Ara que s’acaba l’any, s’acaben etapes i aquesta serà la meua darrera columna mensual a la Directa, si més no per ara i tant. Diuen i diuen bé, que cal saber no allargassar les coses, totes, fins i tot les que mos agraden i les que hem triat. I saber tancar, abans que s’acabi el “genero”, per poder obrir arreu. I si cal, enyorar-se i tot.
En aquestes 27 columnes que cada mes he mirat de bastir, he parlat d’allò que m’ha vingut de gust, encara que molt sovint los fets que originaven lo que hi tractava fossin qualsevol cosa menys volguts. Ha sigut, vist mirant enrere, una mena d’esbursada de cartes marcades d’una baralla pròpia, una espigolada de dèries que m’ha semblat que podia i volia compartir. Mes a mes, he criticat i arremès contra tot ca i bitxo. He jugat amb les paraules meues per fer-les una mica més nostres, que és un dels exercicis que més m’agrada practicar. Exercici que és joc i vol ser compromís, juntament amb lo paral·lel de reivindicar (encara que la paraula soni gastada o esgotada) l’hàbitat d’on sorgeix aquesta parla i la realitat de les persones que, sovint a contracorrent o fora de rutes fressades, la practiquem en una mena d’acte de resistència, que vol ser alguna cosa més que això.
He reivindicat l’hàbitat d’on sorgeix aquesta parla i la realitat de les persones que la practiquem en una mena d’acte de resistència
I, de retruc i sense cap ganes de pontificar ni poc ni gaire, intentar reflexionar en veu alta (en paraula escrita) per dir i dir-me allò que me crema i em bull a dins. L’exercici periòdic d’aquest intent ha estat, per a mi, un regal i un repte.
Però també, mentre jugava sense gaires regles i proclamava allò que me venia de gust i arremetia contra poders fàctics i de tota mena –quedant-me sempre curta–, m’ha envaït de tant en tant la sensació de fer el paperina. De desfogar-me sense cap mena d’incidència real sobre aquella realitat enfront de la qual se suposa que em revoltava. No és que no cregui en lo poder de la paraula ni de la reflexió compartida, però en aquests temps que corren –i mareta meua com corren!– aquesta emergència que ritmes i despropòsits no fan més que accelerar, tot mos reclama actuacions més contundents. I aquesta constatació, que no és cap novetat, fa que això d’arrenglerar paraules a vegades provoqui una sensació de practicar una mena de succedani que ja no basta i que fins i tot entorpeix altres opcions: com qui justifica i prou alguna cosa que cal justificar-se.
No és que no cregui en lo poder de la paraula ni de la reflexió compartida, però en aquests temps que corren, tot mos reclama actuacions més contundents
Mentre ho fas, com qui arrenglera fitxes de dòmino per fer-les caure seguit seguit –imatge que sovint te balla pel cap– saps que cal l’espenta que les mogui. O un corrent d’aire prou fort, o un atzar convocat i provocat perquè això passi.
Vet aquí, doncs, que deixarem aquest terreny de joc i les partides de mots encreuats, cartes i daus. Arrenglerarem al calaix la llista de noms de bèsties, persones, topònims, fets i crits que aquests dos anys i escaig us he plantificat aquí, com fitxes de dòmino sense ordre ni concert, com baralles ni perdudes ni guanyades. Mo n’anem, però seguirem jugant d’una manera o altra, no me’n sabria estar. Ara, però, tocar passar tanda i tancar la barraca de fira.
O, com diria aquella: Foc a la barraca!
