Un prominent aparador de color blanc i un refinat rètol on es llegeix: “Dorsia Clínicas. Belleza responsable”. És el primer que es veu en entrar en un establiment d’una de les principals franquícies dedicades a la cirurgia i medicina estètica de l’Estat espanyol. Del taulell només en sobresurt el cap de la recepcionista, que pregunta nom i cognom, fa una cerca en l’ordinador, i en veu alta assenteix: “Tenies cita per a demanar informació per a augment de pit”. Esperem en la recepció mentre sona una cançó de Karol G. Abans que acabe la cançó, apareix una dona i ens fa passar al seu despatx. Es presenta com a una “especialista” que fa trenta anys que treballa en el sector. No té l’especialitat en cirurgia i ni tan sols és metgessa, però totes les pacients –o potser seria més ajustat dir “les clientes”– han de passar primer per les seues mans.
La seua funció sembla ser purament comercial. Entrevista a la interessada per saber on viu, a què es dedica o el grau d’exercici que practica, i li ensenya pròtesis amb morfologia i mides diferents. Ella no es decanta per cap –“això és cosa del cirurgià”, diu–, però assegura que “les de Dorsia són per sempre” i que “no suposen cap problema si et quedes embarassada”. Però, de sobte, es canvia el barret de comercial pel de doctora i arrenca el diagnòstic: “Tens mames tuberoses, és una malformació de la mama […]. Tenim dues opcions: fer la cicatriu per sota del múscul o per l’arèola”. Quan li preguntem pels riscos o inconvenients, deixa anar que “te’ls explicarà el cirurgià”, però s’atreveix a avançar-ne alguns: “Si posem les pròtesis per sota, podràs donar lactància; si les posem per les arèoles, pot ser que sí o pot ser que no”.
En moltes de les cadenes dedicades al negoci estètic, qui primer informa les pacients són persones amb un perfil comercial. “Només busquen captar clients. Per la qual cosa, fan bones ofertes, frivolitzen molt l’operació i elaboren un diagnòstic molt esbiaixat”, assenyala Lola Pérez del Caz, cirurgiana plàstica a l’Hospital la Fe de València i secretària de la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica (SECPRE). La banalització dels riscos, sumada a “accions comercials molt agressives” i a les facilitats de finançament que ofereixen són, segons Pérez, tres dels factors que expliquen l’auge del sector i la seua “popularització” en generacions cada vegada més joves. Al seu torn, la professora de la Universitat de València, Nina Navajas, experta en sociologia del cos, destaca un altre element: “la pressió cada vegada més forta per complir amb els discursos de bellesa patriarcals, en part per la sobreexposició a models irreals per mitjà de les xarxes socials i la publicitat”.
Negoci en augment
Les operacions per motius estètics no estan cobertes per la Seguretat Social, a excepció dels casos de reconstrucció o reparació per càncer, accident o malformacions congènites. Són les clíniques privades, doncs, les que es reparteixen el pastís d’aquesta indústria. Les últimes dades recollides per la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica (SECPRE) i la Societat Espanyola de Medicina Estètica (SEME) permeten radiografiar el negoci a l’alça en què s’ha convertit prometre un ideal de bellesa. En menys d’una dècada, a l’Estat espanyol, el nombre d’intervencions de cirurgia estètica gairebé s’ha multiplicat per cinc: de les 65.000 en 2013 s’ha passat a 204.510 en 2021. Els tractaments mèdics estètics –és a dir, que no suposen una intervenció quirúrgica– quasi s’han duplicat: dels 499.265 en 2012 als 871.525 en 2021. Només la medicina estètica mou vora 3.600 milions d’euros a l’Estat espanyol. La facturació anual mitjana dels centres especialitzats se situa en 568.733 euros, gairebé el doble que en 2011; mentre que els que ofereixen també cirurgia poden arribar a ingressar més de 10 milions anuals.
Entre 2013 i 2021, el nombre d’intervencions de cirurgia estètica a l’Estat espanyol es va multiplicar gairebé per cinc, passant de 65.000 a 204.510
De manera paral·lela, el nombre d’establiments també s’ha incrementat. Segons dades del Ministeri de Sanitat espanyol, el nombre de clíniques destinades a medicina estètica als Països Catalans ha passat dels 1.342 en 2019 als 2.057 en 2024, de les quals, 1.235 al País Valencià, 596 a Catalunya i 226 a les Illes. Pel que fa a les que practiquen cirurgia, actualment n’operen un total de 794: 389 a Catalunya, 316 al País Valencià, i 89 a les Illes. Totes elles actuen sota les regles del lliure mercat, tot i que, fent una cerca ràpida a les seues pàgines web, es pot comprovar que el preu de les operacions oscil·la entre els 1.500 euros, en casos com la blefaroplàstia (reducció de pell en les parpelles) o l’otoplàstia (reposició de les orelles) fins als 15.000, en casos d’abdominoplàstia (reducció del greix de l’abdomen), liposucció (extracció de greix) o reducció d’estómac. Els retocs amb bòtox o àcid hialurònic no superen els 500 euros.
Miracles ‘low cost’
Una volta la comercial de Dorsia ha identificat el que s’ha de “corregir”, elabora un pressupost per a l’operació. Un augment en mama tuberosa surt per 6.350 euros, més 360 euros per la garantia –que inclou revisions o la cobertura de fins a una vintena de complicacions diverses– i 30 pel sostenidor postoperatori. S’ofereix també la possibilitat de finançar la intervenció en “còmodes terminis”, gràcies a una col·laboració acordada amb CaixaBank i el Banc Sabadell; i si la clienta continua interessada, es concerta una cita amb el cirurgià. Una trobada de no més de trenta minuts amb el doctor serà el següent pas i últim abans de passar per quiròfan.
Sota l’atenta mirada d’una “infermera”, el cirurgià segueix rigorosament el diagnòstic elaborat per la comercial. Mesura els pits i explica alguns riscos, com la possibilitat d’infecció, d’hematoma o de contractura capsular: és a dir, quan el cos reacciona a les pròtesis creant una membrana de teixit fibrós que les encapsula i deforma. Per la qual cosa, es requereix una segona intervenció. En alguna ocasió, contradiu a la comercial: “en deu o dotze anys caldria canviar els implants” o “la cicatriu per l’arèola no minva la capacitat de donar pit”. Per acabar, sense mostrar-ne cap físicament, recomana el volum de pròtesis a implantar: “Com que tens un pit estret, serien 300 o 320 grams”. Abans de marxar, la “infermera” ens acompanya al despatx de la comercial, preparada per a cloure el tracte: “Si en 24 hores ens ho confirmes, et sortirà per 4.500 [euros], que has d’abonar íntegrament”. Per a argumentar tanta celeritat, apunta que “no és tan sobtat, has rebut una informació prèvia i hui has vist al doctor. Si et pots aprofitar d’un bon preu, fenomenal”.
Marisa Moreda, cirurgiana plàstica a l’Hospital la Fe, va treballar en una clínica del grup Dorsia. Confessa que és habitual que les intervencions vagen a càrrec de professionals de la cirurgia que operen sota règim d’autònomes. Normalment, s’acaben de llicenciar i necessiten “fer currículum” i “crear una cartera de pacients”. Al principi, ella cobrava 300 euros per operació, xifra que, amb els anys, va augmentar a 600. “Es parla de clíniques low-cost perquè paguen poc al personal i compren pròtesis a l’engròs, però les operacions no són barates”, explica. Després de huit anys, va decidir trencar la relació amb Dorsia perquè se sentia “molt pressionada”: “Si no vens el que vol la comercial, no et passen visites i, aleshores, no guanyes quasi res”. “Hi ha molta manipulació i una forma de treballar molt agressiva. A vegades unflen les expectatives i no sempre es poden complir. Són experts en màrqueting”, postil·la. La Directa ha contactat amb el departament de màrqueting de Dorsia per conéixer millor els seus protocols comercials, però han declinat respondre les preguntes, al·legant que es tracta de “qüestions internes”.
A Maria Lloret, de 29 anys, no li van influir “massa” les campanyes comercials de les grans cadenes, però sí els referents culturals de la infantesa i adolescència. Tenir les parpelles “caigudes” era un complex que arrossegava des de sempre. Fa unes setmanes va reunir els 2.100 euros que necessitava per a la blefaroplàstia i va acudir a un centre estètic de València. El fet que, segons li van explicar, totes les treballadores s’hagueren sotmés a una intervenció així i quedaren “tan naturals” va fer que s’acabara de decidir. Lloret celebra el resultat –“sembla que tinga més alegria”–, però alhora confessa que ara té por a caure en una “addicció”: “Veus que si tens un defecte, te’l pots arreglar, i això genera molta eufòria”, reflexiona en veu alta.
“És molt complicat escapar de la pressió estètica”, adverteix Nina Navajas. “El cos –segons aquesta sociòloga– sempre ha tingut un paper rellevant a l’hora de buscar acceptació i, fins i tot, accedir al treball o els afectes, especialment en les dones, sotmeses a unes construccions patriarcals que les han objectivitzat”. Les dades evidencien la clara desigualtat de gènere en el nivell d’imposició d’estereotips. Segons es recull a l’informe “La realitat de la cirurgia estètica a Espanya”, publicat per la SECPRE en 2021, les dones es van sotmetre a 171.921 operacions estètiques, mentre que en el cas dels homes, la xifra és de 29.589. Les dones d’entre 30 i 44 anys continuen sent el grup que més passa pel quiròfan, principalment, per augmentar, elevar o reduir els pits (101.729 intervencions), extraure’s greix (17.409) o reduir l’excés de pell a les parpelles (15.906). En el cas de la medicina estètica, segons l’últim estudi de la SEME, de l’any 2021, les dones van contractar 625.755 tractaments i els homes 245.770. Les dues entitats fan servir una classificació de gènere binària.
En les últimes dècades, els cànons de bellesa femenina i masculina s’han mantingut més o menys estables: “Dones primes i homes musculats”, resumeix Yolanda Cabrera, doctora en Comunicació Audiovisual i investigadora de la Universitat de València, especialitzada en publicitat i gènere. Però, en una societat on el poder de la imatge és cada vegada major, segons aquesta experta “s’ha intensificat el culte al cos per a complir amb els ideals”, alhora que han aparegut més parts de l’anatomia susceptibles de ser modificades i la indústria ha ensumat nous públics objectius, com qui es visibilitzen com a homes i les adolescents.
Segons la SECPRE, en els darrers anys, “s’ha apreciat un creixement lleugerament superior [del 3 %] de la cirurgia en homes”. La blefaroplàstia, la ginecomàstia (reducció dels pits dels homes) o la rinoplàstia (cirurgia del nas) són les operacions més sol·licitades per la població masculina d’entre 30 i 60 anys. En medicina estètica, el percentatge d’usuaris classificats com a homes ha crescut quasi un 8 % en cinc anys, mentre que en classificades com a dones ha descendit un 8 %.
El jovent de menys de 18 anys té més objeccions a l’hora d’entrar a quiròfan, però no pels retocs. L’edat mitjana d’accés a la medicina estètica ha passat dels 35 als 20 anys, segons l’informe de la SEME, que apunta que l’ús de les xarxes socials, els filtres en les fotos i les aplicacions que permeten canviar les formes del rostre en les imatges “han contribuït a generar noves necessitats en pacients joves”.
“Tinc amigues que no poden pujar fotos a Instagram sense cap filtre o retoc”, lamenta Clàudia Oviedo, de 32 anys. Influïda per les imatges i discursos sobre “l’eterna joventut”, amb 30 anys es va sotmetre a un lífting facial per eliminar les potes de gall i les arrugues del front i, un any després, es va injectar àcid hialurònic en les ulleres, “perquè me les veia molt marcades i feia molta cara de cansada”, relata. Les dues intervencions li van costar 500 euros. L’efecte va ser immediat, però al cap de sis mesos va tornar a recuperar les línies d’expressió i les marques grises sota els ulls d’abans del tractament. Oviedo ara conviu amb la “pressió” d’haver d’injectar-se bòtox de nou: “Quan estalvie un poc, vull tornar a posar-me’n. D’alguna manera enganxa, perquè et veus molt millor”.
Yolanda Cabrera fa èmfasi en com les clíniques d’estètica han introduït una nova retòrica, que dibuixa la cirurgia estètica com a una forma d’empoderament femení i cura personal. “Recuperar la feminitat”, “impulsar l’empoderament” o “cuidar la salut” són alguns dels missatges que es difonen des del sector. Per a Cabrera, “s’intenten apropiar del discurs feminista de ‘el meu cos, la meua decisió’ per mercantilitzar-lo encara més”.
El cas PIP o l’iceberg de la violència estètica
El negoci a l’alça de la indústria de la bellesa ha despertat l’interés del capital internacional. Dorsia, Vivanta, Baviera, Grupostop o Clínicas Londres són alguns dels gegants de la indústria estètica amb presència als Països Catalans, darrere dels quals hi ha grans grups empresarials o fons d’inversió com Península Capital, Sherpa Capital o Three Hills.
Esther Pineda, activista feminista i autora de llibre Bellas para morir: estereotipos de género y violencia estética contra la mujer (Prometeo Libros, 2020), assenyala l’existència d’un mercat multimilionari que incrementa les seues vendes “gràcies a la violència estètica”, la qual defineix com “el conjunt de narratives, representacions, pràctiques i institucions que exerceixen una pressió perjudicial i formes de discriminació sobre les dones, per a obligar-les a respondre al cànon de bellesa imperant”. I el títol del seu llibre no és metafòric, apunta. L’obsessió per aconseguir els ideals de bellesa ha portat moltes dones a la malaltia o, fins i tot, a la mort.
Un dels casos més paradigmàtics de violència estètica és el frau de les pròtesis mamàries de la marca francesa Poly Implant Prothèse (PIP), que afecta 400.000 dones de més de cinquanta països. En març de 2010, una inspecció en la planta on es fabricaven els implants va posar al descobert que la majoria havien estat emplenades amb gel industrial, no apte per a ús humà i que té un preu una desena part més baix que el cost del gel de silicona per a ús mèdic. A això s’hi sumava que presentaven una taxa de ruptura prou més elevada que les d’altres marques del mercat.
Unes 400.000 dones de 55 països s’han vist afectades per implants de la marca PIP, condemnada per fabricar el producte amb un gel industrial que provoca inflamacions i dolor crònic
Tres anys després, la justícia francesa condemnava a quatre anys de presó i a una multa de 75.000 euros a Jean-Claude Mas, fundador de l’empresa, que va fer fallida. Davant la insolvència de la fabricant, es va presentar una demanda a nom de quaranta víctimes franceses contra TÜV Rheinland, proveïdora que havia aprovat la comercialització de les pròtesis arreu del món. “Vam demostrar que havia comés faltes molt greus durant l’auditoria del procés de producció i la justícia la va condemnar a indemnitzar les víctimes”, explica l’advocada Nathalie Lozano, del despatx Merci People’s Law Firm, que ha acompanyat milers d’afectades. La sentència condemnatòria va provocar una onada de noves demandes. A l’Estat espanyol, s’estima que hi ha al voltant de 18.000 víctimes d’aquest producte concret.
Més d’una dècada després d’esclatar l’escàndol, per desconeixement o per manca de recursos, “milers de dones encara porten les PIP i pateixen danys emocionals i físics”, adverteix Francisco Boronat, director del despatx valencià Bureau Partagàs, que ha representat més de 8.500 víctimes. Emy Mignone, de 52 anys, és una d’elles. “Em vaig operar amb 35 anys en Dorsia, on em van dir que m’implantarien les millors pròtesis i que em durarien tota la vida”, lamenta. Mignone està segura que es van trencar així que els les van implantar. En conseqüència, va conviure sis anys amb dolors “horribles” i fatiga, que els metges van atribuir inicialment a una fibromiàlgia. Quan la premsa se’n va fer ressò, va començar a lligar caps i, junt amb altres víctimes, crearen l’Associació Nacional d’Afectades per les Pròtesis PIP per organitzar la seua acció jurídica.
A la batalla judicial se suma la de recuperar la salut. Un estudi publicat en 2012 pel Centre Hospitalari Universitari de Rouen (Estat francés) va concloure que la presència del gel industrial a l’organisme podia generar inflamació dels ganglis limfàtics mamaris, quistos i dolors crònics amb sensació de cremor o descàrregues elèctriques. Mignone tenia una inflamació per un granuloma de silicona de set centímetres. Altres afectades, com Jessica Ileana, de 35 anys, van patir febre “molt alta” per una infecció. Malgrat l’evidència dels efectes nocius i la presència de silicona en l’organisme de per vida, el Ministeri de Sanitat espanyol va dictaminar que era el sector privat qui havia d’oferir el tractament d’explantació de les implantacions nocives. “Ens hem sentit molt abandonades. Si haguera sigut una pròtesi de genoll o maluc, haguera sigut diferent, però es va entendre com un problema personal, frívol, i no social”, denuncia Mignone. Per ara, ambdues han rebut una indemnització de 800 euros, a l’espera que els tribunals francesos acaben de quantificar l’impacte dels danys físics, emocionals i econòmics.
El frau de les pròtesis PIP va posar damunt la taula un sistema de vigilància i control dels productes sanitaris deficient i una manca de responsabilitat dels professionals i les autoritats sanitàries espanyoles. “Els cirurgians sabien que s’estaven trencant les pròtesis, però ningú deia res. Tots continuaven amb el seu negoci”, denuncia Jaume Serra, cirurgià plàstic de València que va encapçalar la denúncia pública a l’Estat espanyol contra aquest producte. Segons assegura, el Ministeri de Sanitat n’estava assabentat, “perquè abans que França donara l’alarma, se li va enviar un burofax informant dels trencaments, però no vam obtenir resposta. El silenci va ser absolut”.
El cas va forçar la creació d’un registre d’implants mamaris a l’Estat espanyol, la finalitat del qual és recopilar la informació relativa a la implantació, explantació i comportament de les pròtesis. Les dades són analitzades per l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) per a determinar-ne l’impacte i, si cal, cessar la comercialització d’algun producte. Els implants de silicona rugosa fabricats per l’empresa Allergan són els darrers que s’han retirat del mercat “com a mesura de precaució”. Les pacients amb aquest tipus de pròtesi han presentat un major risc de desenvolupar una afecció coneguda com a limfoma anaplàstic de cèl·lules grans, un tumor que, segons l’AEMPS, pot aparéixer també amb altres textures i marques.
Eva Martí, de 39 anys, va ser portadora de pròtesis PIP i Allergan. Es va operar amb 19 anys a l’Hospital públic Malva-rosa de València per una asimetria mamària congènita. “Només tenia un pit i estava farta dels comentaris que havia rebut a l’escola i a la fàbrica on treballava”, recorda. En conéixer el frau de les PIP i detectar que les tenia trencades, els les van canviar per les d’Allergan, però els dolors persistien i finalment també li van retirar aquestes. “Diuen que tinc un pit sensible”, deplora. Li han quedat seqüeles de per vida, emocionals i físiques: “no tinc força als braços i tinc embalums de silicona per les mames i axil·les. La societat ens fa sentir acomplexades i ens empenya a arriscar la vida”, rebla. El dolor crònic l’obligà a deixar la feina en un supermercat i ara està a l’espera de saber si el seu cas es resol declarant-li una incapacitat laboral permanent.
No cal que les pròtesis s’hagen retirat del mercat per a posar en risc la salut, i el testimoni de Gemma Esther Ruiz, de 46 anys, ho avala. Des que va ser mare amb 18, desitjava operar-se els pits per recuperar fermesa en el bust. Va entrar a quiròfan als 29, sense saber que el seu cos respondria a les pròtesis amb una contractura capsular. Sis anys després, es va operar de nou, però la reacció va ser la mateixa. A més, es va quedar embarassada, i va desenvolupar una infecció en el teixit mamari associada a la lactància. Llavors, va decidir acudir a una clínica del grup Dorsia: “Després de l’operació tenia molt de dolor i, així i tot, van tardar dies a atendre’m. Quan em llevaren el sostenidor postquirúrgic vaig veure que m’havien fet una aberració i el cirurgià no m’ho volia corregir”. Desenganyada amb l’atenció en les grans cadenes, va viatjar 350 quilòmetres per a acudir a una clínica especialitzada en deformacions. La travessia no acabarà fins que es resolga la demanda que va interposar contra Dorsia per una presumpta mala praxi.
Rafael Lucero és advocat especialitzat en procediments civils o penals per negligències i males praxis mèdiques. Assegura que el creixement del nombre de les intervencions ha anat acompanyat d’un augment de les demandes contra cadenes com Dorsia, Vivanta o Londres. “Veiem que actuen sota el patró d’oferir tractaments que no són adequats per al pacient i atenen més raons comercials que mèdiques”, manifesta.
Tant en l’accés a una operació estètica com, després, en interposar, si cal, una demanda contra la clínica, l’extracció social hi juga un paper cabdal. “Hi ha gent que es quedarà a la cua de la carrera pel capital corporal o arriscarà la seua vida per aconseguir el cos desitjat amb tractaments més barats i insegurs”, insisteix Navajas, qui defensa la necessitat de fomentar la diversitat de cossos i rostres al sector audiovisual i a les xarxes socials per “posar solució” a la tirania de la bellesa.
D’Alacant a Luxemburg
Per a assegurar-se un coixí financer, algunes clíniques s’han aliat amb fons d’inversió. Dorsia, amb seu a València, és la líder del sector a l’Estat espanyol, amb més de 160 franquícies, 57 de les quals als Països Catalans. Una clínica inaugurada en Alacant en 2001 va ser la llavor d’Otsu Group, que inclou la xarxa Dorsia, clíniques de reproducció assistida, de salut sexual masculina, psiquiatria i una empresa de canvi de divises. La cirereta del pastís va ser l’adquisició de l’Hospital Policlínic de Barcelona, per a crear la seua pròpia xarxa hospitalària,
WM Hospitals, especialitzats en medicina i cirurgia estètica. Des de l’any 2022, l’accionista majoritari de tot el grup és el fons d’inversió Península Capital, fundat per l’empresari espanyol Borja Prado, expresident d’Endesa i Mediaset, i altres membres de les cúpules dels grups financers Mediobanca i Goldman Sachs. Com sol ocórrer amb els fons d’inversió, Península Capital té filials a territoris amb escassa pressió fiscal per a les societats privades, com Luxemburg.
Amb major o menor mesura, l’arquitectura societària es replica en altres grups. La divisió estètica de la cadena Vivantadental va passar a mans del fons d’inversió Sherpa Capital en 2022, el qual també va adquirir part de l’accionariat de la cadena de clíniques de medicina estètica Hedonai. Vivantadental és propietat del fons Ares Management, amb un 76 % del capital; la gestora de capital Portobello Capital (15 %) i del banc francés BNP Paribas (9 %).
Altres cadenes pertanyen a grups o empreses de l’àmbit de la salut o l’estètica. És el cas de Baviera, en mans del grup hospitalari xinés Air Eye; Grupostop, de l’empresa barcelonina Servicios de Depilación Bloc SLU, la qual està participada al 40 % pel fons d’inversió anglés Three Hills; o Clínicas Londres
i Ilahy, de la mercantil Hospimar 2000 SL, que té una pota en el negoci sanitari i una altra en el turístic. El seu accionariat està repartit entre quatre empreses valencianes dedicades a explotar allotjaments per a turistes i la xarxa d’hospitals i clíniques privades IMED. Amb dèneu centres estètics als Països Catalans, els hospitals QuirónSalud i Vithas també tenen una branca estètica.
