endavant el de Cadis) van exercir d’enllaç de les navegacions comercials amb el “nou món” entre 1520 i 1790.
La realitat és que sí que uns quants prohoms de parla catalana van participar de forma destacada en la possessió espanyola d’Amèrica. I des del primer moment. En el segon viatge a les “Índies” de Cristòfol Colom, el 1493, ja en van formar part uns quants, com el tarragoní Miquel Ballester o el monjo Ramon Pané. En destaquem dos més, no tant pel seu paper històric, sinó pel fet que apareixen representats amb sengles escultures a la peanya del monument a Colom de Barcelona, tots dos amb un indígena genuflex davant seu. Es tracta de Pere Bertran i Margarit, senyor del Castell de l’Empordà, cap militar d’aquella expedició; i Bernat Boïl, religiós nascut a Saidí (l’actual Baix Cinca) que s’embarcà amb un edicte del papa Alexandre VI que el nomenava primer vicari del “nou món”.
En un capítol a banda caldria situar l’etern debat sobre l’origen del mateix Colom. Un pertinaç grup de divulgadores aplegat en l’associació Institut Nova Història encara defensa avui la tesi del seu origen català. Argumenten que Colom i altres personatges destacats de l’arribada a Amèrica com els germans Pinzón eren catalans, i que una gran operació d’estat s’ha encarregat d’ocultar-ho per construir un relat de decadència del regne d’Aragó en favor de l’hegemonia castellana. És un grup discutit, acusat per moltes professionals de la història de fomentar la pseudociència i el conspiracionisme amb tesis sense fonament, però que manté un nivell d’activitat sorprenent en un moment en què la figura del descobridor d’Amèrica es posa en qüestió arreu.
L’any 2015, quan el papa va canonitzar el franciscà mallorquí Juníper Serra, hi va haver protestes de comunitats originàries
A partir del segle XVIII, noms catalans prenen rellevància, sobretot en l’expansió del virregnat de la Nova Espanya cap al que avui és el sud dels EUA. Gaspar de Portolà (Os de Balaguer, 17016 – Lleida, 1786) comandà l’expedició militar que va fixar el domini sobre les àrees de Monterrey i San Diego (a l’Alta Califòrnia, on fou nomenat governador). Encara avui un Parador de Turisme a Arties (la Vall d’Aran) duu el seu nom. I Pere Fages (Guissona, 1734 – Ciutat de Mèxic, 1794) fou successor de Portolà i explorador de territoris com la badia de San Francisco. De fet, en les expedicions californianes hi va tenir un paper prominent una companyia formada exclusivament per voluntaris catalans. A banda, cal destacar el nom de Miquel Josep Serra Ferrer (Petra, Mallorca, 1713 – Carmel, Califòrnia, 1784), frare franciscà conegut amb el nom de Juníper Serra. És el responsable de l’evangelització de Califòrnia on va fundar fins a 21 missions, que han donat lloc a ciutats tan conegudes com San Francisco. En general tingut per un home de pau, oposat als excessos contra les poblacions nadiues, les comunitats originàries dels Estats Units el fan, però, responsable del procés de desculturalització de les seves llengües i creences i d’explotar-les en règim d’esclavisme. Quan l’any 2016 el papa Francesc va canonitzar fra Juníper a Washington, hi va haver algunes protestes.
Però el personatge amb més pes polític a l’Amèrica colonial fou, sens dubte, Manuel d’Amat i de Junyent (1704-1782). Nascut a Vacarisses (el Vallès Occidental), va ser president de l’Audiència de Xile i virrei del Perú. Les milícies que va fundar al virregnat van prendre comandar l’aixafament amb mà de ferro de la revolta del cabdill quitxua Tupac Amaru II, que va suposar la prohibició de la llengua i les tradicions dels pobles ancestrals per part de les autoritats colonials. A Barcelona encara manté el rastre en el nom d’una plaça, d’una estació de metro i en un casal de la rambla on visqué la seva vídua, Maria Francesca de Fiveller, conegut com a Palau de la Virreina.
