Plantar rosers pot ser un acte revolucionari? L’escriptor George Orwell hi reflexiona tot cuidant el seu jardí de la casa de camp. S’hi escapa els caps de setmana deixant enrere el Londres boirós i contaminat; també el Londres bombardejat pels nazis durant la guerra.
Rebecca Solnit, autora d’aquest assaig entre la biografia i la reflexió artística i política, ens agafa per la mà i passeja per aquest jardí d’Orwell que és la seva vida i obra. No només a través dels llibres més coneguts, també dels seus articles periodístics, columnes i reflexions de dietari.
Orwell va ser testimoni en primera persona del gran terrabastall de la primera meitat del segle XX. Aquesta experiència el va portar a ser un dels escriptors que millor ha denunciat els excessos del totalitarisme amb obres tan icòniques com 1984 o La revolta dels animals. De la seva experiència com a brigadista a la Guerra Civil Espanyola, en una milícia del POUM, va sorgir Homenatge a Catalunya. Va viure de molt a prop la revolució social i la destrucció feixista. El fet que en mig d’un remolí històric tan extrem –només nou anys separen l’inici de la Guerra Civil de la fi de la Segona Guerra Mundial– l’escriptor i militant pensés en cuidar els seus rosers dona prova de la grandesa i amor per la vida d’algú que, a més a més, no va gaudir mai de bona salut. Orwell va patir afeccions pulmonars durant pràcticament tota la seva vida adulta. El seu jardí era una necessitat de supervivència.
Les reflexions d’aquest llibre són múltiples, des de molts àmbits, a voltes fins i tot desordenades, seguint més aviat les passes de Solnit que no pas les d’Orwell, però un capítol resumeix nítidament el que pensava Orwell i pensa Solnit i qualsevol persona inquieta i preocupada per transformar la societat: també lluitem per les roses.
Les reflexions d’aquest llibre són múltiples, a voltes desordenades, seguint més aviat les passes de Solnit que no pas les d’Orwell, però un capítol resumeix nítidament el que pensen Orwell, Solnit i qualsevol persona preocupada per transformar la societat: també lluitem per les roses
La sufragista Helen Todd va tenir la idea parlant amb dues grangeres d’Illinois durant la campanya pel vot de les dones el 1910. Maggie i Lucy estaven entusiasmades amb la idea que, en el futur, el pa de la vida, que és la llar, el refugi i la seguretat, i les roses de la vida, que són la música, l’educació, la natura i els llibres, fossin el llegat de tots els infants. El pa alimentava el cos, les roses l’esperit. Pa per a tothom, i roses també. Un any després, James Oppenheim va publicar el poema “Pa i roses”, que va esdevenir un símbol de l’esquerra fins als nostres dies.
Les roses d’Orwell em recorden també El dret a la peresa, el llibre escrit el 1880 per Paul Lafargue, gendre de Marx. Potser Orwell no el va llegir mai. Va ser molt popular a l’Estat francès a finals del segle XIX i als anys setanta va influir sectors del marxisme i l’anarquisme. Era una oda al temps lliure, la utopia a la qual arribaríem després de superar la impossibilitat del capitalisme de repartir justament la seva abundància sense fi. L’argument és conegut: l’augment constant de la productivitat que permetrien els avenços tecnològics reduiria al mínim la jornada laboral. Sota el capitalisme això vol dir atur i misèria. Calia superar les seves relacions socials de propietat, mercat, etc. En el socialisme, treballarien les màquines. I les persones ens podríem dedicar a gaudir de la vida: fomentar les capacitats artístiques, aprendre coses, gaudir de la natura, cuidar un jardí…
En temps com l’actual de pa escàs i sense gust i circ mediocre, reivindicar les roses és certament revolucionari.
