L’economista Cristina Carrasco Bengoa ha passat més de mitja vida a Europa. Concretament, a Barcelona, però és xilena de cor i naixement. Investigant des de la Universitat de Barcelona, va ser de les primeres acadèmiques a col·locar les cures al centre i donar-li la importància que té al treball domèstic. Entrepobles acaba de publicar el llibre ‘Voces desde las economías feministas: resistencias, arraigos, cuidados’, coordinat per ella i en el que participen vint dones que tenen molt a dir sobre com fer que la vida sigui més digna de ser viscuda per totes. Entre elles, hi ha l’economista feminista Fernanda Moscoso Briceño, qui aporta un aire jove amb mirada anticolonial a la discussió sobre l’explotació dels cossos feminitzats en l’economia capitalista. Parlem amb les dues, Carrasco i Moscoso, sobre feminisme i acadèmia.
Cristina, tu vas ser una de les pioneres en parlar d’una economia feminista, cert?
CRISTINA CARRASCO: Podríem dir que sí: la meva tesi doctoral es titula L’anàlisi econòmica del treball domèstic, i la vaig defensar ja l’any 1987, quan no hi havia res de tot això. Aquell any mateix vam crear una xarxa d’economia crítica i així vam començar a organitzar els congressos d’economia feminista.
Has explicat que sou conscients d’una mancança i unes limitacions donades pels vostres orígens feministes blancs i occidentals. Què t’ha aportat el feminisme descolonial? Quina nova mirada has incorporat?
C.C.: Penso que vaig créixer aquí, amb l’economia feminista que vam anar desenvolupant des d’una mirada eurocèntrica, que no vol dir només d’Europa, sinó de tot el Nord global. I aquesta mirada es va aconseguir portar a l’Abya Yala, on actualment tots els centres d’estudis, investigació, les universitats i totes les institucions que depenen de les Nacions Unides actuen i pensen des del pensament eurocentrista. Més endavant ens han arribat les mirades de dones no blanques de l’Abya Yala i ara estic aprenent a mirar el món des d’allà. Abans el mirava des d’aquí, i sí, canvia molt la visió del món. Per exemple, dones rurals del Brasil han agafat conceptes com la sostenibilitat de la vida i els han resignificat des de la seva pròpia experiència. Què significa per elles sostenibilitat de la vida? Comunitat, arrelament, lluita contra l’extractivisme, etc. Molt diferent del que significa sostenibilitat de la vida per nosaltres.
Què creus que li falta entendre al feminisme blanc perquè es puguin harmonitzar les diferències que hi ha de vegades entre companyes del Sud global, migrades o no, i les occidentals?
C.C.: El feminisme en el qual vaig créixer era molt universalista, parlàvem de les dones com si fóssim totes iguals. S’ha de seguir fent una crítica molt forta en aquest sentit. En aquells temps criticàvem el marxisme perquè no havia tingut en compte el patriarcat ni totes les relacions de gènere: nosaltres vam incorporar aquesta mirada, però no vam incorporar les relacions de raça, és a dir, que vam pecar del mateix que el marxisme d’alguna manera. Aleshores, és necessari fer aquesta conceptualització que anomenem interseccionalitat. No podem parlar de classe, de gènere i de raça, de forma separada, perquè si no, hi haurà dones que sempre quedaran fora.
FERNANDA MOSCOSO: Sí, és necessària la interseccionalitat per entendre el que implica el reconeixement dels patrons estructurals que operen en la societat. Encara no ens hem fet càrrec realment d’aquestes matrius d’opressió fins al punt de mirar d’abolir aquestes estructures. Els feminismes de l’Abya Yala han estat molt ancorats als moviments feministes amb una capacitat, amb una força de masses, inèdita en els moviments populars i han marcat l’agenda i la pauta de la mobilització i la producció de coneixement. Aquí hi ha una potència molt gran d’una vinculació forta entre moviments i acadèmia, per exemple.
Precisament, com s’aconsegueix que les universitats, l’acadèmia, tinguin una perspectiva de gènere i inclús incorporin un paradigma feminista?
C.C.: Justament en la disciplina que sempre ha costat més fer això ha sigut en la nostra, en l’economia, que és la disciplina que té més poder social. La sociologia o l’antropologia no tenen tant poder social, per exemple, aleshores l’economia és molt més restrictiva a integrar perspectives diferents, alternatives, crítiques. Vam haver de batallar molt per aconseguir assignatures com “dones i economia”. En tot cas, per a mi va ser molt important ser acadèmica, però alhora participar del moviment social, en el meu cas, en el grup de “dones i treball”. Crec que l’acadèmia s’hauria de nodrir molt més dels moviments socials, és un win-win.
F.M.: Avui parlàvem que en un escenari d’avançada feixista en el que la dreta ha aconseguit prendre moltes posicions a Xile amb la derrota del plebiscit per la constituent, l’esperança està posada en el moviment estudiantil. Els moviments socials influeixen molt, clar. Però penso que a l’acadèmia no hi ha hagut una intenció genuïna, ni tan sols des dels espais crítics, d’incorporar la teoria feminista, sobretot a les facultats d’economia. El màster que faig ara a Madrid, molt crític, no té cap assignatura d’economia feminista, tot i que a l’Estat espanyol hi ha molt bones economistes feministes. És impossible generar diàleg perquè encara tenim un rol secundari, subsidiari.
Què hem de fer quan descobrim que també un pensador descolonial d’esquerres com Boaventura de Souza Santos és un abusador sexual?
C.C.: Ens preguntem com els hem pogut valorar tant sense saber que eren abusadors: és imprescindible denunciar per poder actuar contra ells. Són homes que s’aprofiten del seu poder, del valor que els hi donem.
F.M.: Crec que és interessant posicionar que aquests espais acadèmics amb lògiques colonials, jeràrquiques, són un sosteniment institucional perquè aquestes pràctiques es donin. Aquestes violències no passen en el buit, passen en espais on alguns cossos, sobretot masculins, tenen el privilegi de parlar i opinar, i on les estudiants, amb cossos feminitzats, racialitzats, no tenen aquest poder.
