El Tractat dels Pirineus es va signar el 7 de novembre de 1659 a l’illa dels Faisans, illa neutral situada al Bidassoa, al País Basc, per tant, al peu dels Pirineus d’on pren el nom. Va separar una part del territori de Catalunya, els habitants de la qual esdevingueren francesos, amb una frontera absurda. El màxim exponent d’aquesta absurditat és la situació de la Cerdanya, tallada en dos, amb un enclavament espanyol a França, Llívia. I tanmateix, aquest tractat responia a una certa lògica, la de la guerra, segons un principi establert per Richelieu, “allò que s’ha pres per l’espasa no es pot restaurar”, i una certa lògica geogràfica que fa de les muntanyes una frontera natural.
Contràriament a la creença popular, el tractat de 1659 deixava tota la Cerdanya a Espanya, situada més enllà de les muntanyes, al vessant espanyol. Però l’any següent, es va signar un acord que el va desvirtuar i va provocar la situació actual. Pràcticament desconegut pel públic i per molts historiadors, l’acord cristal·litza el sentiment d’haver esdevingut francesos contra la pròpia voluntat.
En l’acord, França va ser representada pel cardenal Mazarin i Espanya pel seu principal ministre Luis De Haro, en un context històric fruit de la Guerra dels Trenta Anys, un conflicte desencadenat el 1618 pels súbdits txecs del Sagrat Imperi, que es va estendre al nord d’Europa, als Països Baixos, al nord de França i Bèlgica; a l’est al Franc Comtat; al sud a Itàlia i Sardenya, exclosos els Estats Pontificis al voltant de Roma. Va acabar el 1648 amb els Tractats de Westfàlia, iniciats per Mazarin, que redefinien el mapa d’Europa en detriment dels Habsburg d’Àustria.
El màxim exponent de l’absurditat del Tractat dels Pirineus és la situació de la Cerdanya, tallada en dos, amb un enclavament espanyol a França, Llívia
Però restava la branca dels Habsburg d’Espanya, que conservaven territoris situats al nord i a l’est de França, un fet que el 1635 va desencadenar una guerra franco-espanyola, iniciada pel cardenal de Richelieu. Aquesta guerra, que originàriament no afectava Catalunya, va acabar amb el Tractat dels Pirineus.
Felip IV era aleshores rei d’Espanya, i la seva germana Anna d’Àustria, infanta d’Espanya, va ser reina de França en vida del seu marit Lluís XIII i regent del regne de França durant la minoria del seu fill, nascut el 1635, el futur Lluís XIV. Normalment no es fa una guerra en família, però qualsevol guerra esdevé ràpidament incontrolable. Mentre francesos i espanyols estaven encallats en les extensions de Flandes, Richelieu va decidir atacar directament Espanya.
L’únic pas practicable per un exèrcit era Catalunya, del Rosselló a Barcelona, la resta de la frontera franco-espanyola estava tancada per muntanyes. Catalunya no era espanyola, era un país que, per devolucions successòries, havia quedat sota l’autoritat del rei d’Aragó, després dels Habsburg amb el matrimoni entre Aragó i Castella. Catalunya tenia lleis, llengua, organització política i judicial pròpies, i no estava sota l’autoritat del rei d’Espanya, sinó del rei d’Espanya en la seva única condició de comte de Barcelona.
Richelieu va aprofitar molt hàbilment la revolta dels Segadors per prendre el control de Catalunya fins a Barcelona, i el rei de França, Lluís XIII, esdevingué comte de Barcelona. L’origen d’aquesta revolta es trobava principalment en la negativa dels catalans a participar en una guerra que no els concernia. Res els obligava a defensar el territori espanyol.
El 1635 es va desencadenar una guerra franco-espanyola, iniciada pel cardenal de Richelieu, que originàriament no afectava Catalunya i va acabar amb el Tractat dels Pirineus
Així, durant gairebé deu anys, Catalunya va ser governada per un virrei francès i per un governador civil i militar, el més important dels quals va ser Pèire de Marca, que havia aconseguit integrar el Bearn protestant a la França catòlica. Aquesta situació va acabar quan els catalans es van adonar que els francesos eren més imperialistes que els espanyols i, segons l’expressió pejorativa de Marca (els odiava…), van tornar a canviar d’amo, quan els francesos van marxar de Catalunya, excepte del Rosselló que va romandre en el seu poder.
La guerra havia continuat, amb intents de negociació iniciats per Anna d’Àustria i Mazarin, però tots havien fracassat davant un Luis de Haro intransigent. Tanmateix, es va parlar d’intercanviar el Rosselló per Flandes, Perpinyà per Arras. Espanya, econòmicament i humanament arruïnada, va perdre totes les seves batalles, a Flandes, a Milà i contra Portugal que lluitava per la seva independència. De Haro fins i tot havia vist l’extermini de l’elit del seu exèrcit a la batalla d’Elvas. Calia sortir-ne.
La solució havia vingut d’Anna d’Àustria i Mazarin, amb la discreta ajuda d’un oficial espanyol, el comte de Fuensaldaña, governador de Milà, partidari d’una pau raonable. Mazarin sabia que França podia derrotar Espanya, però també sabia que si es pot vèncer un país, és més difícil digerir-lo. Anna volia reconciliar-se amb el seu germà i el seu país d’origen, uns sentiments compartits per Felip IV. La solució consistia a unir la infanta d’Espanya, Maria Teresa d’Àustria, i Lluís XIV, que havia esdevingut rei de França. Però abans, per fer possible aquest matrimoni, calia definir les condicions de pau.
Pimentel, l’oficial principal del comte, va anar d’amagat a París i va obtenir, per un tractat secret del 4 de juny de 1659, un resultat inesperat: un acord sobre els territoris espanyols que serien concedits a França, Flandes, Franc Comtat etc. Per als territoris conquerits per França a Catalunya és l‘statu quo ante: el Conflent, el Capcir, el país d’ Urgell i la vall del Segre seguiran sent espanyols. Només el Rosselló seguirà sent francès, que com havia estat annexionat feia 20 anys era un mal menor.
L’acord atorga a França 33 pobles: la vall del Querol, que en representa tres, més 30 a concretar en una continuació de territori que permeti enllaçar-lo amb el Capcir
Quedaven tretze dificultats pendents, en particular els límits exactes del Rosselló, essencialment al seu front marítim, que van ser reservats a Mazarin i De Haro per debatre a l’illa dels Faisans. De Haro, que no havia participat en l’elaboració del Tractat de París, no estava satisfet amb el que Pimentel havia signat; i d’altra banda, Marca, que tampoc hi havia participat, no es va mostrar més satisfet per motius militars. Per ell, la Cerdanya té un interès estratègic evident: per les seves valls és un punt d’accés al Rosselló per la Tet, al Llenguadoc per l’Aude i el Querol; la Seu d’ Urgell i Lleida pel Segre; Barcelona per Manresa i el Llobregat, o pel Freser i per Vic, que també permet accedir a Girona.
Per aconseguir la Cerdanya, Marca suggereix capgirar el Tractat de París obtenint-la tota, però per accedir-hi també cal aconseguir el Conflent i el Capcir. També calia la Seu d’ Urgell, que permetria al rei de França, copríncep d’Andorra, obtenir el principat controlant l’altre copríncep, el bisbe d’ Urgell . Les negociacions van estar sovint al límit de la ruptura i duraran tres mesos perquè De Haro refusava qualsevol modificació del Tractat de París: per ell, només el Rosselló havia de ser francès.
Finalment, es va aconseguir un compromís que conduirà al Tractat dels Pirineus el 7 de novembre de 1659. França obtingué el Conflent i el Capcir, Espanya conservà la totalitat de la Cerdanya. Els habitants dels territoris atribuïts a França van esdevenir súbdits del rei de França, i van quedar abolides totes les lleis, constitucions, privilegis i estatuts de Catalunya.
Però hi havia una dificultat: el rei d’Espanya era al capdavant de Catalunya com a comte de Barcelona. Legalment no en podia cedir una part sense respectar les Constitucions, incloent l’acord de les Corts, l’òrgan legislatiu que agrupa els braços militar, religiós i reial. Felip IV no els va consultar, i Mazarin sabia per Marca que ultrapassava els seus poders i també coneixia el risc d’una revolta dels catalans incorporats per la força a França.
Aleshores es va incoporar una clàusula sorprenent al tractat: el rei d’Espanya va afirmar que els catalans havien estat consultats i havien donat el seu vist-i-plau, i França va acceptar aquesta mentida perquè mai ningú pugués qüestionar aquesta cessió.
No és d’estranyar que avui alguns es qüestionin sobre la legitimitat d’una partició, una mutilació, segons Sanabre, duta a terme gràcies a un abús de poder
Tanmateix, la qüestió de Catalunya encara no estava resolta: restava per definir la frontera entre el Rosselló i Empories, i entre el Conflent i la Cerdanya. Serà objecte de les conferències de Céret que acabaran a finals d’abril de 1660 amb un total fracàs. Marca, per a França, volia els comtats de Cerdanya i Urgell, Salva per Espanya els vol conservar, i recuperar el Conflent i el Capcir.
La situació és catastròfica: les corts de França i Espanya són a la costa basca per assistir a les noces reials, però el tractat no ha finalitzat, ha nascut mort. I en aquest cas el matrimoni no es farà, i la guerra reprendrà a Europa.
Mazarin i De Haro es troben a l’illa dels Faisans a principis de maig. Cadascú es manté en les seves posicions: l’espanyol no vol cedir res, el francès sap que per obtenir la Cerdanya cal utilitzar l’Urgell com a moneda de canvi. Però l’atzucac entre els dos homes es resoldrà amb l’arribada de Fuensaldaña: proposa l’abandó de les pretensions de França sobre l’Urgell i la divisió de la Cerdanya en dues parts estrictament iguals. Mazarin accepta, sempre que França conservi la vall del Querol, d’evident interès estratègic; Fuensaldaña accepta, sempre que la vila de Llívia resti espanyola.
Acord conclòs el 31 de maig: Felip IV havia deixat de banda De Haro, ordenant-li que signés allò que Fuensaldaña i Mazarin havien acordat. L’acord atorga a França 33 pobles: la vall del Querol, que en representa tres, més 30 a concretar en una continuació de territori que permeti enllaçar-lo amb el Capcir. Llívia no s’esmenta, però no és un poble, i tothom sap que es va canviar pel Querol. Una comissió haurà de trobar els 30 pobles que manquen, que seran objecte de noves negociacions a Llívia.
El negociador francès, Serroni, que havia participat directament en les anteriors negociacions, aprofitarà l’absència de menció expressa de Llívia per mantenir, amb perfecta mala fe, que no és una ciutat, sinó un poble. Caldrà una intervenció de Fuensaldaña amb Mazarin perquè cedeixi, desembocant en el Tractat de Llívia del 10 de novembre de 1660.
Ironia de la història: per substituir Llívia, caldrà inventar-se un poble que mai ha existit, una propietat agrícola, Palmanill, que pocs cerdans coneixen i encara menys on es troba.
Aquest darrer episodi tanca una operació que va tenir lloc fa més de tres segles, però sense que els principals interessats hagin pogut dir la seva, ni tan sols ser-ne informats. Partia d’una lògica militar de França i d’una lògica territorial d’Espanya que, segons l’expressió de De Haro, no volia perdre ni un pam del seu territori. No importava que Catalunya en pagués el preu, al contrari: com més es desmembrava, més fàcil era d’absorbir pels dos països.
No és d’estranyar que avui alguns es qüestionin sobre la legitimitat d’una partició, una mutilació, segons Sanabre, duta a terme gràcies a un abús de poder. Sobretot quan, com a la Cerdanya, una població i famílies han estat separades per una frontera absurda.
Amb tot, el creixement de l’activisme dels anys 1960 i 1970 va possibilitar el naixement de projectes diversos com la Bressola, Ràdio Arrels, les Escoles Arrels o, uns anys més tard, la Federació per la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalana. En paral·lel, a partir de l’any 1980, l’Independentistes dels Països Catalans (IPC), engega campanyes de divulgació de la història nord-catalana que mai no s’ha explicat a les escoles. L’any 1984 es va crear per primera vegada el Comitè 7 de novembre, que va convocar una manifestació per denunciar la signatura d’aquest Tractat amb el lema històric “Esborrem el Tractat dels Pirineus”. Una iniciativa que s’ha perpetuat fins a l’actualitat amb diversos canvis de format i d’organitzadors i un buit durant els anys 90.
*Autor del llibre La partició de Catalunya. Història rocambolesca del Tractat dels Pirineus (1658-1660). Dalmau, 2021