La cantant irlandesa Sinéad O’Connor (Dublín, 1966) ha publicat unes memòries subtitulades “Escenes d’una vida complicada”. I la primera conclusió que cal extreure de la seva lectura és que, efectivament, la seva vida ha sigut molt complicada, per no dir recaragolada, i també força inestable i contradictòria.
Nascuda en una família desestructurada on va patir abusos, O’Connor no ho tenia fàcil per gaudir d’una trajectòria normal. I així va ser, però per altres motius. La qualitat de la seva veu i la seva sensibilitat musical la van dur cap al camí de l’èxit: el 1990, la cançó “Nothing compares 2 U”, original del nord-americà Prince –que al llibre no surt gens ben parat–, la va catapultar cap als estels. Però un cop situada a l’Olimp, no es va trobar gaire còmoda. El seu aspecte iconoclasta, la seva implicació en el rebuig al masclisme, l’homofòbia i la guerra, i, sobretot, la seva aparició a la televisió condemnant l’Església per complicitat amb la pederàstia i estripant una foto del papa Joan Pau II, la van condemnar a un ostracisme més o menys deliberat, del qual no ha sortit, o del que no ha volgut sortir, perquè el seu paper d’outsider s’ha incrementat des de llavors, mentre la seva especial espiritualitat l’ha portat a proclamar-se “sacerdotessa” catòlica, a simpatitzar amb el rastafarisme i a combregar amb l’islam, canviant-se el nom. Quan va escriure aquestes memòries es deia Shuhada Davitt.
Escrit en un to força càustic, propi d’una persona insatisfeta, aquest relat acaba el 1992. Després, l’autora ens parla dels discos que ha editat –deu, entre el 1987 i el 2014– i dels seus quatre fills, el tercer dels quals es va suïcidar a principis del 2022, fet que li va provocar una altra crisi.
Per conèixer millor la vida de la cantant irlandesa, l’aparició d’aquest llibre es complementa amb el documental Sinéad O’Connor: Nothing Compares, realitzat aquest mateix any per Kathryn Ferguson, que es projectarà al festival In-edit de Barcelona els dies 5 i 6 de novembre.