Al llarg de la història Guatemala s’ha vist amenaçada per múltiples macroprojectes extractivistes. Com a resposta sorgeixen col·lectius ecologistes que lluiten per la defensa del territori, la biodiversitat, les comunitats i els béns naturals. Un d’ells és MadreSelva, on milita Mercedes Monzón Escobedo, agrònoma especialitzada en alternatives comunitàries d’agroecologia i sobirania energètica amb perspectiva de gènere. Amb motiu de la seua visita a València per participar en una trobada de col·lectius ecologistes, parlem amb ella sobre extractivisme, sobirania energètica i xarxes comunitàries.
Per què sorgeix MadreSelva?
En els seus orígens sorgeix amb l’objectiu de declarar i fer visibles àrees protegides de Guatemala. No hi havia propostes socials que es dedicaren especialment a la defensa de la natura i els béns naturals del país. Naix amb eixa lògica, però, més tard i amb autocrítica, canvia la perspectiva, perquè no podíem defensar els béns naturals sense defensar les comunitats indígenes que ja vivien en les àrees protegides, i que les cuidaven abans que qualsevol ecologista nasquera. Nosaltres tractem de ser un col·lectiu crític amb el sistema i amb nosaltres mateixa. Hem anat evolucionant i canviant junt amb les comunitats i les necessitats que van tenint. Un exemple d’això és que a l’inici treballàvem l’anàlisi d’estudis d’impacte ambiental amb el suport de les comunitats amenaçades per una transnacional. Però, l’Estat ha anat trobant la forma d’esquivar les lleis ambientals, llavors, és quan sorgeix també el suport legal.
Els projectes transnacionals a Guatemala parteixen de la lògica d’un suposat “desenvolupament econòmic”, però que signifiquen per vosaltres?
“La lògica de les transnacionals a Guatemala està molt vinculada a extraure i monetitzar tot el que es puga”
Un retrocés. La lògica de les transnacionals a Guatemala està molt vinculada a extraure i monetitzar tot el que es puga. No importa si en el camí s’emporten comunitats indígenes i drets humans. De fet, l’Estat garanteix que això passe, és a dir, que les empreses tinguen més drets que les comunitats. Segons les transnacionals, algunes comunitats d’Alta Verapaz i el Quiché són territoris amb potencial hídric per l’establiment d’hidroelèctriques a gran escala. Això comporta la desviació de rius, en més de 50 quilòmetres, i l’ús de l’energia generada per a exportar-la. És il·lògic que cap de les comunitats de Guatemala on es troben els projectes hidroelèctrics compte amb electricitat. Tenen un impacte molt negatiu per a les poblacions, collites, biodiversitat, ús de l’aigua… També implica un retrocés, o un model de “desenvolupament” que s’intenta establir i que genera contaminació, consumició i depredació.
Quines són les principals alternatives que porteu a terme a Guatemala enfront dels macroprojectes extractivistes?
El més potent és el de les energies comunitàries. És un model hidroelèctric que aprofita els recursos hídrics dels territoris, però a petita escala. No parlem d’hidroelèctriques grans amb un impacte ambiental rellevant en l’ecosistema natural dels rierols, sinó que d’aquests s’extrau aigua que es turbina i genera energia elèctrica. Es pren aproximadament el 10% de la font d’aigua, en comparació al 95% que prenen les hidroelèctriques per generar una energia que, a més, s’exportarà a altres països. La comunitat és qui manté i fa que la turbina funcione. Alhora, tot plegat genera un benefici per a la població, que té accés a energies netes i socialment justes.
És elevat el preu d’aquests projectes d’energia comunitària?
Són molt més econòmiques que qualsevol altra inversió que faça l’estat de Guatemala al territori. Tenim trams de carretera que tenen un preu de 15 milions de quetzals [1,76 milions d’euros], mentre que una turbina comunitària costa aproximadament 8 milions de quetzals [936 euros]. A més, amb menys diners hem construït altres turbines. El cost més elevat és el dels materials i cables que transporten l’energia, però cal dir que moltes ajudes venen per part d’organitzacions com Perifèries i de la mà d’obra comunitària. Hi existeix un ardu treball comunitari que es comptabilitza també.
Quin és el benefici més immediat de les turbines comunitàries?
El més immediat és que tenen llum les comunitats que no tenen energia elèctrica i que no en tindran ni per part de l’Estat ni de les empreses privades. La distribució de l’energia és privada i, per tant, no hi ha interès per part de les empreses d’electrificar una zona rural, dispersa, aïllada, on els consums són baixos. També trobem els beneficis dels serveis ambientals que transformen el país, com són la conservació de la muntanya, l’aigua i la biodiversitat. Generen a més un capital econòmic comunitari, perquè aquesta energia té un preu dins de la comunitat, que es consolida i s’empra en millorar-la. Per exemple, amb la creació d’espais col·lectius, cooperatives productives, l’electrificació de l’enllumenat públic o centres de salut.
Quin paper juguen les xarxes comunitàries en aquest procés?
Són la medul·la espinal del treball. No es pot treballar si una comunitat no està organitzada, si no té clar el que vol. Ha de voler energia, però també conservar l’entorn. Elles ens demanen el suport, però cal que la comunitat estiga cohesionada i treballe conjuntament per poder construir el projecte.
Quins són els principals riscos de l’activisme en defensa del territori a Guatemala?
“En aquest sentit, els projectes d’agroecologia estan enfocats específicament a les dones. Ho fem així perquè potenciem espais d’intercanvi entre elles”
El risc més fort és la mort. En molts casos hi ha hagut desaparicions que s’han catalogat com a “crim comú”, però estem segures que la majoria de pèrdues de persones han estat efectuades per part de les empreses o del mateix Estat. Tanmateix, hi ha casos de criminalització en què es busca qualsevol excusa per empresonar-te. Estem en un moment de persecució molt crític a Guatemala. Es persegueix a la premsa alternativa que denuncia el Govern. També, junt amb les empreses, amb suborns han aconseguit entrar dins d’alguns territoris. L’Estat respon desallotjant comunitats senceres amb policia que actua contra els motins, cremant llars, roba, collites; matant animals de les famílies.
Una de les branques que treballeu des de MadreSelva són els sistemes agroecològics amb perspectiva de gènere. Hi ha més repressió cap a les dones?
És difícil. Hi ha un constant descrèdit de la paraula de les dones. Un silenci i una tendència a silenciar la nostra denúncia contra els agressors, que moltes vegades poden formar part de l’entorn comunitari o de l’activisme. Per descomptat, s’han donat avanços perquè denunciem, ens articulem, i coincidim en la denúncia i combat del patriarcat, però en l’àmbit comunitari és molt complicat. Moltes voltes se’ns ha restringit a l’àmbit privat, a la casa i a les cures. Això genera molts problemes, ja que moltes voltes els projectes socials no es treballen en funció de les necessitats de les dones. En aquest sentit, els projectes d’agroecologia estan enfocats específicament a les dones. Ho fem així perquè potenciem espais d’intercanvi que a vegades no estan i són molt necessaris a l’hora d’establir un diàleg, el qual després ajuda a participar en espais més grans. Hi havia dones amb un perfil més baix i, ara, elles mateixes han anat apujant la seua veu.
Com veus el futur de la lluita pel territori a Guatemala?
Hi ha un horitzó molt bonic. És possible un model energètic alternatiu amb cohesió comunitària. Ens han ensenyat a ser tan individuals que la col·lectivitat és la rebel·lia més bonica que pot haver-hi. Llavors, hi ha futur perquè les comunitats energètiques són un canvi real: vertaderes propostes d’autonomia, sobirania i gestió dels béns naturals. Són aquestes la vertadera aposta per les energies renovables, no les grans hidroelèctriques destinades a un model de consum exorbitant. L’única manera que trobe perquè transcendisca és continuar replicant aquests models. A Guatemala hi ha més de 90 comunitats que han sol·licitat l’establiment de projectes comunitaris i que volen treballar les seues pròpies energies. Hi ha un futur d’expansió.
