A vegades em pos davant de l’ordinador, amb la pàgina en blanc, i escric i esborr i escric i esborr i pens una estona i després vaig a la cuina i després torn i després resulta que m’estic pixant i torn i reescric i consult notes i escrits inacabats i obr un altre document i en puc arribar a obrir un altre i així puc estar tot un horabaixa. A vegades en dues hores ho tenc i, a vegades, la persona que ha de penjar aquest article a la web rep un missatge passada la mitjanit amb una rendició i un bon nombre de disculpes, com si això em salvàs de no haver complit amb la missió mensual. Aquesta setmana m’ha passat una mica el mateix, perquè fa dies que tenc coses que em passen pel cap i no m’acab d’atrevir a fer-ho, perquè qui som jo, què m’he pensat i la síndrome de la impostora amb privilegis activat. Avui he vengut a dir-vos que al final he decidit que seria una columna amb més preguntes que respostes perquè, tanmateix, les respostes és molt millor quan es poden construir de manera compartida i col·lectiva.
Primera pregunta: per què estam (tan?) enfadades entre nosaltres? Dic enfadades, però també em serviria dir desconnectades, desencisades, dislocades. Un 8M més, i 357.635 discussions a l’esquena (sí, he pitjat botons del teclat numèric a l’atzar, no les tenc comptabilitzades). No dic que no hàgim de discutir, no dic que no hàgim de xerrar, no dic que ens hàgim d’ignorar: dic que tenc la sensació que no ens escoltam gaire. La gent que aguanta les meves tabarres particulars sap que sempre dic que avui en dia tothom defensa una idea absoluta i que, a causa d’aquesta defensa aferrissada, no pot complementar o canviar d’opinió perquè això faria erosionar La Idea. O estàs aquí o estàs allà. L’estàs amb mi o estàs contra mi de tota la vida.
No pretenc fer un al·legat en contra de les conviccions, sinó més aviat en contra de la sovint aparent impossibilitat del dret al dubte o al dissens constructiu
Segona pregunta: és tothom, que defensa una idea absoluta? O és que els pols fan més renou que els intermedis? Mir el mòbil i llegesc fils de tuits i mir imatges efímeres d’una altra xarxa social i dins el meu cap, una imatge de dos sacs: a favor o en contra. M’explic millor: no parcialment a favor o parcialment en contra, no amb la possibilitat de no estar d’acord però tampoc radicalment en contra, sinó rotundament a favor o rotundament en contra i, moltes vegades, acompanyat de la cirereta amb forma d’insult velat o menyspreu visceral. Em deprimesc, però després xerr amb un munter d’amigues i descobresc que hi ha moltes erosionadores al meu voltant, però que la majoria de vegades preferim no dir res o només dir-ho en cercles segurs i de confiança, no fos cosa ens treguin el carnet, l’aval o la garantia. I que consti: no pretenc fer un al·legat en contra de les conviccions, sinó més aviat en contra de la sovint aparent impossibilitat del dret al dubte o al dissens constructiu.
Tercera pregunta: els pols fan renou, sí, a vegades eixordadors i insuportables, però alberguen qualque indici de diversitat? Entenc i comprenc que avui en dia, potenciadíssim per les xarxes socials, idolatram i construïm els nostres particulars trons amb reines, que donam veu i prioritzam les opinions d’aquestes reines particulars –i introduesc una quarta i una cinquena pregunta: però fa falta que siguin absolut(ist)es? I fa falta que siguin poques ocupant sempre els mateixos espais? Avís per a navegants: sempre a favor que les dones ocupem com més espais millor, però més a favor encara que siguem moltes i que deixem lloc perquè en siguem moltes més. Desfer-se de la síndrome de la impostora de manera col·lectiva per ventura també passa per renunciar individualment a copar certs espais i discursos o opinions sobre temes, àmbits i problemàtiques en concret i, així, deixar que altres amigues i companyes experimentin l’oportunitat d’explicar-se i fer-ho a la seva manera. Que els senyors s’hagin vist obligats a deixar lloc em fa pensar que tant de bo això no ens faci reproduir la seva dinàmica fantasiosa de la individualitat entre nosaltres.
Que els senyors s’hagin vist obligats a deixar lloc em fa pensar que tant de bo això no ens faci reproduir la seva dinàmica fantasiosa de la individualitat entre nosaltres
Faig preguntes perquè no tenc les respostes. Perquè per ventura estic equivocada i les preguntes que faig no tenen sentit i estan fora de lloc. Perquè si em pens que tenc algunes respostes les he d’anar revisant constantment. Això darrer, afortunadament, ho faig i esper poder seguir fent-ho amb les meves amigues i companyes erosionadores d’idees absolutes. I aglomeradores d’idees híbrides, pens ara.
