El 2 de desembre de 2023, un sol hivernal acariciava el matí tractant d’escalfar els carrers de València i aconseguia filtrar-se en alguns d’ells. Els raigs daurats reposaven de tant en tant sobre les desenes de persones que havien acudit a l’Antifritur. Es tractava d’una suposada ruta pel barri del Carme que acabava al carrer dels Cadirers. Allí, enmig d’un ambient festiu, una persona estenia una catifa roja sobre les escales d’entrada a l’antic Colegio San Nicolás. S’inaugurava així un nou centre social okupat (CSO) a la ciutat. Una forma de lluita que ve de fa temps, en concret des de 1989.
En gener d’aquell any es va produir la primera okupació a València amb la intenció d’establir un centre social: el Kasal Popular Palma, al mateix barri. Un dels objectius de les persones que l’impulsaren era posar a disposició dels col·lectius i moviments afins espais on trobar-se i organitzar la dissidència política. Allí es reunien el Kol·lectiu Anti-Repressió, el Kol·lectiu Autònom Antimilitarista o Dones Esmussades, entre d’altres. Es duien a terme exposicions, xerrades, debats, tallers, cine, teatre, festes o excursions. A més, comptava amb una biblioteca i era el lloc des d’on s’editava el fanzine Masakre del Kolectivo de Jóvenes de Mislata i el butlletí Quinkalla. En total, més de cent persones utilitzaven i gestionaven l’espai cada dia, però la propaganda mediàtica no va parar de criminalitzar i desqualificar el projecte fins que va ser desallotjat amb violència en març de 1990.
Primera assemblea
Aquell primerenc moviment okupa pretenia ser una resposta a un context social, econòmic i polític protagonitzat per la precarietat, així com recuperar espais de socialització i cultura per a l’ús col·lectiu. Per això, aterrà al Carme en 1988, un barri en procés de degradació i especulació, on s’expulsaven les veïnes amb menys renda i per fer lloc al turisme i als pisos de luxe. En aquest context, eren habituals les batudes policials per criminalitzar a la joventut que freqüentava el barri i no responia als paràmetres que la societat de consum demanava. Després que el 14 de maig la Policia Nacional espanyola detinguera a 28 persones, la gent es va fartar i decidí actuar, creant l’Assemblea de Joves Anti-Repressió, que va organitzar una campanya amb vagues de fam i marxes a la presó, i que seria el germen de l’Assemblea d’Okupes, un col·lectiu autònom, llibertari i antipartidista. Aquesta assemblea va convocar a una vintena de col·lectius a una reunió per tal d’iniciar una campanya informativa que plantejava denunciar la repressió i defensar l’okupació.
El 14 de maig de 1988, arran d’una batuda policial que se salda amb 28 detencions al barri del Carme, naix l’Assemblea de Joves Anti-repressió, que serà el germen del moviment okupa a València
Amb aquesta empenta, la gent de l’Assemblea d’Okupes inaugurà primer el Kasal Popular Palma i després, en febrer de 1991, el Kasal Popular Llíria al mateix barri. La vida d’aquest segon CSO va ser molt efímera, ja que fou desallotjat amb brutalitat policial el dia 28 del mateix mes. Com a rèplica, el 6 de març, huit persones van entrar sense permís a l’Ajuntament i, poc abans de la mascletà de les Falles, desplegaren una gran pancarta sobre la façana amb la paraula “okupació”, mentre en la plaça abarrotada de públic es repartien pamflets.
La lluita no havia fet més que començar, perquè seguidament es tornà a la càrrega i es va inaugurar al barri de la Trinitat el Kasal Popular Flora, okupat en abril de 1991. Es va convertir en una referència del moviment llibertari valencià durant els seus sis anys d’activitat. Molts dels col·lectius que havien estat involucrats als kasals anteriors van formar-ne part, i es van sumar altres com l’Assemblea Autònoma d’Estudiants, l’Assemblea d’Insubmisos, el Bloc Anticapitalista, les Joventuts Llibertàries, l’Assemblea de Solidaritat amb els Pobles de Mèxic o el Comité Ciudadano Anti-SIDA.
Aquest Kasal disposava d’un gimnàs, una biblioteca, una sala de concerts, un espai d’exposicions, un laboratori fotogràfic, locals d’assaig per a grups de música i un menjador social vegetarià. A més, també va servir d’habitatge per a una mitjana d’unes quinze persones, amb una suma total d’unes seixanta al llarg dels anys. En novembre de 1991 va ser el lloc de celebració de les Jornades Tres Anys d’Okupació a València, amb múltiples activitats sobretot relacionades amb els moviments indígenes, l’antiracisme, el feminisme, l’ecologisme, els efectes destructius de les drogues, l’antirepressió o l’anarquisme. Per altra banda, l’Assemblea del Kasal s’encarregava de realitzar el programa Agitación Informativa a Ràdio Klara.
Malauradament, hi ha una nota trista: el 4 de desembre de 1993 va ser assassinat David Àngel Rivalta, Davide, per persones externes, quan tractava de defensar l’espai pacíficament. Finalment, el Kasal Popular Flora va ser desallotjat per la policia i vigilants privats de l’empresa Levantina Seguridad, propietat del líder del partit d’extrema dreta España 2000, José Luis Roberto.
Créixer als barris
Aquests tres primers CSO van funcionar baix la gestió de l’Assemblea d’Okupes, però a partir d’aquest moment en cada nova okupació de la ciutat hi hauria una assemblea i un col·lectiu motor independents. Així, el protagonisme d’aquesta lluita es trasllada al Cabanyal. Allí, l’aprovació del projecte d’ampliació de l’avinguda de Blasco Ibáñez fins a la mar, a través dels Poblats Marítims, comportà a partir dels anys noranta la degradació intencionada del barri i l’aparició de molts edificis i cases buides, algunes de les quals aprofità el moviment anarquista per a generar espais on portar a terme les seues lluites i, concretament en aquest cas, detindre el pla urbanístic. Però aquests centres anaven més enllà, també es tractava de fugir del model hegemònic de la festa –monopolitzada pels empresaris dels locals nocturns– i generar un discurs radical. En consonància amb açò, l’octubre de 1993 naix el Kasal Popular de la Malva-rosa, on destaca la participació del col·lectiu feminista Malva-Dona i la publicació de la revista Subterráneo 76. Amb tot, quan en l’estiu de 1996 van arribar els primers avisos de desnonament, es va decidir abandonar l’espai per falta de forces per a defensar-lo.
I és que la lluita per una vida digna no està exempta de mals moments. Una de les experiències més tràgiques de l’okupació a València va ser la mort d’una persona en el desnonament del Teatre Princesa, el 16 d’octubre de 1999. Aquest espai abandonat va ser okupat eixa mateixa nit com a reacció al desnonament, el dia anterior, de la fàbrica Bombas Geyda. Al cap de poques hores que un grup d’unes huitanta persones entrara al teatre, va arribar la Policia Nacional espanyola amb bales de goma i gasos lacrimògens. Durant l’enfrontament, el militant José Luís Enguídanos va caure de la platea del teatre i quedà sense sentit. Possiblement, a causa de la demora de la policia en avisar als serveis mèdics, el jove va acabar morint. A més, van ser detingudes 52 persones, moltes d’elles colpejades. En protesta per l’actuació policial, prop de 3.000 persones van manifestar-se a València i es va crear l’Asamblea de Detenidos del Princesa, que va organitzar concerts per a fer front a les despeses judicials. Finalment, el judici acabà amb sentència absolutòria.
Els tres primers CSO van funcionar baix la gestió de l’Assemblea d’Okupes, però a partir de mitjans dels anys noranta el moviment ix del centre de la ciutat i cada nou espai tindrà un nucli motor indpedendent
En aquells anys, l’okupació ja s’havia escampat fins a barris com Benimaclet, Russafa, Benicalap o Camins al Grau. En aquest darrer va nàixer el CSO La Jerónima, impulsat, en novembre de 1999, per un grup majoritàriament de dones que transformà una nau industrial abandonada, prop del Jardí d’Aiora, en un espai feminista. Allí va nàixer el col·lectiu Maranya, amb l’objectiu practicar l’acció directa contra les agressions patriarcals. Va ser el grup autor de la pancarta “Las niñas buenas van al cielo, nosotras lo okupamos”, que es va desplegar a la catedral de València. En els seus dos anys de vida, el CSO va acollir infinitat de tallers, cicles de cinema, xarrades, jornades antipsiquiàtriques, menjadors propresos, jornades contra el consum o l’edició del butlletí Grita. A més, va participar en l’organització de les Jornades d’Okupació per a celebrar els deu anys d’aquesta lluita a la ciutat. Va patir dos agressions neonazis abans de ser desallotjat per la policia.
Mentrestant, als Poblats Marítims, el moviment continuava amb força. Açò es va fer patent en setembre de 1998 quan un grup de joves entrà en una nau abandonada i fundà el CSO Pepica La Pilona. Van ser huit anys de resistència, en què van participar col·lectius com l’Ateneu Llibertari del Cabanyal, la Plataforma Contra l’Alta Tensió, Per l’Horta, Salvem el Cabanyal, el sindicat CNT, el Grup Antimilitarista de l’Horta Sud o el Col·lectiu Caleidoscopi de la Fira Alternativa. Però malgrat la calidesa col·lectiva dels seus somnis emancipadors, l’agost de 2006 va ser engolit pel foc d’un incendi que el va destruir per complet. Tot sembla indicar que va ser un acte provocat per a forçar el seu desallotjament.
Paral·lelament, en octubre de 2002 la policia va desallotjar el CSO Malas Pulgas –després de dos anys i mig de recorregut– utilitzant de nou violència i amb quatre persones detingudes, acusades de terrorisme. La solidaritat de les seues companyes no defallí i, després d’intenses campanyes, s’aconseguí la seua llibertat. A més, el moviment llibertari va reokupar l’espai en agost de 2006, com a reacció a l’incendi del Pepica La Pilona, i el tornà a omplir d’activitats fins al desnonament definitiu en gener de 2007.
Sense eixir del barri marítim, ens trobem amb una okupació de filiació clarament feminista: el Baix de Dones del Cabanyal, que es va plantejar com un CSO no mixt, autogestionat per i per a dones. Va nàixer en novembre de 2002 i va acollir diferents tallers d’autodefensa feminista, ginecologia, electricitat o teatre. També comptava amb una biblioteca i un arxiu feminista, i era el punt de reunió de l’assemblea de la revista Mujeres Preokupando. A causa de la pèrdua de força del seu grup gestor, a partir d’abril de 2004 van començar a programar-se sessions de cine amb públic mixt i en octubre s’hi va celebrar l’última assemblea com a espai feminista, per a donar pas al CSO Samaruc.
El 29 de març de 2012, coincidint amb una vaga general a tot l’Estat espanyol, persones vinculades a la línia més radical del 15M van reokupar el CSOA L’Horta, a una antiga masia en Benimaclet, que encara resisteix
Davant l’empenta del moviment, el poder va contraatacar amb campanyes antiokupació, sobretot a través del diari Levante, que difonia el relat segons el qual les persones okupes eren gent amb diners, amb bons cotxes i que aprofitaven els locals per a enriquir-se de forma individual, obviant les reivindicacions dels col·lectius que lluitaven i lluiten per una societat on càpiga tothom. Un exemple molt interessant de la interseccionalitat de les lluites que obvien els grans mitjans de comunicació fou el del CSO La Discordia, que organitzà activitats en defensa del valencià, dels pobles palestí i kurd i de l’alliberació animal, així com contra la guerra de l’Iraq, la societat heteropatriarcal o l’especulació urbanística. També cal destacar el Proyecto Mahyem, que s’okupà en 2006 amb la intenció d’organitzar, entre d’altres, esdeveniments culturals, però va ser un espai conegut principalment per les festes que s’hi feien a la vora de la platja per a finançar infinitat de col·lectius socials de la ciutat. Aquesta funció la desenvolupà posteriorment el CSO l’Eskombrera.
Respostes als nous malestars
En 2011 esclata el moviment 15M, el qual va tindre molta influència al sector educatiu, i és a l’escalf d’aquest entorn que s’okupà Ca l’Estudiantat, un espai situat en dependències de la universitat, amb l’objectiu principal d’articular la lluita contra la privatització de l’educació. Al mateix temps, el 29 de març de 2012 va tindre lloc una vaga general a Regne d’Espanya en resposta a la crisi econòmica i les mesures del govern. Eixe mateix dia, joves participants de la línia més radical del 15M, junt amb un grup d’anarquistes, reokuparen el CSOA L’Horta de Benimaclet, que encara resisteix. S’instal·la a una antiga masia, a mig camí entre la ciutat i l’horta, en un terreny que a partir d’aquell any inicià la seua transformació de solar abandonat a zona d’horta cultivada de forma autogestionada. Hui es troba amenaçat pels agents inversors, que des de fa dècades planegen urbanitzar la zona, arrasar aquest centre i part de l’horta de Benimaclet
i ampliar la presència de ciment a la metròpoli. Malgrat les urpes del progrés, i gràcies a la seua resistència, el CSOA L’Horta s’ha convertit en un dels espais de referència de la lluita per la defensa del territori, així com del moviment llibertari a València.
El 14 de novembre d’aquell 2012 es va convocar una segona vaga general i, en aquest context, uns dies abans, s’alliberà durant un mes un espai en desús en l’antiga Facultat d’Agrícoles, que donà com a resultat el naixement de Ca La Vaga, construïda per col·lectius com la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH). La intenció era “trencar els models habituals de vaga […]
i fer quelcom més ambiciós que parar-ho tot sols un dia”.
En 2019 es van celebrar les jornades L’okupació com a eina de transformació social, organitzades pel col·lectiu Espai Veïnal, amb activitats al CSOA L’Horta i La Gamberra i l’Ateneu Llibertari del Cabanyal
D’aquesta manera, amb un carrer en ebullició encara influït pel 15M, en 2015 arriba la desfeta electoral del Partit Popular, que governava a l’Ajuntament de València des de 1991, donant-se un canvi en favor de Compromís i el PSPV, el qual insuflà esperances en amplis sectors. Malauradament, almenys en l’apartat urbanístic, moltes d’aquestes il·lusions van quedar frustrades. Per al cas del Cabanyal-Canyamelar, l’ampliació de Blasco Ibáñez es paralitzà, però no per protegir el veïnat, sinó per posar en marxa un procés d’especulació que implicava rehabilitar el barri i expulsar a la gent amb menys poder adquisitiu, afavorint l’arribada de lloguers turístics i famílies més acomodades. Una de les derivades d’aquest procés fou l’inici del desallotjament de la majoria de les cases okupades, tant habitatges com centres socials, és el cas del CSOA La Fusteria o la Casa de las Reinonas, una okupa no mixta que es definia com a “transmaricabibollo” i va servir de residència i espai segur.
Com veiem, les reivindicacions de les okupacions evolucionen amb el temps, en consonància amb els moviments socials que fan bullir la ciutat. Desallotjat també en aquell període, concretament en 2017 i després de deu anys de vida, trobem al barri de Benimaclet el CSO El Nido. És significativa l’última etapa d’aquest espai, amb una deriva realment disruptiva cap al transfeminisme. Ho explicaven molt millor les persones que ho van viure: “En els darrers anys, el projecte s’ha anat construint amb base a una necessitat compartida per moltes de qüestionar la violència que exerceix sobre nosaltres el cis-tema heteropatriarcal, donant importància a les cures, els cossos i els desitjos com a elements de resistència, emmarcada en una pràctica anticapitalista, i lluny de la mirada masculina de poder que continua reproduint-se dins dels moviments socials”.
Malgrat els atacs des del poder, el moviment continuava combatiu en complir-se trenta anys del primer espai alliberat a la ciutat. Per això, en 2019 es van celebrar les jornades L’okupació com a eina de transformació social, vertebrades sobre tres eixos: comunitat, habitatge i territori. Van constar d’una sèrie d’activitats celebrades als locals del CSOA L’Horta, l’Ateneu Llibertari del Cabanyal i el CSOA La Gamberra, amb el col·lectiu Espai Veïnal entre lis organitzadoris.
Okupar per amor, desallotjar per diners
L’any següent, quan semblava paralitzada l’okupació a Ciutat Vella, un grup de militants anarquistes inicià un procés de recuperació d’un edifici del barri del Carme. S’alliberà un grup d’habitatges arrabassant-lo de les urpes d’una gran empresa que pretenia convertir-lo en un hotel. Posteriorment, en febrer de 2022, s’inaugurava, amb l’esforç del mateix grup impulsor, un centre social okupat als baixos de l’edifici: el BSOA Ca La Caixeta. Aquest espai, que continua viu, s’ha desenvolupat amb un tronc antituristificador que pretén retornar el barri al veïnat, però n’han brotat branques antiracistes, transfeministes i ecologistes, entre d’altres. Regat amb aigua i adob provinent de la col·lectivitat i enriquit amb tendresa, amor, cures i suport mutu, ha desenvolupat diverses activitats culturals i combatives, com ara el Cor Revolucionari, l’Oficina migrant, la fusteria col·lectiva i el taller de bicicletes. Malgrat tot, hui el BSOA i els habitatges es troben assetjades per diversos processos judicials que tracten de desnonar a qui ha portat vida on pareixia haver desaparegut.
Ca La Caixeta ha reactivat l’enfrontament directe amb la propietat privada al centre de la ciutat i, amb aquest impuls, a l’altre costat de la catifa roja de la qual parlàvem a l’inici, es manté ferma una nova okupa amb vocació de consolidar-se en el temps. Des de dins es lluita per amor i des de fora la volen desnonar per diners. Així ha sigut durant els 35 anys d’okupació a València, farcits de més de quaranta centres socials i d’innombrables habitatges arrabassades al capital.
L’esperit combatiu no ha mort a la capital del Túria. Per això, aquest 2024 l’Assemblea Okupa de València (AOV) ha encetat la campanya “Seguirem Okupant”, que pretén fer front a propietaris, bancs, fons voltor, empreses de seguretat i classe política en general. L’AOV sorgeix perquè, en els últims anys, els mitjans de comunicació de masses difonen notícies falses i situacions fora de context per criminalitzar l’okupació. En les seues pròpies paraules, “l’okupació no és un fi en si mateix. És una ferramenta. Una alternativa real i legítima. Okupem per recuperar el que és nostre, per tornar a cada barri tot el que l’Estat i el capital els ha pres”. Estretament lligada a l’AOV es desenvolupa també l’Oficina per l’Okupació de València, que va nàixer a finals de 2020 amb l’objectiu de “proporcionar una alternativa habitacional per a aquelles persones que vulguen optar per aquesta via, ja siga perquè s’han quedat sense recursos, per no voler sotmetre’s a la violència del mercat immobiliari o com a ferramenta de transformació social”.
35 anys després, l’okupació a la ciutat de València continua cridant que “tenim les claus de totes les cases” i, en plena ofensiva mediàtica dels grans tenidors, el moviment anarquista valencià alça la veu, amb voluntat alliberadora, per a demostrar que altres formes de relacionar-se, lluitar i entendre la vida als marges del capitalisme, no sols són possibles sinó que són necessàries.
