La primera referència al problema de l’excés d’informació que conec es troba en el llibre Laments de l’escriba egipci Jajeperreseneb, escrit al voltant de l’any 2000 aC. “Si tan sols pronunciés les paraules que ningú coneix, i els versos extraordinaris, en un nou llenguatge que mai empal·lidís, lliure de la repetició, ni un vers desgastat pels avantpassats”. D’haver estat escrit en jeroglífics, m’imagino la figura d’un escriba desgavellat amb les mans alçades cap a Ra lamentant-se de no trobar les paraules per descriure l’aurora o cantar les lloances del rei. Per desgràcia, el text de Jajeperreseneb va ser escrit en una forma abreujada o cursiva dels jeroglífics, coneguda com a escriptura hieràtica, on no podem veure l’escena amb tota la seva esplendor. Sigui com sigui, la sensació que el llenguatge –visual i escrit– ha exhaurit la seva capacitat de dir al món que vivim en un estat de confusió perpetu i que la memòria cultural que arrosseguem fa impossible imaginar un futur diferent no data d’ahir, tal com sovint ens volen fer creure els discursos de tecnòlegs i futuristes.
Per descomptat, no es tracta de defensar que l’excés d’informació ha estat sempre el mateix i que, des de l’Egipte Mitjà, res no ha canviat. La quantitat de dades que processem per segon no té antecedents en la història i planteja reptes específics que cal tractar sense comparar-los als d’èpoques glorioses del passat. El que proposo és que descentrem la idea de l’excés d’informació per deixar de fer-ne un problema estrictament quantitatiu. En quins moments i per quines raons sorgeix aquesta angoixa? Què ens revela sobre les maneres com organitzem l’accés al coneixement, l’experiència o la memòria?
La primera hipòtesi sobre l’excés d’informació és precisament que no es tracta d’una excepció contemporània sinó d’una característica de la transmissió del coneixement. És cert que el problema sembla particularment urgent avui, quan la massa de documents conservats es multiplica exponencialment; però, si bé és un assumpte urgent, no té res de nou. Des de la invenció de l’escriptura han proliferat les veus que adverteixen dels riscos que comporta aquesta tecnologia. El fet propi de l’escriptura és conservar i reproduir –és a dir, acumular– una paraula que d’una altra manera s’esvairia o quedaria registrada fugaçment en les nostres fràgils memòries. Aquesta “paraula òrfena”, segons l’expressió de Plató, “incapaç de socórrer-se a si mateixa” és, en realitat, una tecnologia que prolifera en totes les instàncies socials i les transforma d’arrel.
En la gran biblioteca digital on s’acumulen les respostes a totes les preguntes, s’amaga una raó que sosté que el món no pot oferir res de nou
La literatura antiga va plena d’advertències contra els excessos de la lletra. Més enllà de l’avís de Plató, trobem Aristòtil i el seu diagnòstic de l’intel·lectual com a persona melancòlica; Sèneca i els riscos d’una lectura voraç per a la tranquil·litat de l’ànima; cínics i escèptics de tot lloc i moment que no dubten a exposar la vanitat de l’estudi i del saber; o autors satírics com Llucià de Samòsata, que ridiculitzen la ignorància dels bibliòfils. Les seves fonts no són només grecollatines, sinó que poden rastrejar-se també en l’Eclesiastès (“fer molts llibres no té fi, i massa dedicació a ells és fatiga per al cos”) o en les Epístoles de Pau (“La lletra mata i l’esperit vivifica”). La llista d’autors que han nodrit (i s’han nodrit) d’aquesta tòpica és interminable: quin escriptor pot assegurar no haver-se queixat mai que és impossible escriure res nou o que qualsevol literatura passada va ser millor?
La segona hipòtesi que voldria proposar és que el discurs sobre l’excés d’informació sorgeix en aquelles circumstàncies on canvien les condicions d’accés. Una de les diferències principals entre el món dels escribes egipcis i l’actual és que, en aquella època, l’excés d’informació afectava només a una petita minoria sacerdotal que passava la vida entre els murs de palau processant tota la informació que generava l’imperi. Avui, en canvi, el problema de l’excés d’informació ja no està reclòs ni afecta només les elits lletrades, sinó que, a causa de la generalització de l’accés al coneixement, tots i cadascun de nosaltres som víctimes d’aquest mal que va néixer a les biblioteques de l’antiguitat i s’ha estès al ritme que se succeïen les revolucions en els mitjans de reproducció.
L’excés d’informació és sovint un discurs que sorgeix d’una minoria preocupada per conservar l’hegemonia sobre la difusió del coneixement. Això es veu particularment clar en el món de la impremta. Poc després que es comencessin a popularitzar les edicions reproduïdes mecànicament, proliferen entre les elits lletrades discursos que veuen en aquesta invenció un mecanisme que dissol l’autoritat d’aquells que exerceixen un monopoli sobre el paper escrit. Com que l’accés es generalitza i grups cada cop més amplis de la societat poden llegir i escriure, la impremta esdevé una màquina infernal. La contrareforma espanyola va plena d’aquests discursos, i també s’estenen entre els escriptors barrocs europeus. El món s’omple de llibres, escriu Louis Le Roy al segle XVII: “Aviat haurem de dormir, passejar i jeure entre llibres”. O encara més dramàtic, Robert Burton: “Ja tenim un enorme caos i confusió de llibres. Ens aixafaran, ens fan mal els ulls de llegir, i els dits de passar pàgines”.
La nova ciutadania delega a les biblioteques i les bases de dades la seva memòria i viu despreocupada, alleugerida d’aquest pes. Les vivències són emmagatzemades abans de ser experimentades com sap qualsevol persona que utilitzi un ‘smartphone’
Avui, la nova ciutadania delega a les biblioteques i les bases de dades la seva memòria i viu despreocupada, alleugerida d’aquest pes. Les vivències són emmagatzemades abans de ser experimentades com sap qualsevol persona que utilitzi un smartphone. Hem descarregat col·lectivament la nostra memòria en bases de dades. D’una banda, desprendre’s de la memòria té un potencial emancipador enorme –les identitats es poden dissoldre més fàcilment, tot el que ens ancora i arrela a un lloc específic s’esvaeix, som molt més fluids, lliures i independents. Però, per l’altra, estem començant a veure el món amb el mateix prisma que empren les companyies que emmagatzemen la nostra memòria. No és casualitat que els grans monopolis digitals hagin sorgit en capitalitzar allò de què ens estàvem desfent tan alegrement com gratuïtament.
Per acabar, la tercera hipòtesi té a veure amb l’experiència de l’excés. Més que amb la quantitat de dades, em sembla que aquesta experiència està vinculada amb una disposició afectiva. La biblioteca de jeroglífics i escriptura hieràtica de Jajeperreseneb cabria en un USB i, això no obstant, si algú tractés de fer-ne una síntesi, seria igualment víctima de l’excés d’informació. Quina diferència hi ha entre ofegar-se en una piscina de deu metres o en una fossa oceànica? En tots dos casos, som víctimes de l’excés d’aigua. En aquest sentit, l’excés d’informació es manifesta en el moment en el qual perdem la capacitat de distingir entre les coses. Aquesta sensació ens fa sentir aclaparats, fastiguejats, deprimits, mancats d’alternativa.
Enfront d’aquesta pulsió greu, repetitiva i resignada, n’hi ha una altra que s’hi oposa diametralment, que és la que anomeno el “saber lleuger”. Una manera alegre de veure el món que col·lecciona diferències i s’apassiona pel nou. Aquest tipus de saber fa que allò que crèiem que només pot ser d’una manera deixi de ser-nos familiar i ho percebem sota una llum nova. En un moment com l’actual, en el qual s’està imposant l’anàlisi massiva de dades com a eina per organitzar tots els aspectes de la societat, cal desarmar el pensament únic que tot ho normalitza mitjançant eines estadístiques. Davant la gran biblioteca digital on s’acumulen totes les respostes a les nostres preguntes, s’hi amaga una mena de raó que sosté que el món ja no pot oferir res de nou. El resultat d’aquest sentiment és un pessimisme que no troba eines per imaginar el canvi. La nostra època sembla condemnada a la pesadesa, a l’anquilosament, a la repetició. Qui sap si el “saber lleuger” és aquella actitud que desbarata el que ja sabem, que ens fa veure el món des d’una òptica nova, àgil i vital.
