Quan fa gairebé un any que va començar la guerra a Ucraïna, entrevistem a Raúl Sánchez Cedillo (Madrid, 1969), investigador i membre de Fundació dels Comuns. A banda d’una prolífica tasca com a traductor, ha escrit diversos llibres d’assaig polític, el darrer dels quals és Esta guerra no termina en Ucrania (Katakrak, 2022). En aquest volum defensa que no hi ha pacifisme sense conflicte social i, d’altra banda, que l’escenari de guerra mundial és avui un element de bloqueig de tota lluita. En el llibre, Sánchez Cedillo profunditza en les arrels del conflicte a Ucraïna, analitza els discursos que normalitzen la dinàmica militar i proposa el que anomena una pau constituent.
Per què afirmes que l’actual conflicte armat a l’Est d’Europa no és només una guerra entre Rússia i Ucraïna, sinó una guerra interimperialialista i entre blocs capitalistes?
La guerra és fonamentalment d’invasió, és una vulneració de la Carta de les Nacions Unides, és una defensa justa, però a mesura que anem veient les contradiccions i els antecedents, ens adonem que això no explica res. Explica molt més el conflicte interimperialista entre el bloc occidental i l’intent neoimperialista rus. El caràcter durador i la crueltat amb què s’està obligant el poble ucraïnés a sacrificar-se fins a morir en massa o dispersar-se pel món té molt a veure amb la dimensió del conflicte intrasistèmic per a apuntalar una hegemonia en crisi, que és la dels Estats Units enfront de la Xina. Alhora, la guerra ofereix una fugida endavant del bloc occidental: fins que no acabe, no podem entrar seriosament en la transició verda. De moment, hi ha carbó, nuclears, gas i acords de fracking que destrueixen el balanç comercial amb la Unió Europea i reafirmen la supremacia energètica estatunidenca i els acords amb les dictadures de la península Aràbiga que passen per la impunitat total de les seues actuacions.
En quines claus històriques cal parar atenció per a entendre-ho?
Si atenem als darrers trenta anys del món postsoviètic, veiem que Ucraïna, les repúbliques caucàsiques, però també bona part del bloc del Pacte de Varsòvia, han estat disputades entre dos blocs de potències. A Rússia, després dels vaivens de Borís Ieltsin, es produeix una síntesi de continuïtat de l’estat entre els oligarques que assumeixen el programa de reconstrucció de la potència russa, que estructura un estat autoritari, clientelar i corrupte amb un pluralisme polític només de façana. A Ucraïna es produeix això dins d’una zona de tensions polítiques i geopolítiques. Des del segle XX, els efectes de la col·lectivització, la invasió nazi i la participació d’una part del nacionalisme ucraïnès fent costat a aquesta invasió, produeix com a resultat un país profundament dividit, que ja ho estava per qüestions lingüístiques i per unes fronteres que no són històriques o naturals, sinó les que produeix la independència d’Ucraïna com a república socialista soviètica. Això ha donat com a resultat una síntesi impossible en termes d’estat nació, que ha sigut manipulada, per una banda, per l’expansionisme de l’OTAN, però també per l’adopció del món postsoviètic com una zona d’acumulació primitiva de capital. Països com Ucraïna han estat convertits a la força en exportadors nets, en països d’extractivisme, mentre que als anys seixanta era el bressol de la cibernètica i de la revolució cientificotècnica, un dels centres intel·lectuals i artístics fonamentals de l’URSS. Ara es considera que Ucraïna és un país del tercer món i se li apliquen els mecanismes d’ajust estructurals que se li van aplicar a l’Argentina o el Brasil els anys vuitanta.
Què han provocat, en termes socials i polítics, aquests ajustaments?
La teràpia de xoc del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional va produir una destrucció “creativa”. El xoc va evitar possibles resistències, la construcció de contrapoders socials i, al mateix temps, va possibilitar la producció planificada d’un capitalisme polític, d’una oligarquia. Les oligarquies i les seues divisions van estructurar el mercat polític de tal manera que les protestes contra la corrupció es van dirigir contra els governs existents, sempre contra els més prorussos. En aquestes protestes, sobretot a Kíiv, va jugar un rol determinant l’anomenada “societat civil” –que és producte i síntesi del suport de les ONG occidentals europees a sectors urbans, a classes mitjanes, a professionals, a minories LGTBIQ+ o rom, etcètera. Les revolucions, sobretot urbanes, han estat deficients: no han aconseguit crear un poder constituent sinó que han destituït uns oligarques per garantir el poder de les oligarquies prooccidentals. A més, avui Ucraïna està a l’avantguarda de la privatització total, serà la distopia-utopia del lliure mercat. El Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, la Comissió Europea i el mateix govern recomanen que es privatitze tot, inclosos els serveis socials, i que el país se centre en l’esforç de guerra. Això tira per la borda el relat que es tracta d’una disputa entre Ucraïna i Rússia, entre un país més petit i l’os rus.
Com pot acabar la guerra?
“Avui Ucraïna està situada a l’avantguarda de la privatització total, serà la distopia-utopia del lliure mercat”
Aquesta guerra acabarà –si no s’esdevé una catàstrofe nuclear– quan Rússia estiga en crisi política o tan esgotada per l’esforç de guerra que es veja obligada a negociar la rendició i un vassallatge enfront de la potència occidental. Almenys aquesta és l’estratègia de fons del bloc occidental: obligar a Rússia que faça una mobilització més massiva que la de setembre amb els 300.000 reservistes i que l’ús de recursos necessaris per a serveis socials o alimentació vagen a l’esforç de guerra. És a dir: una escalada que directament seria una guerra entre l’OTAN i Rússia, podria obrir possibilitats de derrota o desarticulació de Rússia. Pense que el més probable és una conversió d’Ucraïna en una espècie d’Iraq, una terra cremada, i que davant del grau de devastació dels atacs russos sobre la població i les infraestructures, hi haja un cisma dins del govern ucraïnés i del règim i que, per tant, es desarticule l’esforç de guerra.
Quin paper juga la Xina?
La Xina ha sigut molt prudent perquè fins fa poc no ha sortit de la paràlisi de la covid-19 i, per tant, ha mantingut unes relacions de mercantilisme. Té una relació comercial amb Rússia, perquè ara és líder del lliure mercat mundial. Mentre que Joe Biden, hereu de Clinton –que va impulsar l’Organització Mundial del Comerç amb la llei de reducció de la inflació– està introduint clàusules proteccionistes que van en contra de la UE i de la Xina, i la Xina està alertant a l’OMC que s’estan vulnerant els acords. La Xina continua apostant pel softpower de l’expansió comercial, de la cooperació a l’Àfrica i a l’Amèrica Llatina, aprofitarà aquest aïllament del bloc occidental i no vol trencar amb Rússia, perquè està aconseguint gas natural, petroli i recursos a millor preu. Són conseqüències inesperades de la supèrbia de l’OTAN i de Washington respecte a la capacitat que tenien d’aïllar Rússia i la Xina. Perquè veiem que aquesta immensa creació d’un mercat regional de les potències semiperifèriques amb la Xina està afectant també la primacia del dòlar en el comerç de matèries primeres. Anem cap a una acumulació de contradiccions en què la guerra comercial amb la Xina ja està declarada –l’OTAN va declarar que l’adversari estratègic és la Xina– i la Xina continua sostenint l’economia estatunidenca gràcies a la col·locació dels seus excedents comercials en deute i en inversions a Wall Street.
Hi va haver un fort moviment contra la guerra de l’Iraq el 2003. On és ara l’antibel·licisme?
La guerra de l’Iraq encara responia a una espècie de repetició de Vietnam. Es tractava d’una potència americana que envaïa un país del qual en sabíem molt poc, però sabíem que era més pobre i més dèbil. Això s’ajuntava amb la sensibilitat que hi havia darrere els moviments contra la globalització i de defensa dels drets humans en els residus antiimperialistes. Hi havia un moviment per la pau que no havia estat desarticulat. Ara hem viscut una altra geometria de la guerra: hem tingut l’ISIS, la figura del combat antiimperialista sota la forma de terrorisme suïcida, que ha fet impossible la sintaxi en el discurs del pacifisme. L’opinió pública europea ha estat absolutament aliena a la qüestió ucraïnesa. Hem de recordar que aquesta crisi, amb el seu caràcter de guerra –primer concentrada a Ucraïna–, comença el 2014 i no ha acabat, que els acords de Minsk mai han estat respectats. L’opinió pública ha viscut d’esquena a aquesta tragèdia al centre d’Europa. Alhora, cal tenir en compte també que Putin és un personatge completament antipàtic per a qualsevol persona d’esquerres, emancipadora o comunista. És el nostre adversari. L’Iraq estava a soles i Ucraïna té l’OTAN i, per tant, té una capacitat militar inesgotable a costa de la supervivència del seu poble. El discurs democràtic, del pacifisme militarista ara és “voleu la pau? Feu la guerra”.
Davant d’aquest escenari, proposes el que anomenes “pau constituent”. Com la definiries?
“La radicalitat i les dimensions d’aquesta guerra indiquen que està sent concebuda com un eix d’ordenament autoritari d’un període de crisis encavalcades, entre les quals la crisi climàtica i la de la relació entre democràcia i capitalisme”
En efecte, estem davant el desafiament d’això que en dic pau constituent. És a dir, no estem davant un acte ètic de solidaritat amb un poble més dèbil que serà destruït per la potència militar més gran del planeta, sinó davant de l’enfrontament de dos blocs potencialment destructors de la vida al planeta i, en qualsevol cas, de la democràcia i dels drets socials a Occident i a Rússia. Per tant, el repertori pacifista és només una part. Com més aviat s’ature la guerra, abans hi haurà la capacitat de reconstruir les lluites des de baix. La radicalitat i les dimensions d’aquesta guerra indiquen que està sent concebuda com un eix d’ordenament autoritari d’un període de crisis encavalcades, entre les quals la crisi climàtica i la de la relació entre democràcia i capitalisme. La pau constituent és el vincle de la desmilitarització de la societat i de les relacions actuals dels estats –i, per tant, ara mateix, el final de la guerra d’Ucraïna– amb la reconstrucció de la política emancipadora, que assumeix la maduresa d’un altre mode de producció. Per mi, és el mode de producció del comú, d’allò a què remet la paraula comunisme, que és, en efecte, produir junts per al sosteniment i reproducció de la vida, entesa com a vida no limitada a un estat nació ni a una sola espècie, sinó com a ecosistema. Estem en un punt d’inflexió històric i cal refundar una nova esquerra emancipadora, l’objectiu de la qual ha de ser desbaratar el sistema de poder financer i polític de la guerra, el neoliberalisme capitalista identificat amb la guerra i el neocolonialisme, i abordar els problemes urgents en el marc del disseny d’una reorganització general de producció i reproducció basada en el comú: expropiar els expropiadors per produir junts una possibilitat de vida en el planeta. Cal adonar-se que hi ha una dimensió de classe en aquesta guerra i, per tant, una nova Internacional i un nou projecte són fonamentals. En cas contrari, l’esquerra desapareixerà de l’escena.
A més de definir la relació de l’esquerra amb la guerra moderna, quina guerra diries que hi ha amb els nous feixismes?
La guerra pretén eternitzar i transformar les societats europees en societats neocolonials, que intenten donar la volta a la decadència demogràfica i productiva d’Occident sota una defensa armada dels privilegis i un nou sistema de mercat de persones i de matèries primeres. El discurs de la jungla de Josep Borrell anava en aquest sentit: cal filtrar, terroritzar i canalitzar aquesta gent amb un sistema de monitoratge. Ara, en el discurs de la guerra occidental antitotalitària s’ajunten demòcrates i dictadors o partidaris de la dictadura: Meloni, Erdogan, els feixistes de Pau i Justícia polonesos, el Grup de Visegrad o Vox. A més, la guerra moderna produeix uns sistemes en els quals prolifera el feixisme. A mesura que es produeix un procés de militarització, els feixistes són cada vegada més eficaços, perquè per a un estat-guerra, qui està més disposat a morir i a convèncer més gent per entregar la vida, major utilitat té. Ho veiem també en la militarització de la percepció. En el cas dels refugiats ucraïnesos, el racisme ha sigut fonamental. Les identificacions de color de pell, de pertinença, fan que el que semblava un esforç humanitari occidental enorme per atendre determinats refugiats, de sobte, es podia fer en qualsevol moment. Això és protofeixista, és una militarització i racialització de la percepció que es legitima socialment. Davant de l’eliminació dels conflictes i les lluites socials, s’està produint de facto una assimilació per osmosis, per recomposició, per reformulació d’aquesta extrema dreta, en la mesura que trenca amb la geopolítica de la ultradreta del període de Trump. Es produeix una línia divisòria entre Occident i el que no és Occident. La campanya de guerra europea està creant un paisatge en què les forces feixistes adquiriran més poder que mai i la legitimitat de l’ús de la força, de la persecució del diferent, creix. És un argument més per a dir que aquesta guerra ha d’acabar com més aviat millor.
