Després de la Guerra Civil, de 1936 a 1939, foren assassinades 2.238 persones que van defendre la Segona República a València, un dels últims reductes del govern legítim. Entre el 3 d’abril de 1939 i el 10 de novembre de 1956, grups de deu o dotze persones van ser conduïdes en camions al Terrer, un camp de tir del destacament militar de Paterna (l’Horta), a cinc quilòmetres de la capital valenciana. Eren sobretot homes provinents de la presó Model i de la del monestir de Sant Miquel dels Reis, on podien passar mesos condemnats a mort. Després d’afusellats, deixaven un rastre sagnant, empedrant el conegut com a “camí de la sang”, entre el camp de tir i el cementeri. Allà, el fosser d’aleshores, el republicà Leoncio Badía, va ser obligat a soterrar “els seus” com a càstig. Així ho relata encara ara la seua filla, Maruja Badía.
Leoncio, als seus, els va dipositar, sempre que va poder, amb esment dins la fossa; els va tallar pedaços de roba i va vessar l’obligada calç viva amb la cura clandestina de qui rega una flor. I va ser gràcies als fragments de tela que moltes vídues, mares i filles aconseguiren identificar éssers estimats. El fosser assenyalava, entre moltes altres coses, el lloc on es trobaven les restes de la víctima. Per això, sempre va haver-hi flors i rajoles de Manises amb els noms i històries entre murmuris cada primer de novembre, dia de Tots Sants, única data en què els uniformats permetien els grups de dones naufragades pel dolor a tocar dels túmuls de terra remoguda. Allí, més d’una va rebre culatades de fusells i el menyspreu benemèrit al crit de: “Ací no es plora, ací hi ha gossos soterrats”.
Així ho recordava la ja finada Concha Gómez, una de les impulsores de la compra de la fossa 126 a perpetuïtat, el 1976. Les seues vivències van quedar plasmades en els documentals El Terrer, un poble emmudit (2012) i Dones de Novembre. Les fosses clandestines del franquisme (2015). “Tots són meus, tots són meus…”, solia sanglotar mentre agranava, amb sabatilles d’anar per casa, sa casa, les ceràmiques de la fossa, entre les quals hi havia la de son pare, Alfonso Gómez, un llaurador de Benaguasil.
Registres escabrosos
Les dades afloraren a mitjans dels huitanta, quan l’historiador Vicent Gabarda va descobrir en el Registre Civil de Paterna les actes de defunció durant la dictadura. “El franquisme no va ocultar els crims, sinó que, ben al contrari, no es va cohibir d’exhibir l’obra que estava portant a terme”, explica Gabarda. La fossa 126 es va nodrir de cinc saques entre el 27 d’agost i el 14 de setembre de 1940. Amb la recent exhumació van aparéixer restes de 144 cossos, la qual cosa confirma la memòria oral de les famílies: qui podia els soterrava a banda, en nínxols individuals o col·lectius, o en fosses satèl·lit, més menudes, augmentat l’arxipèlag sinistre de Paterna, amb prop de 160 fosses.
Amb més de 2.000 afusellaments, el Terrer és el segon lloc amb més represaliades durant la dictadura, en “temps de pau” –com definia Franco el seu règim–, després del cementeri de La Almudena, a Madrid. Identificar els cossos depén, en part, de trobar familiars vius, perquè la majoria de sobrevivents són molt majors o ja han mort. Com en altres ocasions, són les famílies i no l’Estat les qui senten la necessitat de conéixer les raons dels assassinats, i supuren a la superfície històries doloroses, però també de resistència, dignitat i lluita per la memòria.
L’associació de familiars de víctimes del franquisme de la fossa 126 està presidida per Maria Navarro, qui busca les restes del seu avi, José Navarro, qui va ser regidor comunista a Picanya. Navarro s’ha proposat, no només exhumar aquests ossos, sinó trobar als familiars dels qui van compartir dolor i fossa amb el seu iaio i així continuar amb el treball iniciat per Josefa Celda, pionera a l’hora d’exhumar amb criteris científics a Paterna, també en la fossa 126. Josefa va lliurar una llarga lluita administrativa en la recerca de son pare, José Celda, un llaurador de Massamagrell, fins que en 2013 hi va recuperar les restes i va obrir així un capítol de la vida de la fossa tot inspirant avanços legislatius i de reparació simbòlica.
Amb més 2.000 afusellaments, el Terrer és el segon lloc amb més represaliats durant la dictadura, en “temps de pau” –com definia Franco el seu règim–, després del cementeri madrileny de La Almudena
En el cas valencià, el Consell va aprovar un decret que desenvolupa la llei 14/2017, de memòria democràtica i per a la convivència. Això obliga la Generalitat a reparar la diversitat de formes de repressió o violència patida, particularment, per les dones i familiars de les víctimes. També contempla una Comissió de la Veritat autonòmica per a “restablir la veritat històrica, jurídica i institucional al voltant dels fets esdevinguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista”.
En virtut d’aquest compromís, i només des de fa uns anys amb suport públic, és que diverses organitzacions d’arqueologia i antropologia forense han treballat sense descans durant els últims temps. Amb més força des de 2015, quan el Partit Popular va perdre la majoria absoluta en benefici del govern del Botànic, coalició progressista actualment conformada per PSPV-PSOE, Compromís i Podem.
Una de les entitats que més cossos ha exhumat és ArqueoAntro, col·lectiu al qual pertany l’arqueòleg Miquel Mezquida, qui, juntament amb les antropòlogues Andrea Moreno Martín i Marisol E. Schwab, en l’informe “Exhumacions de fosses comunes al País Valencià: 10 anys d’intervencions científiques”, identifica 583 fosses: 77, 156 i 350 a les províncies de Castelló, Alacant i València, respectivament. “Només en la província de València s’han recuperat 1.128 víctimes, és a dir, un 18 % del total de víctimes que es computen al País Valencià”, s’indica en el document. En el cas concret del cementeri de Paterna, es xifra en 934 els cossos recuperats, el que equival al 42 % de les víctimes d’aquest indret.
