No tenen Signal, ni Telegram, ni fan servir correus electrònics encriptats. No tenen la bandera del Che Guevara, ni tan sols la de Berta Cáceres, penjada a la paret. No estan organitzades per combatre el tractat de lliure comerç del seu país amb Europa o els Estats Units ni s’indignen amb la pujada impopular d’impostos del govern de torn. Però el seu consum diari representa una de les menors petjades ecològiques del món. Sembren el que mengen i més. Cuinen als seus fogons de llenya i beuen aigua dels pocs rius que queden sense contaminar. Teixeixen bona part del que vesteixen. Caminen allà on van. Cuiden els seus i el seu territori. I així, cuiden el planeta.
Són dones indígenes, camperoles que habiten el camp, la muntanya, la selva. Que viuen de la terra i amb la terra, en un marc epistemològic molt allunyat del que puguem entendre des d’una mentalitat occidental. Han après el que saben dels seus ancestres i ho ensenyen a la seva descèncencia, si encara hi té interès. La lògica individualista no els funciona: necessiten una correlació constant amb la família extensa, amb la comunitat, per existir, per coexistir. Intercanvien, regalen i després reben, cuiden i són cuidades. Sense buscar mitificar-les, tenen estils de vida sans i allunyats de les lògiques de mercat. Però elles i la seva manera d’entendre el món estan en perill d’extinció.
Són dones indígenes, camperoles que habiten el camp, la muntanya, la selva, que viuen de la terra i amb la terra, en un marc epistemològic molt allunyat del que puguem entendre des d’una mentalitat occidental
Rosalia Tálaga, dona del poble nasa, al Cauca colombià, i Mahirú Karajá, dona del poble Iny de l’Illa Bananal, al Brasil, tenen una quotidianitat semblant, guardant les diferències de dues cosmovisions indígenes ben diferents. Es lleven molt d’hora i cuinen per a la seva família, sovint amb altres dones d’aquesta. Després treballen al seu hort, alimenten les seves gallines, preparen més aliments. Treuen estones per teixir una motxilla o una peça de roba per un net que està en camí. De tant en tant, van al poble més proper, una a peu, l’altra amb canoa, a vendre algun producte del qual en tinguin excedent: Rosalia porta cacau, blat de moro o cafè; Mahirú portarà artesanies. Amb el que guanyen compraran arròs, sal i oli, productes que no poden produir, saludaran a gent de la comunitat, en la seva llengua nadiua, i tornaran a l’aldea. Es banyaran al riu. A la nit s’explicaran pensaments amb el company i la família que arribi al voltant del foc.
DECISIÓ O CONDEMNA
“És molt important fer l’anàlisi de si aquest estil de vida, aquestes condicions de vida, són en realitat una decisió o no. Si són una decisió, aleshores són resistència”, assegura Roseli Finscue, líder indígena del Cauca. Les dones de la terra ho són molt sovint a conseqüència d’una situació d’aïllament que pot comportar empobriment, però no necessàriament. “Pot haver-hi condició de vulnerabilitat, un indicador de necessitats bàsiques insatisfetes. Aleshores, estaríem parlant de pobresa, però sovint hi ha molta consciència en les seves formes de vida. I necessitaríem que moltes més persones optessin per aquesta forma de vida. Sense massa teoria, simplement aprofitar el que tenim, saber que no necessitem tant per ser feliços i viure millor”, continua Finscue, des de la seva casa tradicional de fang i bambú.
“Moltes dones maputxes segueixen cuinant al foc, productes del seu hort, però estem molt penetrats pel consumisme i també vivim el problema que alguns productes propis, com la quinoa, s’han convertit en un producte gurmet, moltes treballen per vendre’l per a l’exportació, però ja no per consumir-lo”, explica Millaray Painemal, líder indígena maputxe des de Xile. “Ens seguim oposant a les lògiques extractivistes. Per exemple, som molt fortes en medicina pròpia, veuràs molt poques dones maputxe anant a una farmàcia”, continua, “però, així i tot, el panorama està difícil”.
La cacic Arian del poble indígena Pataxò, situat a l’estat brasiler de Bahia, ha sigut agricultora tota la vida fins fa vuit anys, quan es va convertir en la líder de la seva aldea. “Jo cuidava dels meus quatre fills i també dels meus pares que ja eren vellets. Avui cuido tota l’aldea, perquè m’he convertit en cacic, i lidero el consell de salut de la regió”, assegura satisfeta. Tot i que “avui tenim clar que el lloc de la dona és on ella vulgui estar”, Arian assegura que la dona continua sent “la base de la casa i la família, el principal sosteniment, perquè és la que més temps passa a l’aldea mentre els homes surten a pescar”. La seva comunitat s’alimenta a base del peix que pesquen els homes i la iuca que cultiven les dones.
“Ens seguim oposant a les lògiques extractivistes. Per exemple, som molt fortes en medicina pròpia, veuràs molt poques dones maputxe anant a una farmàcia”, explica la lider Millaray Painemal
“La sort de viure al territori, en la ruralitat on encara és possible la sostenibilitat de la vida, comporta tenir el que és bàsic: el menjar, l’abric, l’habitatge, l’aigua propera, i aconseguir tenir-ho sense mediació de l’estat, sense haver d’entrar a l’altre món –el capitalista”–, explica Roseli Finscue. Declaracions que des d’Occident ens porten a fer-nos una pregunta: què significa sostenibilitat de la vida, realment? Per les dones urbanes occidentals sol voler dir un salari digne –per comprar aliments, majoritàriament importats–, un habitatge, si pot ser, de propietat o amb un lloguer just, família, amistats o certa xarxa de cures, segurament un vehicle propi i avui dia també és indispensable un telèfon mòbil. Però per les dones de la terra, sostenibilitat de la vida significa, precisament, territori. Territori per existir: per sembrar, amb aigua, amb un clima adequat, amb una comunitat.
Dues concepcions de sostenibilitat de la vida que no tan sols són molt diferents, sinó que possiblement són incompatibles. “Avui, moltes d’aquestes dones de la terra estan excloses, tenen menys accés a informació, estan més exposades a amenaces externes i violències perquè estem envaïdes pels grups armats del narcotràfic, les mineries, les multinacionals i altres interessos més invisibles”, denuncia Roseli Finscue. Diferents cares del model extractivista arribat des d’Occident que posen en risc aquestes maneres d’existir diferents, resilients. Tot i que, com assegura Millaray Painemal, “les que tenen aquest estil de viure tenen més esperança de vida en termes físics perquè no coneixen l’estrès i mengen sa”, el seu estil de viure és el que sembla que pugui tenir una curta esperança de vida.
