Cada vegada es parla més de la criança conscient, o de la disciplina positiva, com les pràctiques maternes des que neix el bebè que millor responen a les necessitats emocionals de l’infant i a la teoria del vincle. Es tracta d’un catàleg de pràctiques en les quals s’inclouen centenars de recomanacions de criança que volen acompanyar-nos durant tota la infància de les nostres criatures. Però la criança respectuosa no és el mateix que la teoria del vincle, ni té la mateixa base científica. I pensar-ho ens pot portar a viure malament les nostres maternitats, a crear-nos inseguretats, a patir, i a viure criances que potser no són tan feministes, al cap i a la fi.
No tinc cap intenció de disparar a la criança respectuosa que m’ha salvat la vida en diverses ocasions, però és una opció educativa que té més de cultural i d’ideologia que de ciència, i sovint ens la venen en un format –via xarxes socials– que en lloc d’ajudar-nos a maternar més felices, ens genera obligacions, ens desconnecta del nostre propi aprenentatge –com a persona del món que més coneix i estima a la seva criatura– i es pot convertir perillosament en nous postulats de gènere.
No et fa més o menys bona mare donar el pit. I definitivament, tampoc et fa més o menys mare feminista
Una cosa són bio pràctiques com la lactància materna a demanda, que està provat que aporta molts beneficis per als nadons i que ajuda a establir el vincle afectiu mare-bebè tan sa i necessari. Tampoc ens equivoquem, però, la lactància materna no és indispensable per establir el vincle amb el teu infant. Les mares que no donen pit també estableixen vincle afectiu –o no, però no té a veure amb el pit. No et fa més o menys bona mare donar el pit. I definitivament, tampoc et fa més o menys mare feminista. (Una altra cosa és que l’estat hauria d’assegurar que com a mínim poguessis escollir si vols donar el pit a demanda i en exclusiva fins als sis mesos, com recomanen les associacions de pediatres, cosa que ara no passa).
Molt menys provada científicament, però, està la relació entre el vincle afectiu i el co-llit, la motxilla portabebès, ajudar-lo a asseure o esperar que ho faci sol, a agafar-lo de les mans quan comença a voler caminar, o ja de més grandets: una gestió particular de les enrabiades, explicar-li contes sobre emocions, alimentar-lo d’una manera o d’una altra, ordenar en certa manera les joguines… o la idea que la mare, i només la mare, pot respondre a les necessitats de l’infant de manera eficient. Per no dir que en alguns casos, no està provat en absolut que aquestes pràctiques responguin millor a les necessitats emocionals o biològiques de la criatura, i molt menys a establir un ‘vincle afectiu segur’ amb la mare o persona que materna. Hi ha una criança conscient que està més a prop d’una moda –econòmicament molt rendible– que d’una reivindicació del benestar i salut de mares i criatures. Enteneu-me, pots tenir tots els mobles de fusta i llibres del món, i mirar-lo als ulls quan s’enfada, que si no tens temps ni calma per estar amb el teu infant, per escoltar-lo, de poc us servirà. I tampoc cal que t’ho carreguis tot a les teves espatlles! A mi l’experiència em diu que si les mares tenim habitació pròpia, la criança és més fàcil, més divertida i transformadora, i que per criar un infant fa falta una tribu, fan falta mans, fa falta suport. Això no ho dic jo, ho diem totes.
Els primers dos anys són primordials per a donar-li a la criatura una base sòlida d’autoestima i salut mental
La teoria del vincle el què defensa i ha provat científicament és que els nadons pel seu desenvolupament de les funcions intel·lectuals, de les capacitats socials i de l’equilibri emocional necessiten el contacte i notar de forma física i evident l’estima de la mare o persona que els materna, sobretot fins als dos anys. El cervell del bebè en néixer és plàstic i es modifica segons les seves experiències, s’acaba de formar. Per això els primers dos anys són primordials per a donar-li a la criatura una base sòlida d’autoestima i salut mental. I per això, la qüestió de la conciliació, o de les maternitats feministes, hauria de passar per encaixar que les famílies (i principalment les mares perquè són les que maternen en el 90% dels casos, i aquesta feina feminitzada s’ha de reivindicar, i per això, hem de dir ‘mares’ en genèric i hem de parlar-ne des del feminisme) tinguin unes condicions econòmiques, legals i laborals adequades per poder atendre personalment les necessitats de l’infant. Això, ho documenten milers de llibres, però jo m’he basat en textos d’Eulàlia Torras de Beà. Fixeu-vos que la teoria del vincle i les pràctiques de criança respectuosa, tot i que poden coincidir en algun punt, no necessàriament tenen res a veure. I, en canvi, les últimes, poden ser molt exigents amb la persona que cria i van molt més enllà dels dos anys de la criatura. Les receptes de la disciplina positiva haurien d’explicar-se des d’una opció educativa cultural i ideològica defensable però no com la millor i a vegades única manera de criar un infant amb un “vincle segur”, salut mental i felicitat.
Les mares crítiques, o feministes, escollim la criança conscient perquè és una forma de relació en teoria més democràtica i pacifista, però hem d’evitar convertir-la en dogma perquè aleshores ni és el millor per a les criatures ni és el millor per a les mares. De fet, crec que hauríem de passar les pràctiques de criança respectuosa pel sedàs del feminisme per veure què ens quedem i què no per a les nostres maternitats. Si la mare no és feliç, l’infant no és feliç. I sobretot, que cadascuna triï i remení, i evitem jutjar-nos les unes a les altres, si us plau.
El vincle segur es crea amb els nadons a tot el món, però la criança respectuosa només està de moda a occident
Perquè pensar que només des de les maternitats conscients podem establir un vincle segur i educar emocionalment els nostres infants ens pot portar a suposar moltes coses errònies, poc feministes i potencialment classistes i racistes… Per exemple, que si la mare no segueix aquestes pràctiques, no és bona mare, no està fent el millor pel seu infant i no tindrà una relació sana amb aquest. Que si l’infant, com a adult no és una persona del tot sana mentalment, alguna cosa estranya haurà fet la mare (com si no hi hagués ningú més en la vida dels menors ni context sociocultural). Tercer, que la criança i els mètodes educatius no tenen res a veure amb la pròpia cultura, classe social, edat, orientació sexual, ideologia pròpia, suport co-maternal i estatal, feina, autoestima… El vincle segur es crea amb els nadons a tot el món, però la criança respectuosa només està de moda a occident.
La criança conscient pot tenir moltes propostes interessants, però no la podem defensar des del feminisme si no hi incloem el feminisme de manera explícita. I aquest debat el tenim pendent, sobre la taula.
