En el Dia Internacional de les Dones Treballadores, les treballadores sexuals també fem vaga. Fem vaga perquè, efectivament, som treballadores. Per molt que certs sectors de la societat s’esforcin a negar aquesta realitat, nosaltres sortim al carrer per reivindicar la nostra existència, la nostra resistència i nostra innegable i imprescindible aportació a la lluita pels drets de totes les dones treballadores.
Quan parlem de treball sexual ho fem amb la intenció molt clara d’anomenar i situar la nostra activitat dins d’un marc molt concret, el laboral; sempre marginades de qualsevol categoria socialment acceptada, rebutjades de qualsevol esfera vàlida de la societat, ens fem lloc —sense perdó i sense permís— portant el que és abjecte al centre de l’espai i la mirada pública. I en aquest il·luminar i il·lustrar les nostres realitats, ens declarem treballadores. Treballadores com la resta de vosaltres, companyes. Treballadores amb unes demandes concretes, i unes reivindicacions de drets laborals i de drets humans amb les quals creiem que qualsevol persona amb consciència de classe hauria de poder solidaritzar-se.
Des d’una mirada anticapitalista, observem i concebem tot treball com a treball forçat. Tard o d’hora, pràcticament tothom es veu abocat a aconseguir diners per sobreviure i cobrir les seves necessitats
Dins d’aquest sistema cisheteropatriarcal, de tall i història colonial blanc, són mínimes, gairebé inexistents, les persones que poden prescindir de treballar i alhora viure en condicions desitjables i dignes de manera independent. Des d’una mirada anticapitalista, observem i concebem tot treball com a treball forçat. Tard o d’hora, pràcticament tothom es veu abocat a aconseguir diners per sobreviure i cobrir les seves necessitats bàsiques de subsistència. Són moltes les condicions que determinen com obtenir aquests diners: quines opcions valorem, quantes opcions tenim, quines portes estan obertes, quin estil de vida ens encaixa millor? Nosaltres, per uns motius o uns altres, amb més o menys apetència, hem vist que el treball sexual pot ser una via més per, entre altres coses, sostenir-nos materialment (i fins i tot, i no amb menys importància, trobar comunitat).
Creiem que, dins del poc marge d’acció que ens atorga aquest sistema, tenim legitimitat per decidir sobre les nostres vides i sobre com utilitzar la nostra força de treball. No obstant això, sembla que som criminals, se’ns tracta i jutja com si el que féssim —oferir serveis sexuals— fos una aberració ètica i moral. O, igualment desempoderant, se’ns tracta com a víctimes que no sabem com prendre les nostres pròpies decisions dins de les estretes opcions que ens presenta aquesta societat. En definitiva, oferim uns serveis que impliquen fer ús del nostre cos-ment d’una manera que aquest món, per qüestions morals i ideològiques, no acaba d’assimilar com a admissible, possible, i fins i tot apetible.
No obstant això, no serà que el problema fonamental no és l’activitat en si de tenir relacions sexuals amb una persona mitjançant la transacció econòmica, sinó més aviat les condicions en què es dona? Com a activistes pro drets, la nostra preocupació principal és que totes i cadascuna de les persones que exerceixen treball sexual puguin fer-ho de la manera més segura i protegida possible. I, des del nostre punt de vista, són els drets, o l’absència d’aquests, el que determina aquesta possibilitat.
La nostra preocupació principal és que totes i cadascuna de les persones que exerceixen treball sexual puguin fer-ho de la manera més segura i protegida possible
No tenim temps per debatre si està bé o malament cobrar o pagar per sexe mentre se’ns persegueix activament, es tanquen els nostres comptes bancaris i xarxes socials, s’obstaculitza el nostre mitjà de supervivència i se’ns empobreix encara més; mentre se’ns criminalitza, infantilitza i patologitza; mentre se’ns envia al CIE i deporta. No en tenim temps mentre ens lleven les filles, mentre breguem amb l’explotació de tercers i no podem denunciar abusos; mentre no podem accedir a baixes per qüestions de salut, o a prestacions com l’atur o una jubilació. I mentre, en última instància, se’ns assassina per haver-nos forçat a la clandestinitat per simplement poder treballar.
Aquesta és la realitat actual per a moltes de nosaltres a l’estat espanyol i l’horitzó abolicionista, que realment és prohibicionista, a què aspira el govern i tantes suposades feministes, i que lluny de millorar aquesta situació, l’empitjora considerablement i suposa augmentar el risc a patir violència i explotació com a treballadora sexual. L’equació és fàcil: com més clandestinitat, més risc.
Per això, reivindiquem l’abolició de tota legislació que prohibeixi, limiti o afecti la nostra activitat, ja sigui de manera directa —amb ordenances municipals i lleis—, o indirecta —la penalització dels nostres clients o de tercers com a propietaris que, pressionats, es neguen a llogar a aquelles “sospitoses” de ser treballadores sexuals—. També d’aquella legislació no dirigida concretament al nostre sector, sinó a matèries tan diverses com a migració, tecnologia, salut pública i un llarg etcètera, que ens impacta directament i determina el curs de les nostres vides. La llei d’estrangeria, les polítiques de l’Europa Fortalesa, les polítiques de vigilància cibernètica, exerceixen un control i un poder sobre la vida de milers i urgeix abolir-les. La lluita pro drets, per tant, abasta molts angles des dels quals teixir xarxes amb altres col·lectius als quals pertanyem i amb els quals tenim lluites en comú.
Igualment desempoderant és que se’ns tracti com a víctimes que no sabem com prendre les nostres pròpies decisions dins de les estretes opcions que ens presenta aquesta societat
No és la primera vegada —ni serà l’última— que parem, i deixem per un dia els llits, la cantonada, els lubricants, els talons, la llenceria, i els condons per alçar la nostra veu pels nostres drets. De fet, històricament podem trobar desenes d’exemples de com la lluita política i el treball sexual han anat sempre de la mà. Juno Mac i Molly Smith, en el seu indispensable llibre Putes Insolents: la lluita pels drets de les treballadores sexuals, ens comparteixen molts d’aquests esdeveniments registrats al llarg dels segles i els continents, i ens recorden les més que encertades paraules de Margot St. James, treballadora sexual i activista: “N’hi ha prou amb dos minuts per polititzar una puta”.
Aquí estem les putes, polititzades, tractant d’organitzar-nos i fer-nos visibles, malgrat l’enorme estigma que ens vulnerabilitza encara més en el nostre fer polític i malgrat enfrontar-nos a tot un ordre social, polític i legislatiu que ens vol criminalitzades, clandestines i invisibles.
En definitiva, l’explotació és un continu que inclou tota mena d’activitats, tant aquelles compensades econòmicament com les que no ho són. No neguem la realitat de l’explotació en el nostre sector, simplement no considerem que sigui un motiu per excloure’ns de la lluita de classes i pels drets de les dones treballadores. El treball sexual està travessat pel gènere, és un treball feminitzat, i està travessat radicalment, en el sentit d’arrel, per la classe.
I tots dos eixos estan configurats estructuralment per la racialització, la migració, la identitat LGTBQI+, la discapacitat, la salut mental, etc. És per això que un feminisme sense nosaltres, és un feminisme profundament buit i violent que està molt lluny de fer possible aquest món que tantes desitgem; un món on cabem totes i en què sigui possible, no solament sobreviure, sinó també viure.
