Fa unes setmanes, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va incorporar al diccionari la paraula “tarat” amb dues accepcions:
1. adj. [LC] Afectat d’una tara. Va provar de vendre per bo un animal tarat. Si el producte està tarat, es pot retornar de seguida.
2. adj. i m. i f. [LC] Que pateix un trastorn mental, dit despectivament. Tenia un veí tarat. Tots el consideraven el tarat del poble.
Des de Salut Mental Catalunya, federació que representa 80 entitats de persones amb problemes de salut mental, famílies i professionals que vetllen per la salut mental arreu del territori català, ens vam posar les mans al cap des d’un primer moment. El diccionari hauria d’evitar contribuir a l’estigma de les persones en situació de vulnerabilitat.
El diccionari hauria d’evitar contribuir a l’estigma de les persones en situació de vulnerabilitat
Quina és la funció del diccionari? En la meva opinió, el diccionari ha de fer esment de les paraules d’ús comú, sí. Però també ha de fugir d’etiquetar un col·lectiu concret. Per exemple, algun defecte físic o de salut, o una simple taca a la pell, poden ser considerats com a “tares”?
Un objecte es pot considerar “tarat”, si no ha passat un control de qualitat. Què passa amb les persones? Passem algun control de qualitat? O som úniques, irrepetibles i també imperfectes?
No podem permetre que un diccionari etiqueti un col·lectiu i el discrimini. L’ús de la paraula “tarat” es fa extensiu a totes les persones. No hi ha ningú perfecte i fer referència a un col·lectiu concret pot crear molt d’estigma. Les paraules descriuen el món en què vivim, fan molt de bé, però també poden fer molt de mal, són ganivets de doble tall. I tenim el deure i la responsabilitat de vetllar per minvar aquesta possibilitat.
Posar el focus en l’actitud
Des de l’IEC comenten que amb l’afegitó “dit despectivament” entenen que aquesta indicació pot potenciar els esforços per evitar l’estigmatització de les persones que tenen un trastorn mental. Així, qui faci servir el mot tarat o tarada ho farà com un acte de menyspreu. Això no obstant, segons la nostra opinió, aquesta indicació no redueix l’estigmatització del col·lectiu, simplement l’explicita i contribueix a perpetrar-la i normalitzar-la.
La referència explícita als trastorns mentals en aquesta accepció ens preocupa. Creiem que caldria anar més enllà d’etiquetar un determinat grup de persones, en aquest cas aquelles que tenen un problema de salut mental. Potser hauríem de posar el focus en l’actitud i no en l’etiqueta. Potser hauríem de parlar de comportaments socialment reprovables. No ens podríem referir així, també, a un pedòfil, per exemple?
Des de l’àmbit social, les entitats vetllem per un llenguatge que sigui inclusiu i no discriminatori, així com un llenguatge també de lectura fàcil, accessible a tothom. Volem que el diccionari, eina mare de la llengua, s’uneixi a aquesta tasca, gens fàcil i de llarg recorregut.
Precedents que van arribar a bon port
Aquesta lluita no és nova, ja en el 2016, Dincat i Down Catalunya van posar sobre la taula aquesta qüestió, demanant a l’IEC la modificació de la definició d’algunes paraules del diccionari: mongòlic/a, mongolisme, síndrome de Down i subnormal. I van aconseguir canviar-ho: mongòlic va passar de definir-se com a “afectat de mongolisme” a “afectat de síndrome de Down”, i, a més, va passar a ser considerada obsoleta. La definició de mongolisme continua sent “síndrome de Down”, però s’hi especifica també que es tracta d’un ús obsolet.
Confiem en les autoritats lingüístiques per poder sentir i utilitzar la nostra llengua de la manera menys discriminatòria i més políticament correcta possible
En el cas de síndrome de Down s’eliminà la part que deia “caracteritzada per un aspecte especial que recorda els individus de raça mongòlica” i es parla de “discapacitat intel·lectual i uns trets fisonòmics especials, com ara un crani petit”. I pel que fa a subnormal, que fins al moment es referia a algú “que pateix una deficiència mental”, ara ho fa a algú “que presenta una discapacitat intel·lectual” i s’apunta també que es tracta d’un sentit obsolet.
Semblava difícil en aquell moment aconseguir canvis en aquestes definicions i es va aconseguir. Avui sembla també difícil incorporar canvis en l’accepció de “tarat”, però estem confiades que picant pedra ho aconseguirem.
Confiem, doncs, en les autoritats lingüístiques i els demanem que prenguin en consideració els nostres raonaments, pel bé de totes les persones, i per poder sentir i utilitzar la nostra llengua de la manera menys discriminatòria i més políticament correcta possible.
