L’estiu de fa 150 anys, exactament un 8 de juliol de 1873, esclatava la Revolució del Petroli, que va ser especialment forta i transcendent a la ciutat d’Alcoi. Va ser una revolta obrera, de caràcter llibertari i sindicalista, per la defensa d’uns drets i d’unes condicions laborals i de vida dignes, en la qual es van manifestar tant homes i dones com xiquets i xiquetes.
Al darrer terç del segle XIX, Alcoi tenia una rellevància notòria pel que fa a la indústria. De les 30.000 habitants de la ciutat, almenys 5.500 treballaven en la indústria tèxtil, en alguna de les 175 fàbriques que es repartien per la ciutat i vora els rius, i 2.500 més es dedicaven a la indústria paperera, la qual comptava en aquell moment amb un total de 74 factories. Aquest fet va ocasionar que la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (FRE-AIT), que tenia la seu estatal a la mateixa ciutat d’Alcoi, comptara amb més de 2.000 afiliades a finals de 1872, és a dir, quasi la quarta part de les treballadores de la localitat. Ens trobem als inicis de la Primera República Espanyola, que es proclamà el febrer de 1873 i que va durar poc més d’un any, fins al desembre de 1874, quan el general Martínez Campos es va alçar en un pronunciament militar que reinstaurà la monarquia borbònica.
Els motius de la revolta van ser molt bàsics: el reclam d’unes condicions de vida i laborals dignes. En aquell moment, a les fàbriques hi treballaven persones adultes i criatures en unes condicions laborals i vitals miserables i terribles. En aquests anys, la taxa de mortalitat infantil era altíssima: només a Alcoi el 42 % de les criatures moria abans d’haver fet 5 anys. D’aquesta manera, una vaga general convocada pel moviment obrer, exactament per l’Associació Internacional de Treballadors, el 8 de juliol de 1873, va paralitzar quasi per complet la ciutat. Aquesta mobilització es va convocar per a reivindicar millores salarials, major qualitat en les condicions de treball i de vida i una reducció de la jornada laboral.
L’Associació Internacional del Treball (FRE-AIT) comptava amb més de 2.000 afiliacions a Alcoi en 1872, quasi una quarta part de les treballadores de la indústria local
Dies més tard d’aquesta paralització, els majors representants de l’associació es van reunir a l’Ajuntament, conjuntament amb els propietaris de les fàbriques i l’alcalde, per a intentar negociar un acord que satisfera les demandes de les treballadores. A fora, al voltant de l’ajuntament, es va conglomerar, mentrestant, una enorme quantitat de gent, d’obrers i d’obreres, a l’espera de les possibles negociacions i victòries d’aqueixa reunió. Però ni l’alcalde ni els propietaris es van mostrar predisposats a negociar ni a acceptar cap reivindicació. És en aquest moment quan la multitud obrera va demanar la dimissió de l’alcalde, Agustí Albors –conegut amb el sobrenom de Pelletes– i la seua substitució per una junta revolucionària i quan membres de la Guàrdia Civil estratègicament ubicats als voltants de la massa de gent van començar a disparar a la multitud pacíficament reunida, plena d’esperances i de nervi, plena de por i d’expectatives, que restava a l’espera de les negociacions que s’estaven mantenint dins de l’edifici. Comença així la Revolució del Petroli, en el transcurs de la qual, durant un dels intents d’assalt al consistori, el Pelletes fou mort.
Un viatge literari de 110 anys
És gràcies a l’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó i la seua primera novel·la, Júlia –publicada fa quaranta anys, en 1983–, que moltes lectores van poder reviure i sentir el que va ocórrer l’estiu de 110 anys abans a la seua ciutat i que avui encara ens podem posar en la pell, els porus, el nervi i les axil·les de les emocions totes aquelles que van viure aqueix moment històric. Un moment i una revolució que van canviar el cicle de la història i del qual en sabem ben poc; un temps i uns fets que van esdevenir claus per a obrir-se cap al futur i cap al canvi. Gràcies a l’autora, avui tenim testimoni, veracitat, literatura i vivència del que va significar viure la revolta des de dins.
Perquè Júlia (encara disponible l’edició de butxaca de l’editorial Bromera, del 2004) és una novel·la que s’emmarca a l’Alcoi de finals del segle XIX i en la qual la protagonista es veu afectada de ple pels canvis del seu context històric. A l’edat de 18, Júlia, que treballa en una fàbrica tèxtil, comença a evocar la figura del pare, mort anys enrere, quan ella en tenia 5, just durant la Revolució del Petroli.
En aquest punt de la novel·la és quan Isabel-Clara Simó ens trasllada indirectament, però de forma incisiva, els fets que es van viure a Alcoi, i ho fa a través de les paraules de la Júlia de la 18 anys que recorda el seu passat i torna als temps de la seua infantesa. El seu pare la duia sempre a tot arreu i la incitava a ser partícip dels esdeveniments, juntament amb sa mare. Aquell 8 de juliol, però, li demanen a la Júlia que s’espere quieta a casa fins a la seua tornada. Unes paraules que li sonen a mal presagi. Després que els pares marxen de casa, ella o pot resistir-s’hi i surt al carrer, on es troba, de seguida, enmig d’una enorme massa de gent, rodejada de culs i de cames que no paren d’espentar-la. Sense saber com, sent la veu de la mare entre la multitud i la d’altres dones conegudes que la condueixen fins als seus braços mentre s’obrin camí entre la gent. Quan la mare l’agafa al vol, l’arrima fins a un portal i li demana que s’estiga allà quieta i que no es moga.
A la protagonista de ‘Júlia’ la consideraven, maldestrament i en to de burleta, filla d’un criminal. Filla d’un home que el 8 de juliol del 1873 va ocupar les primeres files quan calgué anar a l’alcaldia a prendre el poder
Durant aquell recorregut, Júlia aconsegueix distingir el seu pare, que entrava en un portal amb altres homes. Una vegada a dins, es mira tota la gent amb uns ulls gegants, entre la incredulitat i la sorpresa: “I recordava que es produí un silenci, fons com el so d’un timbal. I després una cridòria i un soroll. ‘Disparen, disparen’, ‘Assassí’, ‘Fill de puta’”. S’evidencia ací l’esclat revolucionari i continua contant-nos la Júlia sorgida de la imaginació d’Isabel-Clara Simó: “Després ja no recordava res de res. Una dona la trobà, la prengué al coll i vinga a fer-li preguntes. La dona corria, i deia: ‘No mires, no mires’. Per això, ella mirava amb una agonia terrible. I ella (Júlia) s’abraçà al coll d’aquella dona. Però no se’n recordava del seu nom […]. La mare estava plena de sang […]. Al pare ja no el tornà a veure mai més, sabé que s’havia mort, de retorn d’Alacant, que la mare ho deia amb unes paraules estranyes”. Més tard, Júlia s’adonarà del pes que tenen aquestes paraules, dites de manera estranya. La seva mare sempre recordà el seu pare com un heroi.
Isabel-Clara Simó no sols ens conta com va ser l’esclat d’aquesta revolució per mitjà de Júlia, sinó que, al llarg de la novel·la, l’autora va descobrint els fets que van esdevenir a conseqüència d’aquesta revolta obrera i com els anys posteriors van resultar vitals per a la ciutat i la seua gent. Va tenir conseqüències que Júlia viu plenament a mesura que va creixent i transcorre la novel·la.
A la protagonista del relat la consideraven, maldestrament i en to de burleta, filla d’un criminal. Filla d’un home que el 8 de juliol del 1873 va ocupar les primeres files quan calgué anar a l’alcaldia a prendre el poder. Però el seu pare, com conta la novel·la d’Isabel-Clara Simó, “no militava en la Federació, però acudia a totes les assemblees i fins i tot hi parlava. La gent l’escoltava i li mostrava respecte. Les seues intervencions a les assemblees anarquistes eren sempre les mateixes. Tothom les esperava
i el miraven amb simpatia. Les seues idees polítiques tenien una simplicitat diàfana. El que ell volia era la República, la independència d’Alcoi i que no hi haguera ni rics ni pobres”. Amb tot, la gent menystenia a Júlia i es burlava de la seua família. El clima que es respirava llavors feia entreveure la por en el caràcter de la gent. Una por que havia vingut amb les dures repercussions de la revolta. I és que la resposta judicial va ser desmesurada: es van detenir i acusar 711 persones, de les quals 289 van ingressar a presó. Se’ls enviava al Castell de Santa Bàrbara, a Alacant.
Filla d’obrer, dona de burgès
Josep Romeu, l’amo de la fàbrica on treballava Júlia, s’encapritxa d’aquesta i, quan la seua dona mor, li proposa matrimoni. La protagonista accepta, tot deixant la fàbrica, i se’n va a viure a casa del seu antic patró. Aquesta nova condició la converteix en enemiga de la major part de la família de Josep, que no pot acceptar que una obrera, amb ascendència com la seua, puga arribar a pertànyer a la seua condició social, és a dir, a la burgesia d’Alcoi.
Passats anys i viatges, Josep Romeu i la mare de Júlia moren en un interval de temps molt menut. Júlia, juntament amb el fill de Josep Romeu, que també es diu Josep, es veu amb la tasca d’agafar les regnes de la fàbrica, convertir-se en propietària i capaç d’afrontar la incipient crisi que aflorava llavors a la indústria alcoiana. Una tasca que la conduirà al descobriment d’una gran veritat, com la mort del seu pare. Aquí, Isabel-Clara Simó se submergeix en la brutal repressió que va patir el poble d’Alcoi després de la Revolució del Petroli. Júlia descobreix una llista on figura una sèrie de noms de persones que havien sigut delatades per estar relacionades amb la revolta: “Al procés hi havia hagut vora de tres-cents obrers encausats. La majoria no entenia què feien a la sala de justícia. Els caps no hi eren. I bé que feien, deien tots […]. Entre els encausats –la Júlia ho sabia de memòria– va haver-hi 282 acusats formalment, d’un total de 110 delictes. Eren aquells dels quals es tenia alguna prova certa, com ara un testimoni ocular […]. El 1887 encara esperaven sentència vint processats. Alguns estigueren deu anys, esperant sentència. I alguns hi deixaren la pell. Com Pepet de l’Olla. Son pare”.
Enguany es commemora el 150 aniversari de la Revolució del Petroli, l’organització conscient d’un poble per a fer front a les injustícies. Es dedica aquest article a tots aquells i aquelles qui van viure, lluitar, abanderar i combatre en aquests moments tan decisius en l’àmbit social, polític i econòmic. Un temps que va marcar un abans i un després en la història del nostre país, però que també va tenir conseqüències internacionals. Uns moments que van quedar silenciats sota la mordassa de la por. I també a Isabel-Clara Simó, escriptora tot terreny, que amb la seua primera novel·la va ser capaç de deixar-nos l’empremta viva i el testimoni del que va suposar la Revolució del Petroli a Alcoi des de la pell de Júlia. Una autora amb una veu clara, oberta, justa i compromesa amb la lluita i la dignitat social, cavalcant sempre amb la bandera de la llibertat.
