A La revolució Feminista Geek (2016), Kameron Hurley deia: “només som tan normals com les històries que ens vulguem explicar”. Sabem que les representacions són importants. Al llarg d’aquest segle, gràcies a reivindicacions de col·lectius minoritzats i a la possibilitat d’autorepresentació que ens ha donat certa tecnologia, hem vist eixamplat el límit del que era reproduïble dins de l’audiovisual de masses. Aquesta paraula suada, diversitat, ha servit tant perquè la indústria cultural es renti les mans amb purple o pinkwashing, com per justificar queixes desmesurades de reaccionaris de tota mena, que ploren preventivament per una suposada pèrdua d’espais. I és que el privilegi de la representació, com n’hi deia Edward Said, estableix un poder simbòlic a través de la imatge. És per això que als últims anys hem observat a certes persones esparverar-se perquè, de cop i volta, hi havia dones, trans o gent racialitzada a les seves sèries preferides. Com si haguessin hagut de demanar permís per existir!
No venim a parlar d’això. Venim a reflexionar sobre com ha crescut un nou paradigma batejat com la messy millenial woman: la dona desastre. Un estereotip forjat a través d’ídoles musicals (Lana del Rey o Taylor Swift) i fenòmens literaris (Sally Rooney, Cristina Morales). Però ens centrarem en l’audiovisual per ser l’espai on més ha arrelat.
Qui és aquesta dona desastre i per què ens ha d’importar? En primer lloc, perquè ha provocat un canvi en la percepció del que pot ser una dona. Durant molt de temps, la decadència era privilegi exclusivament masculí. Un equivalent femení de Bukowski, Steve Urkel o Homer Simpson era difícil de trobar. Ja fos en forma d’escriptora maleïda, d’agent de l’ordre amb problemes d’alcoholisme, de friqui adorable i incompresa, o de misantropa cínica i malparida, era impensable tenir una protagonista que creés rebuig amb les seves accions o estigués allunyada de l’èxit per incapacitat o mandra.
Però en la darrera dècada no només hem tingut dones que feien malifetes i no complien les seves expectatives vitals, sinó que a més a més han protagonitzat històries exitoses d’alta qualitat. Potser la primera va ser Lena Dunham amb Girls (2012), i la més celebrada, Fleabag (2016). Són personatges fal·libles, capritxosos o immadurs, que carreguen una motxilla de problemes que no han sabut gestionar. No compleixen amb els cànons de bellesa, sense que això les hagi de definir. Les seves motivacions poden ser egoistes, i el seu fracàs sol ser per culpa seva, per mamarratxa, gambaire o malfeinera.
La dona desastre també omple el buit femení de la figura ‘slacker’, és a dir, personatges amb poca motivació per assumir responsabilitats o perseguir objectius convencionals
El que és interessant d’aquestes històries és que trenquen el binomi clàssic de verge o puta. Les protagonistes de The Good Place (2016) o Crazy Ex-Girlfriend (2015) no són bones, però tampoc dolentes com la clàssica femme fatale, aquell clixé que era una llosa de la qual era difícil escapar. Recordem les paraules de Jessica Rabbit: “No soc dolenta, m’han dibuixat així!”. La dona desastre, ans al contrari, normalitza la sexualitat femenina fora de puritanismes. Li agrada el sexe, però no utilitza la sexualitat com una arma.
La dona desastre també omple el buit femení de la figura slacker, és a dir, personatges amb poca motivació per assumir responsabilitats o perseguir objectius convencionals, com per exemple la parella protagonista de Broad City (2014). Es podria defensar que les aventures d’institut de les no-volem-ser-més-unes-clavacolzes de Booksmart (2019) o Never Have I Ever (2020) també formen part d’aquest grup, tot i que donen una volta a l’estereotip per traçar un viatge heroic que va de ser unes set-ciències a buscar la popularitat. El creixement del nombre de dones humoristes o l’èxit de Philomena Cunk també es podria incloure dins d’aquesta tendència.
Fins aquí tot molt bé, celebrem la viabilitat d’altres tipus de personatges que obre el ventall del possible, i més si es tradueix en obres fresques i diferents. Aquest nou paradigma, però, no està exempt de crítiques. La primera i més òbvia és que seguim sota l’imperialisme cultural estatunidenc, i el gruix de les històries ve de grans productores (que dispensen a les seves treballadores un tracte qüestionable, com veiem en les demandes de l’actual vaga de guionistes). La majoria d’audiovisual que consumim representa només una petita part del món. Podríem haver partit de Persèpolis (2000), que va ser una obra pionera en l’àmbit de narracions d’autoficció i retrat generacional. O de la ficció ibèrica, on tenim l’entranyable Belén d’Aquí No Hay Quien Viva (2003), que ara viu una segona joventut a internet com a icona de la precarietat. Però el cert és que estem encara lluny de compartir imaginaris que no passin per Hollywood.
La influència d’aquest arquetip ha estat tan gran que la periodista Ayesha Siddiqi afirma que “la dona que se saboteja a ella mateixa és el que el pare descuidat va ser per a les comèdies dels noranta, un estereotip que defineix una era”
La influència d’aquest arquetip ha estat tan gran que la periodista Ayesha Siddiqi afirma que “la dona que se saboteja a ella mateixa és el que el pare descuidat va ser per a les comèdies dels noranta, un estereotip que defineix una era”. La referència a les sitcoms no és casual. Moltes sèries de comèdia són transmissores de valors, creadores de nostàlgia i, en definitiva, miralls d’un determinat Zeitgeist. Com a retrat generacional, un altre tret important de les històries de dones desastre és com han abordat i reinterpretat el trauma i la salut mental, reflectint la discussió que s’estava donant per mitjà de la cultura popular. En un món post #MeToo, és impossible negar la influència bidireccional entre la ficció i les dones que la interpreten, tant des del punt de vista actoral com crític. La nostra percepció d’Amy Winehouse o Britney Spears ha canviat significativament, en gran part, gràcies al debat produït a les xarxes socials i als carrers sobre com tractem els cossos i les vides de les dones públiques. Obres com I May Destroy You (2020) o Promising Young Woman (2020) són clara conseqüència d’aquesta dinàmica.
I aquí destapem la caixa dels trons: les expectatives sobre la dona desastre com a eix polític de canvi. Potser per primer cop, les dones (majoritàriament joves, blanques i cishetero, és cert) estem accedint a representar quelcom semblant a una neutralitat, a un esperit del temps. O, com a mínim, podem aspirar a fer-ho. Això també comporta una càrrega, perquè les exigències sobre les dones no s’han reduït, al contrari, han augmentat. El filòsof Eudald Espluga, al llibre No siguis tu mateix (Destino, 2022), assenyala que “la imputació de ser una veu generacional recau principalment sobre les dones, però hem de desmuntar el mecanisme ideològic que aprofita el feminisme per blanquejar com a sensibilitat epocal una violència que té a veure amb la desigualtat. La part disfuncional d’aquestes dones es converteix en un element cool, un nou capital simbòlic”.
Espluga es feia ressò dels pensaments de l’escriptora Rebecca Liu, qui afirmava: “La política s’ha reclòs cada cop més en l’àmbit de la representació. El problema no són les sèries, sinó per què els mitjans estimen aquestes representacions i estan tan desesperats per donar-los una lluentor revolucionària. Fer de la cultura popular el lloc de la revolució és una manera fàcil d’oferir l’aparença de fer política emancipatòria, mentre que la realitat canvia poc”. Siddiqi sentenciava: “Només obtenim aquestes victòries pírriques un cop s’han divorciat de les victòries reals. Hollywood està contractant talents que descobreixen a la xarxa, però només després que les guerres de l’streaming hagin erosionat el poder sindical”.
Són personatges fal·libles, capritxosos o immadurs, amb una motxilla de problemes que no han sabut gestionar
Mentre Espluga expressa una crítica a l’etiqueta de milennial vista com una simple divisió generacional, en lloc de reconèixer-la com una conseqüència de la precarietat que ens afecta de manera diversa, Liu protesta contra la manera en què el tòpic de la dona desastre encapsula els sentiments d’impotència generacional i es presenta com una retòrica emancipadora. Siddiqi ens adverteix de la importància d’utilitzar la ficció per ampliar imaginaris, però sobretot de ser conscients de qui es beneficia de cada relat i de com trencar amb les inèrcies establertes. Enfront de la narrativa de la milennial egoista que no s’esforça, s’ofèn per tot i no vol tenir fills, hem de mirar més enllà i comprendre que la barbàrie neoliberal afecta tothom. Nosaltres proposem col·lectivitzar el malestar per crear un front comú contra les limitacions imposades pel capitalisme.
Quina valoració hem de fer, llavors, de tot aquest assumpte de la dona desastre? Estem presenciant el final d’una era o, almenys, el tancament d’un arquetip cultural. Pensem en la polèmica després de l’estrena d’Autodefensa (2022). Aquesta sèrie es va vendre com a feminista i generacional, però representava exclusivament un tipus d’actitud i uns personatges que pertanyien a una classe i un context molt específics. Alhora, revelava la postironia de reconèixer-se com a producte de consum ràpid que vol crear controvèrsia minant certes convencions que ja hauríem de tenir interioritzades.
En un article on revisitava Girls, deu anys després de la seva estrena, Ofèlia Carbonell reflexionava sobre els canvis a l’hora de relacionar-nos en línia i consumir sèries. Fa una dècada, teníem certa ingenuïtat respecte a consignes més o menys progressistes, però “actualment, la majoria de les causes estan força més assumides o hi ha un esgotament. El cert és que cada cop ocupem un espai menys polititzat a internet”. Passada aquesta etapa i generalitzada la desconfiança cap a les grans plataformes, sobretot després de la compra de Twitter per Elon Musk, i amb la reacció masclista que estem patint, ens hem adonat que aquestes tendències no transformen el món, sinó que les ficcions i la nostra vida digital es retroalimenten amb els esdeveniments analògics. Siddiqi ho resumeix així: “Internet accelera i omple buits. Res del que ha empitjorat en els últims anys és nou, tot té orígens històrics. Tanmateix, si em preguntes, sí que crec que vivim pitjor. No dubtaria a dir que no. Vivim en un món millor”.
Hem descobert el truc del mag, i ara el podem replicar. Això significa que la màgia ha desaparegut? Potser el que ens queda és confiar que les noves generacions tindran més experiència i històries més diverses a l’hora d’enfrontar-se i donar sentit al món. Encara confiem en les paraules de Bertolt Brecht: “L’art no és un mirall per a reflectir la realitat, sinó un martell per a donar-li forma”.
