En el sector de la construcció i de la planificació urbana i del territori ens estem enfrontant a un repte de primera magnitud: com aconseguir condicions d’habitatge dignes per a totes les persones i al mateix temps reduir el nostre impacte en el planeta. Això implica, en particular, reduir significativament les emissions, així com el consum de recursos que genera. I aquest repte no és banal, sobretot si tenim en compte que l’edificació és el sector amb més consum de materials. Li correspon el 50 % del total de l’activitat productiva de la Unió Europea i és el que produeix més emissions de CO2 (el 35 % a EU). Reduir aquests impactes és urgent en un moment de crisi climàtica global, però, a més, cal fer-ho mantenint unes condicions d’habitabilitat adequades, que puguin satisfer el dret a un habitatge digne.
Així i tot, aquest sector continua lluny d’una idea de planificació urbana i de la creació d’habitatge accessibles enfocades a la reducció d’impactes i garanties d’un conjunt de drets bàsics. Ben al contrari, es manté dominat per grans interessos especulatius que generen edificis de mala qualitat i amb un elevat consum de recursos naturals i de sòl. En tot el territori de l’Estat espanyol, la major part de les inversions en edificació durant el període de creixement econòmic fort i perllongat (entre 1995 i 2007), han estat més orientades a obtenir plusvàlues que a produir béns i serveis associats a la qualitat de vida de la població. Aquesta expansió ha estat pràcticament desvinculada de les necessitats socials d’allotjament i de les variables demogràfiques, i ha deixat desatesa la demanda real de llars on viure.
Tot i la sobreproducció enorme d’habitatges i el consum de sòl, s’ha deixat al descobert una diferència significativa entre l’oferta i la demanda social, i l’accés a habitatges assequibles ha esdevingut cada cop més difícil. Entre els factors que motiven aquesta situació hi ha la consideració de l’habitatge com un producte d’especulació financera, la manca de disponibilitat d’habitatges públics a preus moderats, l’existència d’un nombre considerable d’habitatges buits o utilitzats per a finalitats turístiques i la concentració de l’oferta immobiliària en segments residencials rendibles com els habitatges de lloguer lliure, secundaris o turístics.
Per assolir la sostenibilitat al sector i a la vegada cobrir la demanda social d’habitatge, és imperatiu redefinir els paradigmes existents. Això implica qüestionar alguns dogmes dominants, entre ells, la idea que un model basat només en l’eficiència, les renovables i la digitalització possibilitaria la necessària transició ecològica, sense tenir en compte la suficiència.
Cal qüestionar alguns dogmes dominants, entre ells, la idea que un model basat només en l’eficiència, les renovables i la digitalització possibilitaria la necessària transició ecològica, sense tenir en compte la suficiència
A partir de la crisi energètica del 1973, a Europa s’han implementat nombroses polítiques d’eficiència energètica als habitatges. Així i tot, el consum global ha anat augmentant. I és així perquè moltes polítiques d’eficiència energètica han orientat i promogut tecnologies eficients (estàndards d’electrodomèstics, estàndards d’eficiència energètica dels edificis o nivells d’aïllament prescriptius), que no sempre garanteixen l’estalvi energètic si no van acompanyades d’una educació orientada a la reducció dels consums. Això ocorre, per exemple, quan comprem electrodomèstics més eficients que els anteriors, però molt més grans, i cada vegada tenim més aparells que no responen a necessitats reals (l’espremedora, la batedora americana, la fregidora elèctrica…) o nous productes tecnològics que se sumen als ja existents.
La realitat és que algunes polítiques poden haver incentivat fins i tot un consum de materials i d’energia més gran del necessari, com és el cas del desplegament de subvencions per a l’expansió dels cotxes elèctrics sense discriminar entre mides i potències, o en la substitució dels enllumenats públics, que comporten moltes vegades un increment de punts de llum i hores d’encesa respecte a les tecnologies menys eficients que substitueixen. Aquestes polítiques, doncs, no han conduït a una reducció global del consum, sinó més aviat a un increment, no només del consum energètic, sinó també dels materials.
Les polítiques han d’orientar-se tenint en compte el concepte de suficiència, que es refereix a tenir el necessari per satisfer les nostres necessitats, sense excessos ni mancances. Es tracta de trobar un equilibri entre el que realment necessitem per viure una vida plena i satisfactòria, sense consumir recursos de manera desproporcionada. La suficiència ens convida a reflexionar sobre les nostres aspiracions i valors i a qüestionar la cultura del consumisme que promou l’acumulació constant de béns materials.
Cada grau menys de temperatura mitjana d’un habitatge equival a reduir al voltant del 10 % el consum d’energia de la calefacció. A partir d’aquí, s’obre un món de solucions per explorar, lligat sobretot al concepte de calefactar o refredar les persones abans que modificar les temperatures als espais
En termes generals, en el sector de l’habitatge, això implica deixar de construir nous edificis o comprar nous aparells, i fer servir millor el que ja tenim. Per exemple, el reial decret llei 14/2022, aprovat arran de l’agressió de Rússia a Ucraïna, va introduir unes mesures temporànies d’estalvi energètic com, per exemple, la prohibició d’escalfar espais d’ús públic per damunt dels 19 °C a l’hivern, o refredar-los per sota de 27 °C a l’estiu. Aquesta és clarament una política amb visió de suficiència, amb un cost d’implementació nul i que produeix un estalvi energètic rellevant.
A les nostres llars podem fer el mateix: cada grau menys de temperatura mitjana d’un habitatge equival a reduir al voltant del 10 % el consum d’energia de la calefacció. Regular les temperatures és un primer pas cap al decreixement. A partir d’aquí, s’obre un món de solucions per explorar, lligat sobretot al concepte de calefactar o refredar les persones abans que modificar les temperatures als espais. Per exemple, el ventilador de sostre és una solució molt senzilla per refrescar persones sense haver d’intervenir sobre la temperatura d’un espai amb tecnologies complexes
i contaminants.
A les fredes nits de la meva infància a Àustria, m’escalfava un termòfor sota les mantes: l’inventor d’aquest aparell va patentar, en realitat, una solució que ja feia centenars d’anys que existia. No és res més que una bossa d’aigua calenta mantinguda en contacte amb el cos. Mantenir aquesta pràctica podria ajudar a estalviar una gran quantitat d’energia i diners sense sacrificar el confort tèrmic. Hi ha nombroses solucions amb la mateixa filosofia que podem aplicar per reduir consums, per exemple, al web Solar.lowtechmagazine.
Repensar el paper dels nostres habitatges en el context del decreixement no sols implica adoptar mesures d’eficiència energètica i sostenibilitat, sinó també replantejar la nostra relació amb l’espai interior, exterior i els recursos
Tanmateix, evidentment, la majoria de problemes no es poden respondre només des de l’habitatge. Una ciutat amb soroll constant i aire contaminat no permet ventilar de manera natural els espais i requereix instal·lar de sistemes de ventilació mecànica i aire condicionat d’elevat consum, cars i amb refrigerants amb un elevat potencial de contribuir al canvi climàtic, a més de filtres que cal renovar periòdicament, aïllaments acústics sobredimensionats, etcètera.
Per això, són també necessàries polítiques municipals –i, si s’escau, d’àmbits de competència superiors– per fer les ciutats més sanes, vivibles i amb un baix metabolisme. A més, calen polítiques que influeixin en el comportament i l’estil de vida de les persones i s’ha d’introduir el concepte de suficiència en el disseny futur de polítiques energètiques. Aquestes decisions orientades a la suficiència haurien de desanimar l’augment de l’ús d’energia a causa d’una varietat de factors, com ara l’augment de l’espai, l’augment dels nivells de confort més enllà del raonable, la construcció d’edificis nous, d’electrodomèstics, de cotxes més grans i de tots els equips que consumeixen energia.
Repensar el paper dels nostres habitatges en el context del decreixement no sols implica adoptar mesures d’eficiència energètica i sostenibilitat, sinó també replantejar la nostra relació amb l’espai interior, exterior i els recursos. És l’hora de prioritzar la qualitat sobre la quantitat, la comunitat sobre l’individualisme i la simplicitat sobre l’opulència.
