Providence està destinat a ser un dels noms de referència de la temporada de grans festivals de música d’aquest estiu a casa nostra. Però no es tracta d’un grup de rock alternatiu de Manchester ni d’un gurú californià dels sons electrònics. De fet, la seva presència pública passarà molt més inadvertida per al gran públic que la dels Pet Shop Boys, Blur, The Offspring, Placebo, Rosalía o qualsevol altre dels grans noms que capitanegen els cartells d’enguany del Primavera Sound, el Sónar, el Festival Internacional de Benicàssim (FIB) o qualsevol altra de les grans cites festivaleres d’aquest 2023 als Països Catalans.
Providence Equity Partners és un fons d’inversió privat fundat el 1989 amb seu corporativa a la ciutat de l’estat de Rhode Island (els EUA) que li dona nom. Encara que lluny dels grans gegants mundials de la gestió de fons, com Blackrock o Vanguard, compta amb 42.000 milions d’euros invertits en prop de 200 societats arreu del món. Especialitzat en tecnologies de la comunicació i la informació, a l’Estat espanyol ha entrat en el capital del grup de telefonia MásMóvil, l’any 2020, i en altres start-ups i marques del sector. Tanmateix, com la majoria de grans vehicles inversors, ha posat ous en tota mena de cistelles.
Palanca del Reial Madrid amb fiscalitat evasiva
Una de les més polèmiques, però silenciada mediàticament, va ser la seva inversió en el Reial Madrid. L’any 2017, va comprometre amb el club que presideix Florentino Pérez una capitalització de 500 milions d’euros en tres terminis durant dos anys a canvi d’un percentatge del 30 % en els beneficis dels drets d’explotació dels patrocinis i les plataformes digitals del club merengue. Segons la investigació periodística Football Leaks (una base de dades que rastreja la presència de l’evasió fiscal en operacions vinculades al futbol professional), difosa a l’Estat espanyol per El Mundo i Info Libre, l’operació es va forjar per mitjà d’una filial del fons nord-americà anomenada PQ VII Sarl, amb seu a Luxemburg, que alhora tenia tot el seu capital radicat en dues societats domiciliades a les illes Caiman, territori britànic del Carib tipificat com a paradís fiscal per la Unió Europea.
El fons d’inversió estatunidenc Providence ha adquirit el control de la promotora de l’Arenal Sound i el FIB a canvi d’una aportació de 120 milions d’euros en quatre anys
Fa uns mesos, Providence feia un moviment estratègic en el creixent negoci dels macroesdeveniments musicals estiuencs. Una filial del fons, Superstruct Entertaintment, creada el 2017 a Londres i especialitzada en el sector de la música en viu, anunciava un acord per al control de l’accionariat de The Music Republic SL, empresa valenciana que promou dos dels festivals amb més poder de convocatòria dels Països Catalans: l’Arenal Sound de Borriana i el FIB, tots dos a la costa de la Plana. L’operació, segons diverses informacions difoses a la premsa, s’ha estimat en una aportació de 120 milions d’euros de capital en quatre anys per part de la societat inversora, període durant el qual els administradors de The Music Republic, els germans de Torrent (l’Horta) Antonio i David Sánchez, es mantindran al capdavant del negoci. Els Sánchez van irrompre en la indústria musical amb la primera edició de l’Arenal Sound l’any 2010. Avui, la seva promotora ja controla una desena de festivals a l’Estat espanyol, com el Viña Rock a Villarobledo (Albacete), el Madrid Salvaje, el Granada Sound o el Festival de les Arts de València. El 2019 van donar un gran cop d’efecte en adquirir la titularitat de l’esdeveniment considerat pioner de la irrupció d’aquest model d’esdeveniments a casa nostra: el FIB, fundat el 1995 a Benicàssim, curiosament, també per dos germans, els Morán, que al seu torn l’havien venut l’any 2010 a l’empresari irlandès Vince Power.
El moviment de fitxes de Providence, a través de Superstruct, és part d’una batalla financera internacional pel control del sector dels festivals musicals a la península Ibèrica entre aquest grup inversor i la multinacional californiana Live Nation, considerada líder mundial en el sector de la promoció d’espectacles en viu, i que també havia sonat llargament com a inversora de la promotora del FIB i l’Arenal Sound. Cal tenir en compte que part de l’equip de Superstruct, començant pel seu principal executiu, James Barton, prové de Live Nation. Des del 2016 ha fet seu el control d’un centenar d’esdeveniments de l’agenda internacional, com els festivals ID&T (els Països Baixos) i l’hongarès Sizget que a l’Estat espanyol també posseeix l’accionariat, des de maig de 2022, de la promotora Bring The Noise, que organitza una desena de festivals, entre els quals els gallecs O Son do Camiño i Resurection Fest. Per la seva banda, Live Nation està al darrere d’una desena de cites musicals massives, com el Barcelona Beach Festival (enguany cancel·lat) o el mastodòntic Mad Cool Festival madrileny.
El peix més gros sobreviu
Per al periodista musical Nando Cruz, la irrupció en massa de l’inversionisme forà en el sector dels macrofestivals musicals de casa nostra, encara més en el context postpandèmic, no està fent res més que accelerar les dinàmiques d’ultracompetitivitat capitalista que ja el caracteritzaven abans. “Apareixen molts més diners per contractar i pots pagar caixets encara més alts, que són els que marquen les agències internacionals. Segurament, hi haurà esdeveniments més petits i mitjans que no podran aguantar el ritme, i els més grans em temo que continuaran creixent. Això és una guerra en la qual sobreviuran els més forts, que ara mateix són els que tenen capital estranger”. Cruz ha aplegat la seva mirada crítica sobre aquest model d’oferta cultural on, segons el seu parer, els interessos econòmics passen sovint per damunt dels drets del públic, en el llibre Macrofestivales, el agujero negro de la música (Península, 2023), que just ara s’acaba de publicar.
El primer capítol de l’interès del capital financer internacional pels emergents macrofestivals dels Països Catalans s’escriu el 2018. Aquell any, Providence, via Superstuct, va adquirir el 60 % de l’accionariat d’Advanced Music SL, la societat que organitza el Sónar Festival, la gran marca barcelonina dedicada a les sonoritats electròniques i experimentals, present a la ciutat des del 1994, i també en creixement constant. Tot i que el festival ha mantingut l’equip de direcció fundacional, el nou inversor ocupa dues places en el consell d’administració del grup promotor.
En paral·lel, el mateix any, l’altre gran emblema de les cites festivaleres de la capital catalana, el Primavera Sound –en actiu des de l’any 2001 i ubicat des del 2005 a l’emblemàtica esplanada del Parc del Fòrum–, també fou objecte del desig d’un gestor de capitals privat a través de The Yucaipa Companies, que controla des de llavors el 29 % de les accions. Aquest fons inversor, amb seu a Los Àngeles (Califòrnia), va tenir un conseller assessor il·lustre, l’expresident dels EUA Bill Clinton –bon amic del fundador, el milionari Ronald Burkle– entre els anys 2003 i 2006; i els emoluments que va rebre van despertar sospites de finançament il·lícit durant la primera campanya presidencial de Hillary Clinton. Amb tot, com en el cas del Sónar, els tres empresaris de la nit barcelonina que van muntar el festival s’hi mantenen al capdavant.
Aquests moviments del 2018 han tingut una conseqüència ja ben visible avui, que apunta Nando Cruz: “El creixement internacional. Fa anys creixien en assistència de públic, en nombre d’escenaris o en dies de durada. Però era impensable que s’expandissin cap a fora”. Avui el Sónar celebra edicions a Lisboa i Istanbul, i el Primavera, més actiu en aquest vessant, s’ha estès a Porto, Sao Paulo, Asunción, Bogotà i Buenos Aires. A banda, enguany aterra també a Madrid, el segon cap de setmana de juliol, un llarg anhel de l’organització que ha arribat finalment en reacció a la negativa per part de l’Ajuntament de Barcelona d’allargar fins a dos caps de setmana la cita, com sí que es va permetre l’any 2022.
Creixement amb empentes
Els macrofestivals musicals s’han convertit en un model d’èxit des de la seva irrupció als anys noranta, amb una àmplia gamma de tipologies ben diverses: des dels esdeveniments de gran volum amb set o vuit escenaris, més de cinquanta actuacions i multitud d’experiències i activitats paral·leles; altres especialitzats en un estil musical concret; o els coneguts com a festivals de cicle, amb actuacions individuals espaïdes durant unes setmanes, que busquen generalment un públic de més edat. Molts ajuntaments els veuen com un ganxo generador d’una marca potent que atrau visitants i retorn econòmic. En general, però, en comptes d’organitzar-los les mateixes administracions –com era habitual fa un temps amb els concerts de festes majors, per exemple–, ara s’opta per la cessió de la iniciativa a promotores privades. Gairebé totes les empreses que organitzen festivals es beneficien de subvencions o de convenis de col·laboració amb les institucions, fins i tot les que estan sota control de fons inversors i impulsen esdeveniments de gran magnitud com el Primavera Sound o l’Arenal Sound que generen grans beneficis econòmics. Amb tot, Nando Cruz considera que “la situació pel que fa a les subvencions amb els festivals d’aquí està més o menys acotada. En altres llocs de l’Estat, particularment a Madrid i al País Basc, s’han viscut situacions molt més discutibles en aquest sentit”. El Mad Cool, per exemple, es va beneficiar d’1,4 milions en concepte de contractes de patrocini per part de l’Ajuntament de Madrid l’any 2022. En comparació, el 2021, la promotora del Sónar va rebre 250.000 en subvencions de govern català i 285.000 de l’ajuntament barceloní.
Amb empentes o sense, els festivals floreixen com bolets. El Ministeri de Cultura espanyol en comptabilitza més d’un miler arreu de l’Estat, aplegant tota mena de tipologies. La Societat General d’Autors i Editors (SGAE), amb un barem més restrictiu, en comptabilitza 600, dels quals una seixantena serien macrofestivals (capaços de convocar més de 10.000 assistents per jornada). La Directa n’ha recomptat 45 aquest 2023 arreu dels Països Catalans, entre els que ja s’han celebrat i els que s’han anunciat oficialment i han posat entrades a la venda, computant els esdeveniments amb més d’un dia de durada i organitzats per empreses privades.
Els festivals afecten les sales de concerts: un estudi de l’any 2021 estimava que a Barcelona i la rodalia s’han tancat 110 locals que oferien música en viu en els darrers vint anys
Aquesta proliferació està tenint el seu impacte en altres àmbits de l’activitat musical. En un dels sectors que està generant més debat és en el de les sales de concerts, que fins fa uns anys eren la via més habitual perquè la gent aficionada es foguegés amb el costum d’assistir a actuacions en directe. Les sales viuen una situació de crisi, en bona part per l’impacte de la pandèmia de la covid-19, però veus del sector en situen l’origen molt més enrere i amb causes més diversificades. Un estudi de la Diputació de Barcelona de l’any 2021 estimava que a la capital catalana i la seva àrea metropolitana s’hi han tancat 110 locals que oferien música en viu en els darrers vint anys.
Carme Zapata, gerent de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC), té clar que el boom dels festivals “ens afecta, i molt. I no només pels més històrics, sinó per les desenes i desenes que no paren d’aflorar. Tots sabem que a l’estiu les sales es buiden, no només pels festivals. Tanmateix, el problema és que la generació més actual està creixent en una cultura del festival i no se’ls ven només com una activitat musical sinó com una experiència, i la cultura dels concerts en sales s’està perdent”. L’ASACC acaba de posar en marxa una campanya anomenada “Fes Memòria” per reivindicar per mitjà de la participació popular la tasca de promoció cultural que han dut a terme les sales repartides pel territori i durant tot l’any. Daniel Lampérez, un músic professional de Castelló (tot i que actualment ho compatibilitza amb una altra activitat) que ha tocat en tota mena d’espais i també en grans festivals com el Rototom o el Viña Rock amb el grup Green Valley, hi coincideix: “La cultura de buscar sales i espais alternatius es va perdent. És un model que agrada i que al públic li beneficia. La majoria de gent que va a festivals paga per veure trenta grups i en coneix dos. Però avui la gent ja no paga una entrada per un concert d’un grup que no coneix”.
Núria Alcover, gestora cultural que ha treballat en espais de Barcelona com el Koitton Club, La Deskomunal i l’Ateneu Popular 9 Barris, tot i que reconeix que “en el cas d’aquests projectes basats en la cultura cooperativa i molt travats en la xarxa comunitària, els festivals juguen en una altra lliga i no ens afecten gaire”. Apunta, però, a un altre element d’impacte de l’univers festivaler que afecta altres negocis de més volum: “els festivals van amb el talonari damunt de la taula. Algunes sales que abans aspiraven a dur grups que també entren en el circuit dels festivals, cada cop els costa més competir-hi”. Alcover també és membre de la junta de l’ASACC. Zapata, en aquest aspecte purament contractual, apunta un altre greuge: les clàusules d’exclusivitat que molts festivals pacten amb les empreses de management de les artistes i que els impedeixen tocar en qualsevol lloc de la mateixa ciutat durant un període establert abans de l’esdeveniment. “Per una banda, és bo per als grups anar a un festival, però també és una pèrdua de l’oportunitat d’obtenir altres ingressos per culpa de les clàusules.
I de vegades la limitació és a tota la província, el que vol dir que un grup que toca a un festival a Barcelona no pugui tocar a Vic tres mesos abans”, assenyala.
Impacte en totes direccions
Nando Cruz considera que, en general, els grans festivals estan desenvolupant un modus operandi que està impactant, “com un efecte dominó”, en tot el negoci de la música en viu, i que va imposant en iniciatives de més petit abast les seves regles del joc. “És una maquinària que xucla tot el que té al voltant –remarca–, i el que vol resistir ho ha de fer aplicant les mateixes estratègies que estan aplicant els macrofestivals. Un festival de volum mitjà també pot acabar fent servir tàctiques com pagar un caixet més alt de l’estipulat per artistes només per impedir que altres puguin accedir-hi o acaparar subvencions”.
Alguns festivals amb marques molt consolidades, en comptes de per l’expansió global com el Primavera o el Sónar, han optat justament per la via contrària: estendre els seus tentacles des de la proximitat. Un cas en aquest sentit és el Festival Cruïlla. Nascut a Mataró (el Maresme) l’any 2005, per iniciativa de la cooperativa local Visual Sonora. Sis anys més tard va aterrar al Parc del Fòrum de Barcelona, on encara segueix. Tot i que manté certa etiqueta de festival obert de formes alternatives i transformadores, des de fa una dècada està sota control d’una societat privada, Barcelona Events Musicals SL, que té com a principal accionista un empresari totalment aliè al negoci musical. Es tracta de Gustavo Buesa, inversor que va ser soci de Jordi Pujol Ferrussola en diversos negocis vinculats amb adjudicacions públiques, com el polèmic abocador de Tivissa (la Ribera d’Ebre) o una planta de tractament d’olis a Alcover (l’Alt Camp). Buesa també va ser investigat judicialment per irregularitats en la concessió del servei de recollida d’escombraries a Lloret de Mar (la Selva) l’any 2016, però el cas es va arxivar dos anys més tard.
Fa un any, Barcelona Events Musicals SL va intentar entrar en el negoci d’explotació de sales optant al concurs per a la gestió de l’antiga sala Barts, l’actual Paral·lel 62, a Barcelona, que és de propietat municipal, i que finalment va ser atorgada a l’altre litigant, una unió de diverses cooperatives i projectes. A banda, l’empresa ha engegat també una expansió territorial, amb iniciatives com Ressons del Penedès –que té lloc a diverses caves i cellers d’aquesta comarca vitícola–, o el Cruïlla DO Terra Alta, la primera edició del qual va tenir lloc el mes d’abril al camp de futbol de Batea.
Algunes empreses promotores s’especialitzen en aquesta mena d’esdeveniments en localitats mitjanes, principalment turístiques, que busquen sobretot atraure públic estiuejant. Clipper’s Live SL promou dos dels principals cicles de concerts de l’estiu a la costa catalana: el festival de Cambrils i el dels Jardins de Caproig –a Calella de Palafrugell. El mes de febrer va obtenir la concessió de la Generalitat d’explotar durant tres anys la ronda d’actuacions que des de fa una dècada se celebra al Palau de Pedralbes de Barcelona durant el juliol, que a partir d’ara es denominarà Les Nits de Barcelona. Al capdavant de la societat, com a president i administrador, hi ha Juli Guiu Marquina, que també exerceix de director dels esdeveniments que promou. Marquina, a banda, és vicepresident de l’àrea de màrqueting de la junta del Futbol Club Barcelona. El 20 de maig, al programa Col·lapse de TV3, el cantant del grup Els Pets, Lluís Gavaldà, va explicar que el director de Caproig havia “humiliat” la banda fent-la fora del camerino, molest perquè havien interpretat una cançó titulada “Atracament a la caixa”. CaixaBank, propietària del palauet on té lloc el festival, també n’és patrocinador. A les comarques gironines els principals cicles de concerts estiuencs estan en mans de la promotora Promo Arts Músic SL, que organitza el Festival Acústica de Figueres des de l’any 2001, i més recentment l’Strenes de Girona i els Sons del món de Roses. L’Acústica és un model de festival amb actuacions gratuïtes, que tenen lloc als carrers i places de la ciutat, i que es nodreix bàsicament amb ajuts i patrocinis públics. L’any 2021 l’ajuntament figuerenc hi va destinar una subvenció de 240.000 euros.
