Tothom que sigui mare o pare s’haurà plantejat alguna vegada aquesta qüestió. El benestar dels menors hauria de ser un dels pilars d’una societat avançada. Una infància sana és el fonament per construir-se un futur amb una bona salut mental. Les famílies actuals ho saben i s’informen més que mai sobre temes que tenen a veure amb la cura i l’atenció emocional dels infants. També els professionals de l’ensenyament es formen en la matèria i els centres privats d’atenció psicològica proliferen a les ciutats. En els últims cinc anys, els serveis públics han augmentat també les places de personal especialitzat en l’àrea de la salut mental. Si això és així, si som la societat fins al moment més preparada per entendre i treballar les emocions, com és que els trastorns mentals en la infància i adolescència no ha parat d’incrementar-se? Per què el nostre jovent sent més desesperança cap al futur que els seus avantpassats? Per què com a societat ens costa tant posar remei a aquest mal endèmic?
Com a psiquiatra, com a mare i com a ciutadana em faig sovint totes aquestes preguntes, i ja us avanço que no hi ha una resposta clara, però sí alguns fets diferencials d’aquesta última generació que són interessants d’analitzar. Per una banda, tenim uns nens i adolescents que han nascut en l’època de la hiperconnectivitat i han estat exposats a les xarxes socials molt aviat. D’altra banda, tenim pares que disposen de poc temps per dedicar als fills a causa d’un sistema laboral competitiu i escassament conciliador. També tenim famílies que intenten canviar els models de criança preestablerts en èpoques pretèrites on predominava l’autoritarisme dels pares vers els fills, però amb molts dubtes sobre qüestions bàsiques de l’educació. I, per últim, tenim una societat en general cada cop més avesada a la immediatesa i amb menor tolerància a la frustració.
Els símptomes durant la infància i l’adolescència són diferents que a l’edat adulta. En aquesta etapa no hi ha la mateixa capacitat d’analitzar i comprendre les emocions que se senten, i apareixen amb més freqüència manifestacions conductuals
Si repassem els últims informes de l’Organització Mundial de la Salut (2021), un de cada set joves entre 10 i 19 anys pateix un trastorn de salut mental. La depressió, l’ansietat i els trastorns de comportament són els més comuns i els que ocasionen més discapacitat entre el jovent. El suïcidi és la quarta causa de mort entre les persones de 15 a 29 anys. La no atenció d’aquests trastorns té conseqüències que s’estenen a l’edat adulta, perjudicant la seva salut física i mental, la qualitat i l’esperança de vida.
És important tenir en compte que els símptomes durant la infància i l’adolescència són diferents que a l’edat adulta. En aquesta etapa no hi ha la mateixa capacitat d’analitzar i comprendre les emocions que se senten, i apareixen amb més freqüència manifestacions conductuals. Per tant, hem d’observar els canvis en el comportament.
Si sospites que el teu fill pot estar patint ansietat, cal que paris atenció a alguns petits detalls. En els trastorns d’ansietat, alguns dels símptomes principals són la irritabilitat i els canvis d’humor, l’evitació de situacions que generen estrès (anar a l’escola, quedar amb amics, anar a llocs on hi haurà molta gent), a vegades la davallada en el rendiment acadèmic a causa de la manca de concentració, alteracions de la qualitat del son i somatitzacions.
En la depressió o altres trastorns afectius pot aparèixer tristesa (però no sempre, com ja hem dit), però és molt freqüent també la irritabilitat. Hi ha sempre una pèrdua d’interès i plaer per fer activitats que abans agradaven. Sovint hi ha canvis en el pes, també canvis en el patró de son, amb falta d’energia i sensació de fatiga. Pot haver-hi alentiment motor i del pensament. A vegades és a l’inrevés i trobem que la persona està més inquieta i amb el pensament accelerat. Sentiments de culpa i d’inutilitat. Disminució clara de la capacitat per pensar, concentrar-se i prendre decisions. També són freqüents les idees suïcides recurrents i sovint trobem que aquestes estan planificades o ja hi ha hagut intents previs.
Si sospitem que algú jove del nostre entorn pot estar patint depressió i hi tenim la confiança suficient, no hauríem de tenir por de preguntar com se sent o si té idees de mort. Preguntar per les idees de suïcidi no indueix a cometre’l, i sí que és, en canvi, un signe de prou magnitud per consultar un servei de salut mental de forma preferent.
Si sospitem que algú jove del nostre entorn pot estar patint depressió i hi tenim la confiança suficient, no hauríem de tenir por de preguntar com se sent o si té idees de mort. Preguntar per les idees de suïcidi no indueix a cometre’l
El trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat i els trastorns de conducta es diagnostiquen cada cop en edats més primerenques. Hem de sospitar-los quan tinguem un menor el comportament del qual generi molts conflictes i pertorbi la vida familiar. L’infant o adolescent sent que no pot controlar la seva ira i això el fa sentir malament amb ell o ella mateixa. Aquest fet redueix la seva capacitat per fer amics i tenir bones relacions amb els altres. El seu comportament causa també problemes en l’àmbit escolar i la seva conducta implica perill per a ell o ella mateixa o els altres.
En el trastorn per dèficit atencional sense hiperactivitat, els nois i noies tendeixen a cometre errors per descuit, distreure’s fàcilment, no semblar sentir quan se’ls parla directament, tenir dificultats per seguir instruccions i per organitzar-se, evitar l’esforç mental sostingut, i oblidar i perdre coses.
Comparativament amb la resta de països de la Unió Europea, l’Estat espanyol està a la cua en nombre de psiquiatres per habitant. El 2019, la xifra era d’11,81 per cada 100.000 habitants, mentre que estats pròxims com el francès o l’italià tenien 22,86 i 17,38 per cada 100.000, respectivament. Les taxes de consums d’ansiolítics i antidepressius són, en canvi, les més altes d’Europa. I aquesta relació no és casual. Amb menys temps per atendre el pacient hi ha més tendència a medicar. No s’ha de demonitzar l’ús els psicofàrmacs, que en tants casos és essencial, però també cal fer autocrítica des dels mateixos professionals que ens dediquem a la psiquiatria i a treballar per minimitzar-ne l’ús.
Si realment volem tenir cura de la salut mental dels nostres joves, caldran més professionals. Però ens hauríem de plantejar seriosament quins aspectes de la societat actual els fan emmalaltir i apostar per una prevenció real. No podem perdre més temps.
