Clarissa, la protagonista de la producció que aquests dies es representa a la sala La Badabadoc, a la Vil·la de Gràcia de Barcelona, arriba a un punt on ja no toca a la vida. Ha intentat suïcidar-se. Diverses vegades. Òbviament, com explicita el títol de l’obra, han estat temptatives fallides. Entremig, la vida: una relació que es trenca, una amiga que deixa de ser-ho, el pare, l’Alzheimer, el zelador de la residència, la visita al metge, la comunitat; la carnissera, la perruquera, les veïnes. A cavall entre el drama i l’èpica, la història avança amb tocs d’humor, entre el monòleg, el soliloqui i la interpel·lació directa al públic. Intermitentment, Clarissa busca la complicitat, ad spectatores, com sovinteja a fer Woody Allen als seus films. En general, l’obra manté les contradiccions de la naturalesa humana amb gran autenticitat.
Els teatres de proximitat van seleccionar aquest text de Carlos Be, pseudònim de Juan Carlos Blanco García, d’entre més de 450 propostes que van participar en una convocatòria d’On el teatre batega, una associació que agrupa deu sales de proximitat barcelonines amb l’objectiu d’estimular l’autoria catalana contemporània. Entre altres premis, Carlos Be ha guanyat anteriorment el Premi Born de Teatre (2006) per l’obra Origami. L’autor té una abundant obra dramàtica a l’esquena tant de textos de nova creació com versions lliures de clàssics famosos. En els seus textos abracen habitualment aspectes com la diversitat i la vulnerabilitat. El drama al voltant de la violència masclista Llueven vacas, s’ha adaptat a la pantalla gran amb un excel·lent repartiment. Per aquesta obra va rebre el segell contra la violència de gènere del Ministeri d’Igualtat d’Espanya el 2017.
Carlos Be tracta amb delicadesa la polaritat que moltes vegades traça línies de mesura subjectives i buida de contingut les biografies; el dramaturg omple de vida, experiència i pulsió un personatge que vol escapar de les cadenes simbòliques d’un destí inesperat
Per primera vegada, Lali Álvarez s’aventura a dirigir el text d’un altre autor, i se’n surt notablement, ja que fa seva la Clarissa. Fins fa uns dies l’obra ha compartit cartellera amb Ragazzo, una creació de la mateixa directora que ha rebut diversos premis de crítica i públic, i que després d’una extensa gira (des de 2015) encara exhaureix localitats per a totes les funcions poc després de l’estrena. En certa manera, l’honestedat de la posada en escena de Clarissa és fruit d’un esforç conjunt entre directora i l’actriu única de l’obra, Clara Garcés. Ambdues han treballat juntes en diverses ocasions, com ara a Barcelona (contra la paret) i en muntatges comunitaris amb l’agrupació HUI BASA. Per cert, caldrà seguir la pista de Clara Garcés, una gironina carregada d’energia.
Carlos Be tracta amb delicadesa la polaritat que moltes vegades traça línies de mesura subjectives i buida de contingut les biografies; el dramaturg omple de vida, experiència i pulsió un personatge que vol escapar de les cadenes simbòliques d’un destí inesperat. El text aprofundeix en l’univers de Clarissa sense preceptes, ni judicis morals. Sovint amb tocs d’humor. I per bé que la successió de fets podrien esdevenir paròdics, malgrat l’èpica i el trencament de la il·lusió de la quarta paret, el relat resulta altament versemblant.
Els elements no textuals evolucionen a mesura que avança l’obra, adaptant-se a les convencions dramàtiques i tots intervenen en el mecanisme escènic: ara l’assecador és un llum d’Ikea, ara el seient de perruqueria una escala
La il·luminació emfatitza cada estat emocional: llum intensa i dura, tints grocs o verdosos, llums estroboscòpiques, absència de llum, segons les circumstàncies. La disposició de l’espai escènic crea una relació íntima entre personatge i el públic. Clarissa embolcalla l’espectadora en un espai viu. Configuren l’escena un assecador de casc de perruqueria professional suspès del sostre i una butaca de perruqueria hidràulica giratòria d’un vermell viu, amb accessoris i multifuncional. Els elements no textuals evolucionen a mesura que avança l’obra, adaptant-se a les convencions dramàtiques. Ara l’assecador és un llum d’Ikea, ara el seient de perruqueria una escala. Tots els elements intervenen en el mecanisme escènic i també alguna petita sorpresa molt ben jugada.
Més que de la mort, Clarissa ens parla de la vida. Viure, generalment, no és fàcil, quan la vida et fa una mossegada: l’estranyesa, la soledat o l’experiència de l’abandonament (en tot el seu ventall). Què porta a Clarissa a les set temptatives de suïcidi? Hauríeu d’anar a La Badabadoc i treure les vostres pròpies conclusions. Però, considerant la síntesi de Camus, és una constatació de què la vida et supera o que no l’entens.
