Poder visitar amb calma una exposició trobe que va un poc en contra dels temps que vivim, on sembla que tot és amb pressa, antiintrospectiu i immediat. L’altre dia a Madrid vaig poder mirar una sobre els pobles de colonització del franquisme.
L’exposició tenia un biaix arquitectònic i urbanístic, però, tot i això, per a despertar interès a qualsevol públic i fer una mínima contextualització, el relat no podia obviar els aspectes polítics, socials i fins i tot emocionals del tema. Jo, en qualsevol cas, no volia fer un examen del seu plantejament, simplement vaig tractar d’observar i entendre el que es compartia: fotografies, reculls de premsa, cartells, plànols, explicacions, testimonis.
L’objectiu d’aquell Institut Nacional de Colonització (1939-1971), resumidament, era estendre els regadius amb grans infraestructures hidràuliques i assentar i controlar a la població pagesa que va arribar a vora 300 pobles de nova construcció en àrees “improductives”. Procedien, sobretot, de zones properes o de territoris que havien quedat sota l’aigua dels nous pantans. Aquesta reubicació era com un premi a la “bona conducta”; no eren llocs per a persones conflictives, sospitoses o que no encaixaren en els patrons de “bona família” de l’època. Només després de molts anys de treball s’aconseguia la propietat de la casa i de la finca. Ja vos imagineu el paper reservat a les dones en aquest escenari.
El que ens cal és estendre paisatges de resistència, desfer bona part de tot el que es va encetar a mitjan segle XX, traure l’agricultura del mercat capitalista i capgirar la producció d’aliments
D’aquesta manera, la revolució verda i la imposició del sistema alimentari industrial es van obrir pas: monocultius, mecanització, productes químics i, més tard, obertura dels mercats. Les expropiacions de terra necessàries van fer-se amb el propòsit de consolidar el poder dels terratinents, en sentit contrari a la reforma agrària que proposava la República. Tot i això, no crec que les coses en el primer sector hagueren sigut molt diferents si la guerra haguera anat d’altra manera. L’explotació extrema de la terra i el culte al creixement s’hagueren imposat igualment, encara que el repartiment dels mitjans de producció fora més just.
Mirant l’exposició, tenia al cap la visita que vam fer fa poc a les finques de Mar i Ignacio, unes amigues que fan vi a Monòver. Va ser una visita especial, perquè en aquesta ocasió van mostrar-nos els bancals on acabaven de plantar noves vinyes de varietats autòctones, algunes quasi desaparegudes. En un paisatge agrari de secà on l’abandonament dona pas a monocultius intensius de regadiu propietat d’empreses o fons d’inversió i sota l’amenaça de macroprojectes fotovoltaics de multinacionals, els centenars de cilindres de protecció dels nous ceps adaptats a les condicions locals simbolitzen el que Mar va anomenar “paisatge de resistència”.
Què passaria si, ara, posarem en marxa Instituts de Descolonització per tot el territori, amb el propòsit de desmantellar monocultius, generar biodiversitat cultivada i tornar l’activitat als pobles?
I el que ara ens cal és estendre aquests paisatges de resistència. Desfer bona part de tot el que es va encetar a mitjan segle XX. Traure l’agricultura del mercat capitalista i capgirar la producció d’aliments, canviar l’actual objectiu d’obtenció de benefici econòmic privat i a curt termini anar cap a la cura del territori, l’alimentació de la població, la reproducció de mitjans de vida i l’obtenció de profit col·lectiu i persistent.
Imaginava què passaria si, ara, posarem en marxa Instituts de Descolonització per tot el territori, amb el propòsit de desmantellar monocultius, generar biodiversitat cultivada, tornar l’activitat als pobles, recuperar els sabers camperols i l’agricultura i ramaderia que toquen a cada lloc. S’encarregarien de la dinamització agroecològica i també de la redistribució de la terra. Hi hauria habitatge per a qualsevol model de família o agrupació que volguera viure de la terra i un mercat de proximitat assegurat. Formació, finançament accessible. Sobirania alimentària. Una política d’Estat? Una revolta popular que es fes càrrec d’aquestes transformacions? En alguns pobles ja es va viure alguna cosa semblant.
Vaig eixir de l’edifici amb el cap bullint, l’exposició em va semblar molt inspiradora si la girem en sentit contrari i hi fiquem colors, conflicte, entropia. I la mateixa quantitat d’alegria que trobaves en treure el cap dins dels cilindres de protecció i veure les noves vinyes de monastrell, messeguera i valensí brotant amb la calor avançada d’enguany.
