Homes coratjosos, feréstecs, apassionats, capaços d’estimar i odiar amb la mateixa força. Viuen als boscos, són amants del vent i de totes les forces de la natura. No encaixen en les normes que imposa la societat. Per això s’estan als marges. No toleren ni l’opressió i ni la injustícia. Poden ser despietats amb els dèspotes, sempre defensen i auxilien la gent desvalguda.
Així són els haiducs. Una mena de bandolers romanesos del temps en què aquelles terres eren sota domini turc. Tots són homes. Però, aquest cop, els comanda una dona: Floarea Codrilor, “dona de cor ferm, rica en experiència i ràpida en la iniciativa”. Els ha reunit a la Cova dels Ossos i, asseguts al voltant del foc, els convida a explicar la seva vida i com s’han fet haiducs.
La capitana és la primera a parlar. Narra els seus orígens i les lectores –que som com unes oients més a la rotllana– de seguida ens sentim transportades a la seva infància i adolescència, la d’una noia que copsa la bellesa del que l’envolta i creix en llibertat. Per atzar, troba una ànima bessona amb qui establirà un vincle d’amistat profunda i que l’ajuda a entendre com funciona el món: hi ha unes terres que les treballen uns i les posseeixen altres, serfs i amos, pobres i rics. Li explica qui són els haiducs: els qui no accepten aquesta situació. S’amaguen i actuen contra els tirans i els poderosos, apropiant-se dels seus béns. Construeixen una “illa assolellada enmig d’un món de tenebres”, però un dia tot s’acaba i s’han de separar per sempre. La vida la portarà per mil camins i suportarà les privacions com ningú, fins a esdevenir qui és.
Després, l’un rere l’altre, els haiducs relaten les seves vides. Cada un té una veu distinta, un caràcter únic. Tots són homes aguerrits. Han viscut destrets, patiments, angúnies i alguna alegria. Les seves històries –plenes de passió, virtuts, debilitats, contradiccions i anhels de justícia i llibertat– fascinen i commouen.
Un rere l’altre, els haiducs relaten les seves vides. Cada un té una veu distinta, un caràcter únic. Han viscut destrets, patiments, angúnies i alguna alegria. Les seves històries –plenes de passió, virtuts, debilitats, contradiccions i anhels de justícia i llibertat– fascinen i commouen
Panait Istrati (1884-1935) és un gran narrador romanès. Un rondallaire. Té una prosa lleugera i senzilla i una mirada aguda i tendra de qui comprèn la condició humana. Les seves són històries concretes com les del temps que li ha tocat viure. I, alhora, semblen intemporals com les antigues llegendes. La seva vida fou semblant a la dels haiducs. També era una ànima lliure. Fill d’una bugadera romanesa i d’un contrabandista grec, voltà per mig món, va fer tota mena de feines, va viure aventures i desventures i en va passar de tots colors.
La fama no li arribà fins que s’instal·là a Suïssa i publicà Kyra Kyralina a terres franceses el 1923, obra que el va donar a conèixer a tota Europa. Fins i tot, fou traduït al català i molt llegit aquells anys. El reconeixement s’acabà quan va gosar criticar el règim estalinista després d’un viatge a l’URSS. Molts intel·lectuals occidentals li van girar l’esquena i fou condemnat a l’ostracisme. Morí aïllat i sol a Bucarest amb 50 anys. Endinseu-vos en Els haiducs: descobrireu el talent narratiu genuí d’Istrati. Si en voleu més, podeu continuar amb Els meus començaments (Minúscula, 2015) i la deliciosa Kyra Kyralina (Edicions de 1984, 2018).
